Avui en mig del desànim generalitzat que en la majoria ens
està produint aquest confinament i la
crisi sanitària actual, ens ha arribat la
notícia de la mort de Josep Mª Gomis, gran artista , bon amic i per damunt de
tot excel·lent persona.
Coneixia a Josep Mª Gomis de fa molt de temps, ni recordo de
quan, a bon segur que a l’entorn dels mañetis , aquella colla de joves artistes
que s’establí el voltant del mestre Pablo Mañé, i a on jo hi tenia bons amics .
Durant molt de temps el nostre contacte va ser superficial , de trobar-nos aquí
i allà, però com que Gomis per un llavors no era gens procliu a les exposicions i més aviat es
dedicava a l’escultura de taller no vàrem tenir l’oportunitat d’un contacte més
viu i directe que arribà ja en el segle actual quan es va deslliurar de velles
recances i va començar una activitat més desfermada i expositiva. Activitat que
esperava accelerar un cop jubilat de l seu treball a la banca, però el destí ha
estat esquerp amb ell i tan sols
iniciada aquesta època el marcava amb un malaltia de dolent pronòstic que finalment
s’ha confirmat amb la seva mort.
Amb en Josep Mª era molt fàcil ser i sentir-se amic. Afable,
simpàtic, amb un somriure sempre als seus llavis. És dels poquíssims artistes a
qui no he sentit mai parlar malament de cap company de professió, cosa que en
món de l’art on els ganivets i els pinzells enverinats volen per arreu, és més
que rara avis.
Curiosament la nostre amistat s’afermà per un fet geogràfic circumstancial.
Gomis tenia una afecció, ignorada per molts , que no era altre que la
paleontologia i el món dels fòssils , dels que era un gran expert , essent posseïdor
d’una remarcable col·lecció. Aquesta afecció el portava cada anys a la serra d’Albarracín,
zona amb gran quantitat de petges prehistòriques. Enamorat com soc d’aquella
zona per raons nadiues de la meva dona , es va establir un vincle invisible de
proximitat d’una terra , la de Terol, tan magnífica com desconeguda, i ala que
els dos sentíem com la nostra segona terra.
Per parlar de la seva personalitat artística em plau
reproduir un escrit que li vaig fer per el catàleg de l’exposició que per mes
de juny de 2011 celebrà a Can Caralt, al Museu de Llavaneres.
Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un
racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora
tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil
femení. Més enllà la figura d’un torero que curiosament també
es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un
relleu de subtils textures que alhora son admirades per unes
sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.
Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi
d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una
paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a
proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es
presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.
Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de
la tècnica emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep
Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt
especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre
desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.
Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis
se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible,
dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares
d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser
reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present
en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla
amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un
plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.
Gomis gaudia d’un preciosisme tècnic aclaparador. De
concepció escultòrica , dominava el dibuix a al perfecció, però alhora també el
color i principalment el concepte el que li permetia resultats tan espectaculars
com el de la imatge de sant Pere que es troba a la basílica de Santa Maria. Darrerament
havia trobat en les resines el material escaient per les seves escultures . Unes
obres que adquirien amb elles moviment i gracilitat , alhora que la seva pàtina
confegia un sentit de solidesa i un atractiu visual de primera.
La foto que encapçala el post és una obra que em regalà en
motiu de la presentació abans esmentada . És tracta d’una dona paisatge,
exemple perfecte del misteri que volia donar als seus treballs i de l’habilitat
conceptual i creativa del que era capaç.
Ara però tot queda enrere. Com sempre diem, els artistes teniu
la sort que seguiu entre nosaltres mitjançant les vostres obres , però sempre
ens quedarà l’absència de la teva generositat, la teva capacitat vital, la ironia,
la teva sornegueria i principalment el teu sempitern somriure de nen trapella
que essent ja adult, volia tornar a la infantesa per gronxar-se a la recerca
dels estels que tant observaves en els límpids cels de Terol.
Adeu i que el viatge i la terra et siguin lleus, dona
records al molts companys amb els que et trobaràs i t’asseguro que el primer
dia que pugui sortir aniré als peus de la placa que tens col·locada a la
ciutat, allà al costat de la capelleta de Can Laru i brindaré per tú, tot recordant el molt que ens has donat.
Adéu amic i allà on estiguis no perdis el teu , ja etern,
somriure.
La més gran de les abraçades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada