PINTORS

EDUARD NOVELLAS

No és la primera vegada que parlo de l’experiència mexicana que estan duent a terme , en la distància i en la proximitat , els artistes Eduard Novellas , Marc Prat i Miquel Arnau.

Mentre Marc Prat exposa a l’espai capgròs en una magnífica i reduïda mostra de la que n’intentarem parlar demà , l’Eduard Novellas a l’altra costat de l’Atlàntic ens ofereix ja la noticia d’una propera exposició a inaugurar el proper 11 de desembre a “Atrio. Espacio cultural” , un acurat centre cultural que té com a eslògan la següent frase de Borges : “ Todo se edifica sobre la piedra nada sobre la arena. A veces hay que imaginar la arena como piedra”. Certament emblemàtic.

Una exposició que per el que es veu en el cartell ens presenta un Novellas que manté la seva lluita personal front aquests retrats imaginats / imaginaris amb uns personatges que en el silenci i sense dir res diuen molt , tant de la nostra societat com del mateix artista. Una exposició de la que n’haurem de tornar a parlar.

Per cert, tot pensant amb la famosa tranquil·litat dels mexicans , bo és fixar-se que quan manca més d’un mes per la inauguració el cartell està ja confegit, és a dir més o menys com aquí que apareix calent d’impremta quasi quan els convidats a la inauguració comencen a aparèixer.

BARCELÓ

No puc negar que soc un enamorat del treball de Barceló , i no pas d’ara i sí de fa molt de temps . Encara em cou que es desdís quan mancaven pocs dies per inaugurar de l’exposició que havia de realitzar a Tertre juntament amb Broto, Bennassar , Monreal, Comabella.

Fa temps que penso en un cap de setmana mallorquí per a tal de poder visitar el seu treball a la catedral , però després de veure , en el magnífic i espatarrant reportatge a EPS , el seu nou treball a la cúpula de la seu de l’ONU a Ginebra , potser serà qüestió de capgirar plans i apropar-nos a la ciutat suïssa per veure el que estic convençut és ja la primera gran obra mestre del segle XXI.

El tema és tan senzill com pintar la cúpula de la Sala dels Drets Humans de la seu de l’ONU a Ginebra que té les petites dimensions de 1400 metres quadrats. La solució ha estat en un treball que ha convertit a la cúpula en un mar agitat i una cova. Tot amb centenars d’estalactites de pintura que pengen del sostre , - algunes de dos metres de llargada -, confegint una gegantina corrent marina que desplaça set onades en direcció sud/ nord i Àfrica / Europa , en un esclat de 26 colors.

Per Barceló, “ És una cova que es mou i un mar que també s’està movent. La cova és una metàfora de l’àgora, el primer lloc de reunió de l’home, el gran arbre africà on assentar-se per parlar, i l’únic futur possible: diàleg , drets humans”.

L’article que publica aquesta setmana “El País Semanal” sota el títol de “Barceló. Una odisea en la ONU” i que us recomano el llegiu atentament a internet ( http://www.elpais.com/articulo/portada/odisea/ONU/elpepusoceps/20081102elpepspor_2/Tes ) ens permet endinsar-nos en l’activitat creativa i tota la problemàtica tècnica que ha significat aquesta magnífica bogeria creativa capaç d’emocionar de tan sols veure les fotografies i que ha de posar els pels de punta en la seva contemplació en directe.

De tot el que diu que és molt i molt interessant em quedo com apunt per a qui pertoqui la seva frase : “La pintura no és un treball i sí una forma de viure, encara que molts diguin que està agonitzant”.

Després de veure i copsar ,encara que tan sols per fora el treball de Barceló, ens queda molt clar que la pintura segueix molt però que molt viva i pot seguir marcant el futur.