divendres, d’agost 31, 2012

RETRATS , RETRATISTES I RETRATATS


 

 

Fa poc més d’un any que un Ajuntament em va convocar amb urgència per a tal de recavar la meva opinió al respecte d’una obra d’art , exactament d’un retrat d’un personatge il·lustre de la població.

La pregunta era doble. Per un costat estava en si el considerava acabat ja que era de factura actual i no reflectia el que podríem dir tots els ets i uts del retratat. Per l’altra, si considerava que aquella obra responia a l’encàrrec de fer un “retrat” per a magnificar la figura de l’egregi ciutadà.

La meva resposta va ser clara. L’obra estava acabada dons així ho considerava l’artista que l’havia signada. Per altra banda , obviant de si era una obra que m’agradava a mi o no, era una obra que responia a l’essència del que cal considerar retrat públic , en el concepte més genèric del mateix.
 

 
 
Avui m’ha retornat l’ anècdota a la ment  davant d’aquest magnífic article . “Los feos y costosos retratos públicos “ que  publica “El País” ,en relació als retrats hagiogràfics dels ex ministres , encarregats per ells mateixos a les “figures” del retrat capitalí.

Un article encertat , real i punyent que hauria de servir per començar a donar per finiquitat aquest costum , absolutament fora de raó i ús. Un costum que denota la vanitat d’aquells que per un temps , molt o poc, van ocupar un càrrec , no per decisió del poble i sí del manaire de torn. Un càrrec que evidentment se’ls hi ha pujat al cap , o potser pitjor, a l’ego més reconcentrat.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada