BOGERIA

Ahir al vespre varen assassinar a n’en Josep i a la seva mare, allà al seu bar , al Bar Joan, de sempre present al barri just quan el carrer Provença està a punt d’atrapar la Diagonal.
Encara que visc a Mataró, aquelles illes que van des de el mercat de la Concepció fins a la Diagonal i de Girona a Pau Claris , no deixa de ser el meu barri barceloní, en el que visc bona part del dia i des de fa més de trenta cinc anys. Un barri en el que acabes coneixent tothom i els acabes saludant , i veus , com ells fan amb tu , com la vida va passant amb tot el de bo i dolent que la mateixa comporta.

Avui per això, tots hem quedat del tot trasbalsats. Ningú podríem creure el que havia passat. El Bar Joan no era pas el meu bar habitual, si entenem com a tal aquell en el que vas prendre un cafetó, a esmorzar o a dinar amb el menú del dia, però òbviament coneixia als seus propietaris, ja que just al davant es troba el lloc on dino cada dia , de fa ja uns quants anys. Però era un bar en que alguna que altra vegada m’havia acollit , com no fa pas massa , quan el fred és intens i s’agraeix entrar en calor abans de començar la jornada . Matiner com era , sabies que era refugi segur.

Avui, mentre dinàvem , veiem els dels CSI local amb els seus maletins , les televisions amb la dosi de morbo apunt , prenent posicions a l’espera de poder oferir imatges a ser possible ben escandaloses , i la fideuà dels dimarts , que sempre ens dona regust a glòria avui s’ha anat escolant paladar avall , sense cap sensació .

Un amb els anys ja s’ha acostumat a la mort. L’ha patida en la família , en amics , en coneguts , en veïns. De cop i volta , d’accident , de llarga malaltia , de vell, però mai havia sentit de prop, en el sentit de proximitat que com poques coses dona el teu barri, la mort per assassinat.
I remugues per dintre pensant que ha pogut moure a matar a una avia de 85 anys que quasi no podia caminar i al seu fill de 54 que patia una important deficiència ocular , i era d’aquells que havia d’apropar-se els bitllets fins el nas , per saber-ne la quantitat. Per què de la seva malignitat i violència , esclafant-los el cap amb el tamboret de la barra , aquell que potser va ser el que justament vaig escalfar no fa pas masses dies.

A bon segur que sols es pot comprendre sota el poder de la bogeria. Una malaltia que sembla apoderar-se del mon. Així quan llegia el diari digital per veure la notícia, he quedat sorprès per un seguit de titulars:

Enxampat un conductor a 152 Km/h per la Via Augusta de Barcelona

Condemnat el Palau a readmetre la filla de Millet al no provar-se les irregularitats.

Espectacle vergonyós a la gala dels finalistes d’Eurovisió

Camps sols declara 2284 euros en les seves comptes corrents ( i un cotxe de quinze anys)

L’agressor de Neira surt en llibertat al pagar la fiança

Cessat el rector d’un poble de Toledo que es va gastar 17000 euros provinents de les germandats , en línies eròtiques.

Una dona deixa a la seva filla de 15 anys en un àrea de servei, després d’una discussió.

Certament , ens està envaint la bogeria , o al menys així ho sembla.