PARE ECHARRI

Demà  a La Llàntia  batejaran un nou gegant. I si se’m permet l’incís no deixa de ser curiós de que ens com els gegants ens bategin i no passa res i en canvi es munti un ciri quan la paraula matrimoni no quadra exactament amb el concepte sagramental. Dons bé, demà el barri de la Llàntia ha convertirà en figura perdurable la noble imatge del padre José María Echarri, capellà salesià que tant va fer per aquell barri.
Per raons que ara no venen al cas no podré assistir a l’acte i m’hauria agradat molt ja que el Padre Echarri forma part del meu imaginari infantil i després , per raons familiars , he tingut contacte posterior amb ell.

El padre Echarri a més de la seva tasca com a salesià amb la seva tasca d’ensenyant, a més del seu esforçat paper al barri de la Llàntia, exercí tasca de vicari a Argentona en temps d’aquell sant que for Mn.Rafael Martí, quan jo era canalla.

Un ,que per un llavors era un canalla escarransit,es quedava aclaparat amb la profunda veu d’aquell salesià navarrès que omplia amb la seva potència tota l’església, i que celebrava els oficis en castellà i que s’esforçava , però molt, em fer també aquells actes en català que li pertocaven.

Tinc amb ell una anècdota infantil d’aquelles que et marquen , i no és altra que en un acte solemne de Pasqua, estant jo en la punta del banc en passar el seguici de capellans , tots ells vestits amb aquelles casulles plenes de brodats , un d’aquells adorns s’enganxà amb les meves ulleres i ja veus en Pere sense ulleres que caminaven soles enganxades a la casulla del padre Echarri. Un fet simple però que quan ets un xic et queda descol·locat.

Després he tingut contactes amb el pare Echarri ja que essent amic del meu cunyat , aquest va voler que fos ell qui celebrés la cerimònia del seu casament amb la meva germana  i a posteriori ha celebrat també les cerimònies dels casaments de les meves nebodes.

 Però fora d’això hi ha dos actes que marquen profundament el magnífic tarannà d’aquesta persona. Son dos fets dels que un n’ha tingut motícia mitjançant la premsa.

El primer d’ells va ser la seva postura en una acció de “La Cubana” , gravada amb càmera oculta i passada a posteriori per la tele. Es tractava d’actors de la Cubana que en un vagó de metro invertien l’escena habitual. Amb la cantarella habitual dels que demanen ( ... es mejor pedir que no haber de robar ...) els figurants jugaven a que amb els diners que havien obtingut de caritat al metro , havien jugat a la primitiva i els hi havia tocat una fortuna que volien tornar en part a la gent , i per això en comptes de demanar volien donar diner a la gent. El pare Echarri era un dels viatgers d’aquell vagó de metro i la seva resposta era exemplar per el seu concepte de solidaritat.

L’altre apunt important del pare Echarri que em va sorprendre  va ser fa pocs mesos quan La Vanguardia publicà un reportatge presentant les diferents cares de com afrontar un càncer i el va triar a ell per escriure al voltant del poder de la fe davant de la malaltia. Un article certament impactant que acabava d’arrodonir la seva imatge.

Demà La Llàntia a bon segur celebrarà en la seva Festa Major un acte de justícia, un acte que convertirà en perdurable la figura d’un home essencialment bo , i avui quan l’interès sembla moure tantes coses, tot el que sigui destacar a qui entén la vida com esperit de servei és del tot remarcable i mreix tota mena d’elogis.