CAN PALAUET. LA HISTÒRIA INTERMINABLE

Comença nova temporada a Can Palauet i comença, com no, amb art contemporani. No és res estrany dons ja que com hem dit infinitat de vegades,  portem nou temporades ( si , heu llegit bé , nou temporades) sense una exposició d’un artista plàstic fora dels homenatges ( Pepe Novellas i Santi Estrany).

D’art contemporani , com de qualsevol art , n’hi da de bo i de dolent i si ho portem als extrems també haurem de parlar de molt bo i de molt dolent. Avui aquests extrems es citen al casalot de la Pça de l’Ajuntament amb la demostració de la vulgaritat innòcua portada a l’extrem ( Cristina Ibañez-Tarter) i de la qualitat sempre valuosa de Jordi Cuyàs.

Cristina Ibañez-Tarter assoleix el dret d’exposar a Can Palauet , - aquell que es nega a tot artista plàstic -, en haver guanyat la darrera edició de la Mostra d’Art Jove , aquell concurs de yo me lo guiso yo me lo como, que serveix per enlairar a la “promesa” de torn de Can Xalant. Un concurs que va guanyar amb la infantil juguesca de la sobre escriptura visual de paraules per aconseguir una frase final comprensible.  Un dret que tenint en compte que comporta la producció de l’exposició hauria de ser vetllat en l’exigència d’una mínima qualitat que en aquest cas no és assolida ni de bon tros.

La mostra es titula “L’home invisible. Acte I , Acte II. Acte III” , essent aquest un títol absolutament erroni ja que el que és del tot invisible no és l’home i sí l’art. Una mostra incolora , inodora i insípida. Una obra sense lectura, provocació o transcendència. Una obra més vulgar que el paisatge adotzenat d’un afeccionat aprenent. Una obra que no sols parla malament de l’art contemporani ans ens fa pensar el malament de l’educació plàstica que es rep en alguns llocs doncs sembla impossible que amb el currículum acadèmic que llueix l’autora, pugui donar a llum una obra tan absolutament desastrada.

Vagi doncs el consell de no perdre ni un segon en la seva contemplació. Un consell que venint de qui ve , a bon segur es sentirà com a positiu en l’artista i entorn. Si així assoleixen la felicitat n’estaré content. Potser en aquest altre plànol sensible Ibañez-Tarter serà capaç de crear una obra que sigui capaç de ser considerada com “art”. No com en aquest cas que justament correspon a tot el contrari.

Una trista moneda que té contrapunt en la qualitat de Jordi Cuyàs que cohabita amb ella, tot presentant  “espectres al laberint grotesc”, una obra induïda i produïda per la Comissió de l’any Espriu.

En l’art contemporani local sols hi ha dos marques segures: Jordi Cuyàs i Martí Anson. No combrego gaire amb el fer del segon malgrat que reconec la seva habilitat prèvia i constructiva en el seu projecte, però en canvi em sento generalment proper a la mirada de Cuyàs, molt fronterera al concepte plàstic del que n’és fill reconeixible.

Ara Cuyàs ens ofereix  un vídeo muntatge d’animació en el que ens presenta un miler de dibuixos referenciats a deu personatges de l’obra d’Espriu. Uns dibuixos lineals, frescos, minimalistes quasi, realitzats en un asèptic grafit, amb petites inclusions de color vermell emprat com a contrapunt i esquer d’atenció.

Òbviament s’ha de ser molt coneixedor de l’obra d’Espriu per col·locar cada sèrie d’imatges en el personatge corresponent i veure que les imatges responen a la realitat del mateix, però la capacitat seductora de Cuyàs, -recolzada en la seva qualitat -, capgira el dubte i quasi obliga a l’espectador a acostar-se a la lectura d’Espriu per “sentir” el personatge i “veure” com d’encertada n’és la seva representació, en aquest exercici metateatral de la que ens parla el catàleg desplegable. Un mèrit difícil d’assolir i que sols està a l’abast dels bons creadors.

Dualitat de tots els sentits doncs la que ara tenim a Can Palauet. Una dualitat que accentua encara més els punts extrems. El de la qualitat en Jordi Cuyàs i el del suspens més absolut en Ibañez-Tarter. Tot en una lectura que cal ampliar i veure com és d’injusta la postura genocida de Cultura no apostant per la qualitat i sí per el monogust de qui remena les cireres en aquell, cada vegada més patibulari indret.

Ps.- Per a ments inquietes no deixa de ser curiós comparar l'obra presentada per Ibañez-Tarter amb "L'oeuil crut entrevoir" de Jordi Cuyàs. Una lectura que deixo en mans del lector.