NEGRE SOBRE NEGRE ( II )

D’aquí a quatre dies s’acomplirà un any d’ençà que CiU va guanyar les eleccions municipals. Encara que no fa un any de mandat “real” , els resultats de les eleccions deixaven clar que vista la impossibilitat d’un pacte Mora – Baron , CiU assoliria el poder i per tant seria responsable de la gestió cultural pública.

El començament del seu mandat va ser “espectacular” amb la decisió de l’ anul·lació del festival Shakespeare amb tot el que comportà. Però la malaltia del regidor Marcel Martínez que el va portar a la reserva i la dificultat per trobar un director per l’IMAC, va apaivagar el nivell amb un actuació de línia baixa que , amb l’excusa de les retallades , ha anat donant una política de supervivència , atracallada per tothom però sense una queixa pública generalitzada , fora de sortides de to puntuals , sempre apaivagats per un regidor d’aparença pactista.

Així , i dedicant-se de manera primordial a la política d’aparador amb incidència total a la cultura  popular , -única carpeta oberta per el director Josep Mª Torrent , com ell mateix ha declarat sempre -, l’IMAC ha anat fent la viu viu sense entrebancs importants que el poguessin sobresaltar.  Amb un ambient general de desencís tant en el camp creatiu com en el del contemplatiu , però sense rebre massa , sabent com son de mesells la família dels creadors.

Aquest dijous però el núvols negres , de forta tempesta , amenacen per primera vegada i de manera ben directe el vaixell de l’IMAC , ja que en la reunió del Consell Rector de l’IMAC apareix la ratificació per part del mateix, del decret d’Alcaldia en el que s’aprova la pròrroga del contracte de Can Xalant amb els actuals gestors , per una durada de sis mesos i un cost de 120.017,22 euros , que dit d’altra manera significa 20.002,87 euros , que traduït a les antigues pessetes son la gens menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes al mes  , com a compensació d’un fer que és difícil d’avaluar en general, i quasi impossible de concebre en el que pertoca de retorn a la ciutat que el paga. És a dir , el que es podria considerar simplement com un “engany” sota l’aparença de la modernitat i la contemporaneïtat més absoluta.

Que dirà el Consell Rector?. Tindrà prou poder de convicció Joaquim Fernández per fer veure a l’oposició i principalment als representats de les entitats que aquesta important despesa és en realitat un bé de Déu per a la ciutat i que cal recolzar-la de totes totes , o es trobarà Convergència que com li ha passat en altres consells generals , en especial en el cas de lIME , que ha vist com anaven  essent tombades totes les seves propostes econòmiques?.

Sigui com sigui jo ja comunico de manera anticipada el meu vot negatiu i que faré el que estigui en les meves mans per aconseguir que no sigui acceptada aquesta proposta......

Fins aquí arribava el segon post de títol “Negre sobre negre” que s’havia d’haver publicat ahir. No es va publicar , en primer lloc per manca de temps ja que la magnífica conferència que varen realitzar Ramoneda i Tresserres a l’Omnium ho va impedir, i en segon lloc per el fet de que havien canviat del tot les coses. El que jo pensés ja no tenia cap sentit dons des d’ahir al mig dia ja no soc membre del Consell Rector de l’IMAC.

És així ja que mitjançant una trucada telefònica el regidor Joaquim Fernández em va comunicar que havia acceptat la renúncia que li vaig fer a mans el dia 22 de març , - és a dir fa quasi dos mesos -, com a protesta per l’actuació de l’IMAC amb Ca l’Arenas i Can Xalant.

En el primer cas per la lamentable actuació que ha comportat fixar la programació de dues temporades , sense cap mena de discussió amb el Consell Rector tal i com marquen els estatuts , i la segona per l’enganyifa feta al mateix Consell Rector explicitant en una reunió el trencament amb els actuals gestors de Can Xalant i el canvi radical d’activitat , en la que s’exigiria un caire que fos més obert abandonant el concepte exclusiu de la contemporaneïtat, alhora que fos més participatiu i de retorn a la ciutat i amb un cost menor. Una explicació que s’anava en orris tan sols una setmana després quan es signava , - sense cap mena d’aprovació del Consell Rector -, un pacte amb la Xarxa de centres d’Arts Visuals de Catalunya , en la que es reafirmava , augmentant-la, tota la filosofia actual de Can Xalant.

Ara , dos mesos després ,el regidor accepta la meva dimissió , però no per el que un la realitzava i sí per que “no pot acceptar les desqualificacions personals d’un membre del Consell Rector de la Institució cap a treballador de la casa” , afegint referència explícita i concreta al meu post del diumenge passat en que demanava la destitució del director del Museu , Carles Marfà.

Òbviament que la història té suc, i està plena d’irregularitats administratives, de les òbviament en parlarem amb calma demà, moment en que caldrà posar les cartes al damunt de la taula. Avui tan sols cal una reflexió.

Matar al missatger no serveix mai de res, dons les notícies son les mateixes. Es sanciona la forma alhora que no es discuteix el fons , que no deixa de ser una evident confirmació de la veritat del mateix. Si el pregoner no pregona , ningú s’assabenta de res i la vida pot seguir semblant meravellosa , malgrat que la immundícia suri a la vista de tots.

Que a fet Mataró per tenir uns regidors de cultura i uns directors del seus ens més importants , tan indignes de la confiança dels seus ciutadans?.

Serà que som capsgrossos.

PS 1.-  En els propers dies , i amb tota calma podrem explicar detalladament tota la història , que no deixa de ser curiosa i plena de retrucs.

PS2.- Com dèiem abans , ahir la conferència de Ramoneda i Tresserras a l’Omnium va ser genial. El tema cultura i Catalunya . La presència de públic , nombrosa , atenta i expectant. En el que pertoca a polítics , alguns dels que estan ja fora de joc i nul·la presència dels actuals regidors de l’Ajuntament (Govern i oposició) i de les noves fornades que volen conquerir el poder.. Una llàstima i una declaració d’intencions que millor no fer-ne cas per no haver d’enviar a dida a tothom.