PASQUAL MARAGALL



M’hauria agradat estar el passat cap de setmana al Palau per trencar-me les mans d’aplaudir a Pasqual Maragall. No puc, ni vull, amagar que soc “maragallista” total i que crec fermament que ell és del més important que ha passat per aquest país en els darrers quaranta anys.

Ara més que mai segueixo creient fermament en ell amb tots els seus pros i contres. La seva capacitat de geni , capaç de captivar a tot un poble vers una il·lusió col·lectiva , la seva idea de futur que depassa amplament l’estretor de mires de tants dels seus correligionaris polítics i d’altres polítics d’altres partits , el fa un home diferent, capaç de ser ell i capaç de contagiar esperit , enginy i força a tots aquells que l’escolten.

Davant tan buròcrata eficaç, tan home d’aparell de partit , davant tanta por de fer per no fer , o de no fer per fer, que un ja es perd , la seducció d’un somriure sorneguer segueix essent esquer d’aquells que seguim creient que amb tots els errors possibles val més un geni apagat que un funcionari ben encès.

Per això aquest Maragall que encara té el seny precís i la rauxa necessària . – gràcies alcalde Baron per manllevar-te la frase-, va donar aquest dissabte un pas més en demostrar que és del millor que ha succeït en aquest el nostre país i que front a ell res poden tots aquells buròcrates de poder que el van foragitar del mateix i del partit.

Temps hi haurà que alguns se’n penediran.

CONGRÉS

Encara que el congrés del PSC local va acabar aquest dissabte segueixo furgant per arreu a veiam si trobo el document final, després d’esmenes, i així puc veure si van ser acceptades les que vaig proposar a l’entorn de Cultura.
Malgrat que oficialment sembla que tot va ser tranquil , mirant per aquí i per allà , començant pels comentaris que han aparegut en aquest blog , tot sembla indicar que hi va haver alguna cosa més que dialèctica. Accentua aquest sentiment el fet del silenci , aquell que jo qualifico com “administratiu”, de tots aquells que es mouen al voltant del poder.

Començant per Bassas que s’escapa per la tangent amb un comentari generalista i superficial pel capgròs.com , i seguint per tota la línia oficialista de Baron, Fernández , Pera , Figuerola , Naya i demés , el congrés sembla que no hagi existit , i quan han existit uns resultats tan galdosos per el poder , quan s’ha demanat el vot secret , quan hi ha hagut escridassades , quan hi ha queixes de votacions irregulars , queda clar que cal sortir a la llum a dir cadascú la seva , i si no a quedar-se en la frase matrimonial de l “ parla ara o calla per sempre”.

Per això queixant-me un cop més de la manca de reacció del govern , o de l’aparell del partit en aquest cas , vull incidir en un dels pocs punts que com a simpatitzat m’ha quedat clar, que és la potenciació de les sectorials com element de debat i de coincidència amb la societat. No he pas de dir que coincideixo del tot amb l’esperit d’aquest punt. I dic esperit ja que em costa creure que un partit com el PSC serà capaç de trencar els eu monolitisme quasi religiós per acceptar el pensament lliure d’aquells que participem en les sectorials ?.

Particularitzant en la de cultura en la que solo col·laborar. Algú és capaç de creure que Pera , Gomar i Bruguera seran capaços de presentar a l’IMAC l’opinió de la sectorial de Cultura que de totes totes no haurà de coincidir quasi mai amb la línia oficialista?. El NO per resposta és tan clar com la malèvola interpretació que va fer el PSC idels estatuts de l’IMAC que ell havia ajudat a crear.

I aquest és un exemple més d’un partit al que caldria recomençar creient en si mateix. Però per fer-ho s’ha de treure de sobre el pesat llastra d’uns palmeros que segueixent essent el gran tumor que destruint-lo per dintre , impedeix l’entrada d’una aire fresc que a bon segur els foragitaria d’aquestes parcel·les de poder tan injustificadament adquirides.