DRETS D’AUTOR

Massa vegades hom creia que en adquirir una obra d’art , per humil, senzilla i modesta que es tractés , el comprador n’adquiria com una pàtria potestat i en podia fer el que li vingués en gana. I no parlem tan sols dels compradors particulars , i sí especialment de quan els compradors eren , empreses , institucions privades o el mateix estat mitjançant qualsevol de les seves múltiples institucions.

Diversos han estat els judicis , i les sentències , que han anat donat raó als creadors davant flagrants mal usos d’aquest dret de propietat absoluta , inexistent i a més il·legal. Ara sembla que definitivament no tan sols queda ben determinat , ans s’amplia aquest propietat legal donant a l’artista l’anomenat “droit de suite” amb el que tota revenda oficial d’una obra generarà per l’artista un benefici que anirà de manera inversament proporcional al cost d’un 0.255 a un 4%.
Aquest fet que incidirà poc en el comprador si afavorirà a l’artista en especial al jove i menys conegut , ja que els grans artistes disposen tots ells de societats que ja gestionen els seus drets.

És dons el moment d’estar a l’aguait. Aquells que ens passegem per les subhastes barcelonines , encara que sols sigui com visitants de les exposicions prèvies , ja estem acompanyats a veure obres d’artistes mataronines que surten al parquet. Ara , d’aquesta venda n’obtindran uns beneficis proporcionals al resultat final, fet del que ens congratulem ja que n’és acte de tota justícia.

PRESIDÈNCIA


TVMataró llençava ahir la notícia i Cap-gros se’n feia ràpid ressò . Carlos Fernández assumiria part de les competències de l’àrea de Presidència que havia deixat Esteve Terradas en abandonar el consistori local per ocupar càrrec parell a la Delegació del Govern a Barcelona. L’altra part quedaria en mans d’un Gabinet d’Alcaldia mentre que Núria Aguilar es dedicarà a la gent gran en una regidoria independitzada de benestar Social.

Tot en sí es ben noticiable i mereix una atenció que l’hora que marca el meu rellotge impedeix dedicar-li ( veure el Penya – Barça ha valgut la pena ) i que haurem de deixar per aquest cap de setmana.
Però sigui com sigui no m’estic de fer un petit paral·lelisme. En aquests dies tots hem escoltat comentaris al voltant de la famosa expressió d’Oriol Pujol qualificant de “casa de barrets” al Govern de Catalunya. No fa tant vàrem escoltar de boca de tan il·lustre personatge fill del seu pare , o potser filant prim , fill de la seva mare , parlant de Montilla com la bèstia grossa.
Dons bé , Oriol Pujol des de 1993 fins al final del poder del seu pare a la Generalitat, va estar acochat al departament de Presidència en diferents càrrecs ( Cap del Gabinet Tècnic . Dtor General d’Afers Imterdepartamentals. Director General del mateix i de Relacions amb el Parlament ).

És a dir , la gent del partit , la més barroera , la més primària , aquella que ataca a l’adversari pensant no que és un adversari i sí que és un enemic ( del lloc de treball és evident ) és a la que es destina lloc tan important i que es vicia de contingut per convertir-se en guàrdia pretoriana d’aquell que mana.

Si Baron és això el que vol, ha encertat del tot amb l’elecció de Carlos Fernández , i a més com deia un bon amic, si té feina ,encara que bruta, no és dedicarà al dia a dia , fet que la ciutat i tots agrairem. Però si Baron creu en un govern en progrés per tirar endavant aquest nomenament és un greu error.

Potser per això quan avui m’arribava un correu convidant-me a un acte el proper dilluns per celebrar el primer aniversari del nou Govern, em preguntava si de debò hi havia alguna cosa que celebrar i jo mateix em responia, fora del fet de que no manin els altres ( que seria molt pitjor), de celebrar , celebrar ..., res de res.