PRIMER ASSALT

No sé si diumenge vinent serà tan gris com ha estat aquest. Si a l’hora de dinar cauran quatre gotes o el sol estavellarà . El que si sé, - jo i molta gent -, és que a hores d’ara ja s’haurà celebrat el primer assalt al poder municipal , amb un resultat ben previsible, que espero, - i estic convençut que així serà -, no marcarà de manera clara el camí vers les eleccions que s’han de celebrar a un any vista.

Ja fa temps que dic que cal parlar clar al voltant de tota la història que s’està estructurant per a tal de conquerir el poder del PSC local, - és a dir el poder municipal -, per a les properes eleccions que encara estan a un any vista. És una història de tothom sabuda. Ho saben els assaltants i els assaltats . Ho sap el partit i l’oposició. Ho saben els d’aquí i els d’allà . Ho saben tots els periodistes que per cert se’n fan creus , però hom guardant la cadira espera veure passar la processó per riure o plorar, i potser cal començar a posar les cartes al damunt de la taula i que cadascú jugui segons el seu criteri li doni a entendre.

Diumenge Montilla s’acosta a Mataró amb un acte polític al vell Parc Central que tindrà com a cloenda una paella popular al preu de crisi de 5 euros. Els “brillants” caps pensants (?) de l’acte creuen que s’ha de convertir en un acte de masses i per tant han calculat que s’han d’aconseguir 1000 assistents al mateix.
I com es pot aconseguir que en un diumenge d’estiu, quan hom desitja matí de platja, dinar tranquil i migdiada de postres , s’acostin mil persones a estar asoleaits per dinar poc i malament i “trempar” amb un míting de Montilla? , dons ni més ni menys que com es fa a l’escola o al club esportiu quan s’acosta la rifa de Nadal, repartint butlletes entre militants i simpatitzants , - regidors inclosos -, per que les venguin entre els seus amics i familiars i així intentar aconseguir la mítica xifra.

Els que tenen quatre dits de seny, - que son pocs -, i que ni entenen que fa ara i aquí en Montilla, que encara entenen menys això de la paella popular , i que resten estorats davant la iniciativa , diuen que potser cal anar per camins més elevats i seriosos i no pas per patxangues a les que només falta ball de mitja tarda , encara que potser estan a temps d’aprofitar l’habitual del casal d’avis del parc que és a tocar.

Però amb tot això el que queda clar que aquests , els que pensen , els que treballen per enlairar a la ciutat , els que no estan per orgues , restaran sols, mentre que el grup populista , aquells que segueixen pensant que la ciutat es pot dominar i manar com es fa en les tristes i desnortades associacions de veïns , han vist en l’ocasió el punt i moment de fer pública demostració de la seva força , aportant la gran majoria d’assistents. Una força que després han de fer servir com a palanca per el definitiu assalt al poder municipal que té com a termini immediat les properes llistes electorals que volen copar amb el seu poder que no amaga ni la seva incapacitat , ni la seva inconsistència , i especialment , no amaga la seva inutilitat política , ciutadana i fins i tot , personal.

Potser alguns s’estan preguntant , però de que va tot això?, i per tant millor fer-ne la història.

Fa ja uns anys, quasi sis , que el PSC havia de fer front a un decisió tan fonamental com era decidir qui havia de succeir a Manuel Mas en l’alcaldia de la ciutat. Molta gent creia , - entre ells jo -, que el relleu natural era Pilar González , persona ben capacitada , molt de l’òrbita de Mas , i que havia demostrat la seva vàlua en els diverses carteres en les que havia tingut responsabilitats . Però a l’hora de la veritat no va ser així i Joan Antoni Baron es va endur el gat a l’aigua.

Les raons van ser prou evidents. El tarannà de Pilar González , més estricta i dominador i poc amatent al trip-i-joc habitual de les famílies del partit -, provocava per un costat el manteniment de l’estil retirat i poc proper de Mas i alhora deixava de costat els nous grups emergents en el partit, tots ells llunyans en el concepte de partit, socialisme i Catalunya , per emprar exactament les sigles del partit , que mantenien Pilar González i els seus propers. Això va provocar moviments , negociacions i florentinisme que diria Bassas , i Baron va guanyar front una Pilar González que no acabava d’entendre com li podien haver fet el llit d’aquesta manera.

Però les ajudes , i en política més , es paguen sempre. Baron va haver de claudicar a l’hora de les seves primeres llistes , i va acceptar sense dir ni mu unes llistes en les que per un cantó s’escombrava del tot al grup perdedor de les primàries i per l’altra es feia un poti-poti difícilment dirigible entre aparell de partit, el clan de l’hòstia ( els baroninans ) i l’aparició del poder de les JSC ( recolzades per Bassas ), tot amb l’ull exterior del personatge més sinistre de la història , com ho és Xesco Gomar.

Han passat quatre anys i ha succeït el que havia de succeir. La pobresa de la llista , afeblida encara més per la malaltia de Batista i la renuncia de Terrades , ha donat uns resultats ciutadans esfereïdors. La pèrdua del domini de l’entorn és evident , la decepció és màxima i amb la crisi al damunt és difícil preveure una situació millorable. I encara sort que hi ha una oposició inexistent , sense cap mena de nom valorable, i amb una actitud entre mesquina , pobre i lamentable, que no els hi dona cap mena d’oportunitat.

Però Baron ja va anunciar fa temps que volia acabar la seva vida laboral fora de l’Ajuntament i tot fa preveure que el PSC seguirà la seva línia habitual de canvi d’alcalde a meitat del mandat, d’aquí la importància de ser número dos i per tant alcalde in pèctore.
Convertit Bassas en un cadàver polític local, i amb cadira prevista a Nicaragua , la Diputació, el Parlament o a Madrid , ja que sona com a successor del que podríem dir diputat comarcal, en Manuel Mas, queda buida la plaça de “2” amb tot el poder que la mateixa significa, en especial en la línia succesòria. I per qui serà?.

Sobre el paper la Consol Prados en té molts números. La seva elecció com a cap local del partit i la seva cada vegada més intensa activitat política local així sembla indicar-ho, però encara queda molt per davant. Hi ha unes eleccions al parlament en les que encara que el PSC ho té molt magre , ves a saber i potser encara ....

Però , tot esperant la seva decisió, queda clar a tothom , que el seu és el nom que més li plau a Baron , amb qui comparteix moltes afinitats , i que si d’ell fos , aquesta seria la seva elecció. Una elecció a la que a bon segur pot ajudar el fet de que Alícia Romero,que encara que és la cara més brillant de l’executiu ha quedat descol•locada en tota la lluita intestina del partit ( no és del tot de Baron i és enemiga a matar del clan de la pandereta i castanyola de Fernández , Gomar i Barrera , des del temps de les JSC ) es ben possible que al final deixi el vaixell polític per anar a la privada ( l’Ajuntament hi perdrà i molt , malgrat el seu difícil tarannà ) .

Però l’aposta de Prados no agrada gens ni mica al grup espanyolista abans anomenats “palmeros” i que ara bé podrien ser el grup de la “pandereta” o les “castanyoles” , gent provinent de les JSC ( Fernández , Barrera , Naya ... ), tots ells encapçalats per Xesco Gomar que creuen que s’ha de fer un tomb radical a l’actitud política , deixar-se estar de catalanismes i fer una aposta absoluta per el que podríem dir concepte del “Baix Llobregat” , molt en la línia de X.Amor, alcalde de Pineda , que n’és el seu ídol i referència.

Aquest grup té molt clar que el futur està en Xesco Gomar , actual delegat de la Junta de Andalucía a Catalunya , com a nou alcalde, i amb Carlos Fernández com a home fort. Per això de fa temps que estan duent a terme una campanya de descrèdit de l’actuació política de Baron , al que titllen d’apostar molt per el Mataró de sempre , recolzar als nouvinguts amb actituds de preferència i d’abandonar als barris tradicionals . Unes teories que no s’aguanten per cap lloc , però que el populisme de qui les escampa, ajudats amb la forçosa tancada d’aixeta que s’està duent a terme per la crisi , serveix per que quallin en certa manera i puguin ser punts de recolzament a l’hora de la veritat.

Tenint en compte a més la dificultat de trobar nous noms de nivell disposats a figurar en les llistes( el nom de Pere Vilaseca surt en totes les apostes ), el poder d’aquest grup , al voltant del qual es van aplegant els descontents de Baron , va augmentant i caldrà fer un esforç important per part de tots aquells que tenim un altra concepte de Mataró, de socialisme, de Catalunya , i en un global de PSC.

I ara , descobertes les cartes , és l’hora de començar la batalla. Fora dels egos personals , que assoleixen nivells quasi malaltissos en algun, potser cal que algú pensi que en tot aquest desideràtum , s’hi juga , no una alcaldia , no un govern de la ciutat , i sí un concepte de ser i de fer , que no pot ser destruït per aquells que tenen en l’egolatria del poder el seu únic punt de mira.

Diumenge que ve s’escriu el primer capítol. La golejada del clan de la castanyola serà d’escàndol, però queda encara tot un any per jugar les cartes i esperem que Baron ho faci amb el poder i la força, que no va tenir o no va voler emprar , justament fa quatre anys a l’hora d’acceptar unes llistes infumables que han portat ara a aquest desfici.
Diumenge és el primer assalt, però que ningú oblidi que els combats son molt, però que molt més llargs , i per guanyar-los fan falta unes armes més poderoses que no pas la del joc brut, que tan bé dominen.

PS.- Aquesta història , amb les petites variants individuals de cadascú, és la que tothom coneix i ningú en parla.
Per tant , que cadascú digui i opini el que vulgui, que no penso entrar en cap mena de picabaralla al respecte.
Com sempre el temps és qui donarà i traurà raons, i de moment jo estic fermament convençut d’estar en el seu costat.