LOS DESASTRES DE LA GUERRA
Com en poques vegades la presidència fotogràfica és obligada . Ahir era 3 de maig i per tant era qüestió de commemorar , encara que fos artísticament , el 200 aniversari dels fets en el que esdevingué allò que els historiadors anomenen “La Guerra del Francès”, i res millor que fer-ho acostant-nos al Museu de Mataró on s’exposen els 80 aiguaforts i aiguatintes que corresponen a la sèrie “Los Desastres de la Guerra” de Goya , que a bon segur és un dels millors tresors dels que disposa el nostre Museu.
Aquesta col·lecció correspon a la darrera tirada, realitzada per la República allà 1937 en un afany tant de recaptar diners com per demostrar una certa normalitat vital en aquell complicat entorn. Va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany en aquella agraïda rampinyada realitzada a Montjuic on es trobaven les obres d’art que havien estat requisades al finalitzar la guerra i que no tenien ni amo ni destí.
No és aquesta la primera vegada que s’exposen a l’admiració pública. Després de molts anys van ser exposats de manera lamentable ( amb un passe-par-tout que impedia veure l’empremta del gravat ) quan el Museu de Mataró es va convertir en Museu Comarcal. Finalment van ser exposats en el 250 aniversari del naixement de Goya , amb un muntatge que es va passejar per tot Catalunya i que va traspassar l’Oceà per ser exposat a Mèxic com intercanvi de la magnífica mostra de gravats de Cuevas.
Per cert aquesta exposició va ser molt difícil ja que ni Marfà ni Carmina Benito, per un llavors Regidora de Cultura , no volien fer-la de cap manera. Sols les pressions de gent de l’art i la cultura de l’entorn del PSC van obligar a l’exposició. Així un temps més tard , llavors sí que de tot gust , Marfà i Ramis , van acompanyar la mostra en la seva experiència mexicana.
Encara que el punt de partida està en la Guerra del francès , Goya no comença a treballar en els mateixos fins a 1810 i ho farà n el decurs dels deu anys següents. Aquest distanciament afavoreix enormement el resultat final, així com el de les magnífiques sanguines preparatòries que es troben a El Prado , ja que en tota la sèrie no existeix en realitat un sentiment patriòtic de bons i dolents, i sí una constant crítica a tots els mals que comporta la guerra. Una mals encara presents ja que justament en els anys 1811 i 12 , Madrid va patir una gran manca de provisions que provocà un estat de fam generalitzat.
La força de les imatges , la por de les seves conseqüències i un fot desencís de l’artista va fer que de les mateixes sols s’estampessin unes petites proves i que no es realitzés una tirada complerta fins els 1863 per part de l’Academia.
Ara de nou podem gaudir de la força i el mestratge tècnic, creatiu i social d’aquesta obra exposada fins el 18 de Maig en el Museu de Mataró.
Una mostra en la que sembla existir un homenatge latent a Goya. Es diu que l’artista va acostar-se a veure in situ els afusellaments que després pintar de forma magistral. El quid de l’obra està en la llum especial que emana , que diuen era parella a la que produïa la llanterna amb la que s’acosta per poder observar-los. Una llanterna que quasi es precisa per visitar aquesta exposició amb una patètica il·luminació.
Una mostra en la que sembla existir un homenatge latent a Goya. Es diu que l’artista va acostar-se a veure in situ els afusellaments que després pintar de forma magistral. El quid de l’obra està en la llum especial que emana , que diuen era parella a la que produïa la llanterna amb la que s’acosta per poder observar-los. Una llanterna que quasi es precisa per visitar aquesta exposició amb una patètica il·luminació.
Tots sabem el tema de la llum i les obres d’art , però no és de rebut les diferències lumíniques en la sala , l’orientació de les llums provocant reflexes que impedeixen tota visió i molt especialment l’extrema debilitat de la mateixa que fa intuir , més que veure , els magnífics detalls d’aquests “Desastres de la Guerra” que hauria de ser mostra d’obligada visita per a qualsevol ciutadà.
PS.- Per els amants de l’obra gràfica de Goya , existeix un catàleg editat per la Fundación Juan March , amb “Caprichos – Desastres – Tauromaquia-Disparates” que cada any es pot obtenir a bon preu en la Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona allà per les festes de la Mercè.
AFUSELLAT
Surto del Museu i em sento en certa manera afusellat. En el mateix Museu he agafat l’Agenda Cultural i em trobo amb que el proper dia 23 i a Can Palauet es presenta una “Mostra d’Art Local” , amb l’explicació de que es tracta d’una col·lectiva d’artistes mataronins coordinada per Francesc Rodon.
Dit d’altra manera que Penedès s’ha sortit amb la seva i demostrant la seva manca absoluta d’ètica i honestedat , ha tirat pel dret i fins el final aquella crida personal , amb il·legal ús de dades , per presentar ves a saber què.
Dit d’altra manera que Penedès s’ha sortit amb la seva i demostrant la seva manca absoluta d’ètica i honestedat , ha tirat pel dret i fins el final aquella crida personal , amb il·legal ús de dades , per presentar ves a saber què.
No tinc cap mena d’idea de que es podrà reunir en aquesta exposició. Si serà obra nova , obra recollida dels diferents indrets municipals i del que podríem dir el seu fons , encara que be caldria recordar que la propietat intel·lectual de les obres sempre és dels artistes i una obra no pot ser exposada sense el seu pertinent consentiment. I ca dir-ho de manera ben clara vista la capacitat que té el nostre regidor en passar-se per l’engonal acords oficials signats amb autoritats , llum i taquígrafs ; lleis de protecció de dades .... , de manera que ha obligat a diferents artistes a passar per registre la seva exigència a no ser molestat per l’IMAC i per aquesta exposició.
Sigui quin sigui el resultat de l’exposició , aquest no serà gens representatiu de l’art mataroní però sí que serà molt eficaç pels interessos de l’IMAC, ja que aquesta exposició serveix per dinamitar definitivament la més minsa de les possibilitats de que en la història del Fons d’Art existís una possibilitat de tornar a renéixer . Era el seu objectiu i ho ha aconseguit . Felicitats.
El trist però és que succeeix amb l’aquiescència absoluta d’un Govern que ara ja ha canviat el discurs com ho demostrà Ramon Bassas en l’acte inaugural de “Quatre” . Un Govern que cada dos per tres feia comunió de fe en el projecte i que ara , tres setmanes després d’haver-se presentat la renuncia definitiva no ha tingut ni l’atenció d’una comunicació oficial per lamentar el fet , o per agrair a artistes i promotors els seus esforços i les seves intencions.
PS.- No ho acostumo a fer , però discrepo de les opinions del bon amic Joan Salicrú en relació al paper de Penedès en els darrers convenis culturals:
En el cas Miralles el seu paper ha estat el mateix que en el del Fons d’Art , posar tots els entrebancs possibles per que el projecte no fos possible. Sols el desig de Miralles, l’interlocució constant de Perecoll, i algun que altre cop de puny a la taula de Baron ha fet possible l’acord. Encara que tenint en compte que ha de ser el Museu qui configuri l’arxiu....
En el cas Bassat , Penedès ha estat figura inexistent. Tot l’inici es fa a les seves esquenes i sense que tingui cap mena d’informació. Una informació que després sí te però generalment a posteriori ja que és absoluta la reticència per part de diversos pesos pesants del Govern a la seva manera d’actuar. Finalment el seu paper és testimonial i tan sols en els més petits detalls.
No disposo de tanta informació en el cas Cruïlla , però tota la que m’arriba indica que l’acord ha estat possible més per desig dels organitzadors que no pas per Penedès. Les dificultat de trobar un lloc alternatiu amb poc temps i principalment la promesa ( una més ) de que l’any vinent existirà un espai més adient , han sigut decisius per l’acord.
Clar que potser caldria parlar també, cosa que obvia Salicrú, de Maria Rovira molt descontenta amb l’actitud de l’IMAC i que ja ha llençat les queixes cap amunt.
FIRA D’ART
Torno a casa tot passejant per la Fira d’Art al carrer , una fira que encara que costi creure vaig ajudar a crear, ajudant a Jaume Vilarrupla , pintor mataroní que n’era el promotor i que tenia forces dificultats amb l’Ajuntament ja que no entenien aquesta especial ocupació de la via pública i pretenien unes tasses desmesurades.
La seva segona edició em va ser oferta per dirigir-la i dur-la a terme fet que no vaig acceptar però per aconseguir la seva continuïtat vaig realitzar les oportunes negociacions amb “Unió de Botiguers “ i que aquests en fossin responsables, com ha estat fins ara mateix i amb tot èxit.
La seva segona edició em va ser oferta per dirigir-la i dur-la a terme fet que no vaig acceptar però per aconseguir la seva continuïtat vaig realitzar les oportunes negociacions amb “Unió de Botiguers “ i que aquests en fossin responsables, com ha estat fins ara mateix i amb tot èxit.
La Fira d’enguany ha aixecat una mica el nivell i crec que segueix com element inciàtic important per compradors i per artistes. En moments com els actual en que els espais expositius son inabastables , penso que no s’ha de tenir vergonya en acudir a manifestacions d’aquest tipus.
Una vergonya de la que semblen ser-ne posseïdors bona part dels artistes locals que acostumen a significar-se per la seva masiva absència en aquesta manifestació.
PASSAT
Qui està fotografiat al meu costat m’envia un parell de fotografies de fa ja uns quants anys ( trenta i...).
No me n’estic de presentar-ne una. Crec que sobren les paraules.
No me n’estic de presentar-ne una. Crec que sobren les paraules.
1 comentari:
Hola Pere,
sóc en joan. Un cop que no estem d'acord, també deu ser bo!
Alerta, però, que jo no dic que Penedès hagi estat clau per desfer els tres embolics que cito, però si que dic q ha pogut presentar aquests trumfos com a propis, més enllà de si són mèrit seu o no...
una abraçada
joan
Publica un comentari a l'entrada