09.09.09

D’ençà aquest dilluns la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna ) acull la fase expositiva de la que va ser memorable jornada del passat nou de setembre en que la conjunció de tots els nous possibles en l’imaginari de M. Àngels Ballbé, JM Calleja , N. Harbisson, A. Ibanyez i M.Ribas ( els n9u n9us ) es van donar la mà per consagrar el fruit de 99 artistes que van fer d’una nou el seu element creatiu.

Amb un muntatge en aparença elemental , però enormement adient i d’una efectivitat absoluta , les peces que aquell dia tots vàrem assaborir amb els condicionaments naturals de l’acte , ara , tot mantenint la seva essència , s’ofereixen reposades per a una delicada visió individual que permet aprofundir en els treballs de tots i cadascun dels protagonistes i observar així amb satisfacció la total coherència del presentat amb la identitat creativa dels artistes , que en tots els casos han sabut estructurar de manera ben encertada el seu propi jo creatiu davant un objecte en aparença inhòspit però que com es pot observar és del tot dúctil per a la creació personal.

Per això be podem dir que com a mínim dues han de ser les lectures a realitzar per a tot espectador. Una ha de ser la purament creativa i com ja hem apuntat es un tema resolt amb nota ben alta. Amb la diferència personalitzada per cada espectador dels seus gustos personals , haurem de convenir que cap d’elles sembla fruit de la improvisació ans el contrari totes elles ens ofereixen una reflexió que va més enllà de l’aparença per aconseguir en alguns casos trets de volguda transcendència del pensament que depassa l’entorn de la mateixa obra.

I sí el concepte plàstic / creatiu és excel·lent, no ho és menys la filosofia que el mon artístic ens ofereix al darrera que no és altra que la de l’afany de fer públiques les seves capacitats. Que no és altra que la capacitat d’engrescar-se davant qualsevol idea col·lectiva que permeti donar a entendre a la gent que la grandesa de l’art no està , ni estarà mai , en el monocromatisme ideològic esdevingut fet modal , i sí en la riquesa que dona la diversitat , el mestissatge i la capacitat de crear sensacions comunicatives amb qualsevol cosa , encara que aquesta sigui tan simple , senzilla i habitual, com una nou.

Una exposició que demostra la gran capacitat creativa que existeix a la ciutat. Una exposició que planteja l’obligació a qui pertoqui de que aquesta capacitat arribi a tothom i de la mà de tots els creadors. Una exposició que permet al públic entendre que reflexionant a bon segur que ell mateix és capaç de poder oferir una mirada diferent a las noranta nou que estan presents en aquesta exposició d’obligada i satisfactòria visita.

Una exposició que mereix la més gran de les felicitacions col·lectives. I disposats a qualificar , en aquest cas de nou la nota està cantada: 9.99

09 09 09
Sala d’Exposicions Caixa Laietana . Fins el 9 de desembre de 2009

(Crítica que es publicarà a cagròs.com )

Imatges corresponents a les peces de Nefer, Carme Garolera i Marta Reniu

FETS I NO PARAULES

Amb aquest títol Josep Ramoneda publicava avui a la secció de Catalunya de “El País” un dels seus sempre brillants articles. Tot recomanant ferventment la seva lectura , valgui destacar el seu paràgraf final que és contundent per a tots i demolidor per alguns. Diu així:

Pero la responsabilidad de los partidos es grande. Una de sus principales tareas es la selección de personal adecuado para las responsabilidades de gobierno. Y en esta función hoy no son eficientes. El poder burocrático de los partidos -con el control de las listas como arma para la servidumbre, como Rajoy acaba de recordar- hace una criba que prima siempre la obediencia sobre la capacidad, el oportunismo sobre el talento. Esto es también una forma de corrupción y los resultados están a la vista: ausencia de proyectos políticos y apoteosis de la sospecha. Sin grandes disculpas y sin alharacas, los partidos pueden demostrar con los hechos que son capaces de enmendarse. A estas alturas, ya sólo con hechos concretos convencerán a la población. En Cataluña, tienen el año próximo una oportunidad de demostrar que su voluntad de hacer mejor las cosas es real. ¿Cómo? Pactando entre ellos una campaña electoral de bajo coste y alto contendido político. Sería el mejor remedio contra la desafección.

Quan he llegit això m’ha vingut a la ment una noticia d’ahir mateix llegida al cg.com en la que es deia que Carlos Fernández havia estat anomenat President de Mataró Audiovisual alhora que Quitèria Guirao n’era anomenada vice presidenta.

No soc periodista de carrera però aquest proper maig celebraré el meu trenta cinc aniversari de col·laboracions periodístiques en els més diversos mitjans locals. Com a periodista en essència em sento menyspreat del tot en veure que la presidència del que haurien de ser dos canals poderosos d’informació local queden sota el poder de dos dels més gloriosos ineptes del nostre Govern.

Si ja va ser de pena que Fernández assolis la responsabilitat d’informació, el fet va arribar a demència amb l’afegitó de la responsabilitat lingüística i ara arriba al desideràtum més absolut amb aquest nou càrrec.
Tan poc respecte mereixen els ciutadans i els periodistes que treballen en aquests mitjans per tenir uns manaires tan incompetents ?.

Això com bé diu Ramoneda és també una forma de corrupció , aquella que fa que actualment tants ens trobem allunyats d’un partit , el PSC , al que ens costa reconèixer com a nostre.