Tot creador té sempre el petit truc per desllorigar el trencament de la virginitat del paper o la tela blanca i impol·luta que se li presenta abans de començar el seu fer. En el meu cas preciso disposar del títol amb que encapçalaré l’escrit. Sense ell res hi ha a fer, quedo bloquejat. Ell em serveix com a fil dúctil en el que anar encaixant els diferents paràgrafs de l’escrit i com a lligam d’integració.
Avui per parlar de l’exposició
que l’Antoni Lleonart presenta a Can Caralt de Llavaneres , no he tingut d’esforçar-me ja que el bon amic
comú en Yago Vilamanyà, me l’ha servit en bandeja de plata: “Arrels”. Un títol
plenament escaient ja que reflexa amb tota exactitud el sentiment latent que
existeix en aquesta interessant exposició.
Antoni Lleonat és un artista, si
més no peculiar. Dic això ja que la seva trajectòria no respon a l’habitud d’un
caminar evolutiu, amb els seus corresponents sotracs i / o trencaments.
Lleonart practica una pintura interior i per tant en cada moment expressa amb tota intensitat els seus
sentiments reals, que alhora son tan complexos com ho és la seva personalitat.
Ho fa així ja que Lleonart no és
pintor de mitges tintes . Ha estat capaç de practicar una pintura futurista amb
l’ús d’elements com el ciment quan això era tota una aventura, per saltar a uns
personatges en una vessant de còmic que ens oferien tota una filosofia de vida.
S’ha volgut enfrontar a composicions i bodegons en un concepte clàssic de las
pintura espanyola del segle d’or i també a paisatges erms i inhòspits com ho
son els de les Bardenas Reales i parells.
Ara Lleonart es troba en un
moment íntim, com si volgués iniciar un repàs creatiu del seu propi jo. I en
aquesta recerca de les seves arrels , aquestes apareixen no tan sols en el
físic i material de les seves obres , ans també en els indrets escollits per a
ser pintats. Uns indrets propers, coneguts , sentits i que a bon segur han
sigut font de vivències personals prou significatives.
Una mirada que s’estableix en el
seu personal estil , en el que el concepte primari d’un paisatge impressionista
es capgira per la presència d’una expressió intensa plasmada amb una pinzellada
gruixuda i densa que li serveix per
donar pes específic a uns paisatges que en les seves mans agafen una
trajectòria personal.
Passejar-se per la massa
atapeïda exposició, - aquest pot ser l’únic defecte de la mateixa -, ens
enfronta a un paisatge en el que predomina el concepte de la natura. El món vegetal
és qui marca camins i dreceres en unes
peces estructurades perfectament en els cànons de la pintura naturalista , però
amb el peculiar afegitó d’un concepte lumínic i un altra de preponderància d’uns
elements per damunt d’altres , que no deixa de ser una cap-i-tomba més en el
pensament creatiu de l’artista.
Una exposició interessant que
ens ofereix una cara nova en el polièdric treball d’aquest artista que roman
massa vegades amagat temerós d’una incomprensió artística difícil d’entendre davant
el nivell del seu treball.
LLEONART
Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres
Del 2 al 25 de setembre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada