A TRAVÉS DEL MIRALL.
VICTÒRIA PUJADAS

No deixa de ser curiós que darrerament el que en podríem dir “efecte mirall” passeja per aquest blog. Justament el darrer post al voltant de Millàs i Antonio López portava per nom “el otro lado del espejo” . I és en aquest joc de realitats , miralls , mirades i falses mirades , realitats i enganys , que la masnovina Victòria Pujadas  retorna a Mataró amb una intensa exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors, que justament porta per títol “A través del mirall”.

No puc , ni vull negar , que com a mal crític que soc, pateixo en certa manera de filies i fòbies. Hi ha autors amb els que connecto amb facilitat i rebo de manera absolutament fluïda totes aquelles vibracions que em volen trametre.

Hi ha altres en canvi que malgrat un vulgui potenciar l’objectivitat més absoluta en front de la subjectivitat natural que comporta tota crítica , que poc hi ha a fer. La comunicació s’estronca i apareixen en primer pla el gruix dels defectes que tapen al gruix de virtuts que a bon segur superen a l’apartat negatiu.  Victòria Pujadas n’és exemple fefaent d’aquest grup.

I ho és ja que Pujadas es mou en un art massa vegades pretensiós que tendeix a obtenir resultats mitjançant la  confusió dialèctica davant la que es troba l’espectador que en aquest  cas es mou confús entre el degoteig kitsch de les seves petites instal·lacions ( absolutament innecessàries en el conjunt global ) front els col·lages de grans dimensions en els que la manipulació dels objectes els converteix en indesxifrables, mentre que per altra part sorprèn amb obres de mida molt més petita , i per tant de conceptes molt més concisos , en els que les virtuts s’acumulen i criden obligatòriament l’atenció de qualsevol espectador atent.

Victòria Pujadas pertany a aquell grup d’autors que precisen d’una certa “metafísica” ambiental, per a tal d’intentar presentar-se com dominadors intel·lectuals dels espectadors que en la seva minusvàlua han d’intentar copsar les intencions del creador. Un esquema que si servia fa molts anys en aquell epâter les bourgeois , ara és incomprensible i punible envers el creador.

L’art , expressat de la manera que es vulgui , no deixa de ser una transmissió de sensacions i emocions , expressades de forma estètica , plàstica o intel·lectual. I quan no s’aconsegueix la comunicació el resultat final no pot ser altra que el del fracàs.

Adjectiu que voreja Pujades amb la petulància d’uns collages grandiloqüents , poc treballats i girbats de manera inconsistent, ,mentre que en canvi el seu fer vira a la recerca de nota alta quan s’està de punyetes , es deslliga de complexitats i molt més nua , natural i fugint de tota mistificació, presenta unes obres més simples en aparença , però molt més treballades , subtils i transcendents que no pas en aquells en les que l’opulència cridanera desfà el poc encant  del que disposa.

És per tot això que aconsello a l’espectador que sigui selectiu, concentri el seu mirar en els treballs n’aparença menors , i faci ullet de passada a la resta. Així obtindrà de totes totes un excel·lent concepte de l’exposició i l’artista , que en canvi caurà en picat si cau en l’esquer d’una intranscendència que domina en els seus treballs més ampul·losos.

Ara però, tot visitant de l’exposició, s’ha de quedar amb el dubte de la resposta a la gran pregunta. Qui és de veritat Victòria Pujadas ?.

Una resposta complexa que ha de fer que ineludiblement el dit polze indiqui amunt o avall. Que no és pas qüestió baladí.