POLÍTICA CULTURAL

En Carles Spà publica al capgròs.com una molt bona columna en relació a la manca de política cultural que pateix la ciutat. Un escrit que comparteixo quasi en la totalitat de la seva essència, com igualment discrepo en bona part dels accents particulars que explicita. Però està clar que cal fer créixer el tronc que després ja intentarem dirigir les branques. I en aquesta tasca no anem pas ben encaminats.

Cultura sempre ha estat una patata calenta en el cartipàs oficial. Rebutjada eternament per els socialistes , desitjada sempre per Iniciativa i darrerament per Esquerra per allò de la cultura d’identitat nacional, el cert és que ningú ha volgut , o anant a la veritat , ha pogut , establir cap llibre de ruta que no fos l’ imposat per la base de tècnics del “Patronat” ( i així ens entenem tots ) , el que ha fet que la potència i direcció d’una branca o altre , no ha estat conseqüència de la direcció política del regidor que manava, i sí del gust i el poder interior del funcionari tècnic de torn.

Uns funcionaris amb tant poder que han aconseguit fins i tot tombar la truita de la desaparició dels patronats. Una desaparició gestada per anular el contrapoder que exercien a Cultura i que ha acabat desmantellant la resta d’ens , que funcionaven prou correctament , mentre que ells han mantingut el seus estatus d’intocables.

Cultura va ser el darrer ens municipal en tenir cap en aquest govern convergent. Les negatives a ocupar-lo es sumaven , una rere l’altre, a cada entrevista amb el candidat. Finalment va ser l’elecció del periodista Josep M” Torrent , home essencialment provinent del periodisme propagandístic de partit , que deixava ben a les clares per on anirien els trets. Seria molt més important l’aparença que no pas l’essència, el concepte. Però la seva marxa a alcaldia i la seva substitució per Ester Merino deixava clar el poc que importava cultura al govern de la ciutat. Era la renuncia a dirigir i era tornar a deixar el poder als tècnics per que mantinguessin quatre anys mes el seu poder i els seus estatus personificats.

I si això pot funcionar en un poble petit, a Mataró és un autèntic disbarat. El Govern actual està cofoi amb una política cultural d’aparador fonamentada en aquest element tan perillós per el perill d’encartonament , com ho és la cultura popular. Sembla com si el treball de cultura tingués el límit en les festes que marquen el curs de l’any amb el punt àlgid en Les Santes que serveixen per suspendre o aprovar amb nota tot el curs .La resta és pura anècdota.

Quatre obres de teatre , unes exposicions sense ordre ni concert, però tranquils que els artistes remuguen però no es queixen. Un apunt de música per aquí, una nota de circ per allà, un parell de cireretes agafades al vol ja que passaven per aquí, i aquí pau i després glòria, que a Mataró,  com tots sabem i veiem, la disbauxa cultural és absoluta i som l’enveja de tothom.

En el passat ple del mes de gener s’aprovava el Pacte Cultural que havia de servir per posar fil a l’agulla, fer el llibre blanc i començar a gestar el present i el futur de la cultura de la ciutat. En un mes ja havia d’estar tot en marxa i ... Han passat quatre mesos i no s’ha mogut una fulla. Llegeixo que Ivan pera va interpel·lar al govern per la política en arts plàstiques i la resposta va ser el silenci. I ...

La política cultural d’una ciutat la gestiona el Govern i en certa manera el Ple que acull als representants del poble. Ells han de marcar les directrius i enfilar el full de ruta. Però això a Mataró no és així. Uns pregunten , els altres responen, o no , i els de més enllà interpel·len reclamant que es faci el que no van fer quan manaven. I mentre la cultura de la ciutat s’esfilagarsa i els seus generadors s’espavilen com poden i per allà on poden.

Només entrant en el camp que ocupa generalment aquest blog , tenim un munt de temes sense una definició clara en el model d’actuar. Començant per l’ús i el potencial dels equipaments ( Museu, Ca l’Arenas, Can Xalant, Can Marfà, Can Minguell, Museu Bassat , Centres cívics, Taller de Gravat ...) i seguint per la tasca a seguir en els camps de la formació creativa i la relació amb el món educatiu, l’estímul a la creació, la divulgació de la mateixa , el concepte de manteniment del patrimoni  (l’existent i el que es gesta a cada moment ), els elements considerats  accessoris (obra pública , cartells ... ) i podem afegir tot el que vostès vulguin en la seguretat de que cap d’aquest camins que confegeixen la realitat i el futur cultural de la ciutat , no estan

contemplats de cap de les maneres en la realitat diària del que es cou a Cultura.

I certament una cosa son els somnis i l’altra la realitat d’uns moments com aquests. Però en una i altre circumstància cal establir els camins que ens han de permetre optimitzar el millor del que tenim , sigui molt o poc.

Han passat ja dos anys d’ençà les eleccions municipals. La meitat del mandat ja s’ha acomplert i és obvi que els resultats culturals son tan decebedors com negatius. Potser per això, i més que mai, caldria començar a escriure unes ratlles culturals en el programa de govern , no fos que al final del mandat es pugui considerar als seus protagonistes uns analfabets en direcció cultural.

Però , això sí, hem estat capital dels Tres (dos) Tombs. Al·leluia.