MATARÓ / NEW YORK. ALBERT ALÍS

Avui aquest vespre , Mataró ha estat una mica New York. Al menys aquest era el concepte agradabilíssim per altra part que surava per l’estudi de l’Albert curull de gent i en especial curull d’amics.

L’Albert té un magnífic estudi , enveja de tots , dels pintors i dels no pintors , allà rera Valldemia tot començant, o acabant segons es miri , el carrer Argüelles. És un estudi que conec be i en el que hem tingut amples xerrades en tota l’elaboració del Fons d’Art. És un lloc on ja fa temps que l’Albert volia fer alguna cosa.

Ho tenia clar. A Mataró no hi ha sales comercials on exposar i en les sales institucionals sols ho pots fer cada quatre o cinc anys. Una vegada has exposat a la Laietana i tenint en compte que les sales municipals son regne vedat als artistes no contemporanis . I aquí va un repte a la gent que mana en ells, quants artistes plàstics d’aquells que vosaltres no considereu com a contemporanis han exposat en actes sales en els darrers cinc anys?. Jo sé el resultat però es tan penós per a l’art i a la ciutat que millor no dir-lo , encara que molt m’agradaria que aquestes dades les fes públiques l’IMAC .

Per això avui ha penjat els seus magnífics treballs en el seu estudi i ha convidat a hom. No ha estat un acte original. A Mataró per ex. ja ho havia fet en Perecoll al C.Pujol i amb les seves finestres al mar. Però ha estat un acte que ha permès observar a aquells que ho han volgut viure i veure, que l’art , aquest intangible element segueix interessant ,i que fins i tot els artistes , sers esquerps i individuals, han sabut estar a to i acompanyar i gaudir d’una vetllada enormement valuosa per a l’autoestima personal i col·lectiva.

Un dels assistents ha estat l’alcalde Baron, fet que cal agrair com es mereix i que el qualifica en aquest el seu afany per donar la rellevància que l’art mereix. Com home intel·ligent que és penso que haurà sabut copsar el missatge , aquell que parla d’art i de qualitat , que rebutja les efervescències de gasosa i que creu ferventment en la qualitat com eix fonamental de tota creació. Ara bo seria que en fes translació a la gent del Govern , en especial a aquells que corren per Beneficència, que per cert i com és habitual , norma i costum , han brillat per la seva absència, circumstància que altra vegada els desqualifica.

Avui , gràcies al gest de l’Albert Alís , la gent de Mataró ens hem sentit menys de poble i ens ha semblat estar a New York, però amb un gran avantatge , que aquí estàvem assaborint una copa de cava i allà ves a saber què.

Amb tot i per tot. Gràcies Albert i Moltes Felicitats.

CHIQUILICUTRE

Quan va començar aquesta famosa història , vaig llegir que el veritable nom pensat per la gent de “El terrat” era el que encapçala el comentari. Després van acceptar els suggeriments i el nom va canviar per arribar a aquell que aquesta nit ha dominat les pantalles de tot l’estat.

He de ser sincer i he de dir que he pecat. Havia assegurat que no ho veuria i no ha estat així. Quan la meva filla m’ha avisat de l’actuació he acudit a ser un cutre més en el nivell d’audiències. Ara, quan escric això m’informen de que la seva posició està més allà de la quinze de la classificació. I penso que Buenafuente deu estar partint-se de riure mentre no para de comptar els euros que entren a la caixa.

Avu a “El País” hi havia una magnífica columna de Vicente Verdú on reflexionava : “ La qüestió és si l’Estat ha o no de recolzar la cultura popular , entenent clarament per a tal tot allò que , sense importar el seu grau, agrada al poble, a la majoria de la ciutadania i no a l’élite tan exquisida com exigua de la població”.

Si més no tota aquesta història / histèria de Chiquiliquatres dona per forces reflexions , en un i altra cantó de la moneda. El que potser a vegades manca és saber en quin cantó està la cara bona i la dolenta.

Personalment estic en contra d’aquestes bajanades. Eurovisió serveix o no, ( està clar que no ), però si un decideix anar-hi , - chapeau a Itàlia que ha dit no -, s’ha de fer amb dignitat , és a dir enviant un cantant per fer la seva. Fer el joc al frekesme , o com s’escrigui , i generar negoci en base al mateix és tan vergonyós com lamentable.

Però un , volent o no, hi ha col·laborat essent un més en el llistat d’audiència. Son les obligacions de voler seguir la realitat del país. Encara que com avui em recomanava Baron , he visionat la versió Polònia /Llach ( amb Mataró a la lletra) i sens cap mena de dubte aquesta és molt millor.

Cutres o quatres, que més dona. Encara que la gent de l’art no podem pas alçar gaire la veu , que en la darrera Biennal de Venècia un dels representants va ser Ferran Adrià , que no deixa de ser un altra frekisme , això sí , amb glamour i totes les benediccions de la Guia Michelín.