ROGELI VILAPLANA ARQUITECTURES

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta en aquest  més de maig/juny l’obra pictòrica del barceloní  Rogeli Vilaplana (n.1961) i ho fa sota el títol d’arquitectures ja que és un compendi de paisatges urbans de la seva ciutat natal i de residencia.

Vilaplana està ara , per edat i experiència , en el moment de l’esclat de la seva maduresa creativa.  Una madures adquirida en l’amor a la pintura de les més diverses èpoques i a l’entramat teòric assolit a l’escola Eina de la que en va ser alumne.

Quan parla del seu gran interès per artistes tan diversos com  puguin ser Vermeer; Turner, Rembrandt, de Kooning, Kline, Bacon o Freud, que tant han influït en ela seva filosofia pictòrica, jo parlaria més d’interès que no pas d’influència directe , encara que en algunes de les seves obres puguem trobar un cert aire, una certa atmosfera referencial.

Vilaplana practica al meu entendre, un paisatge entroncat en la nova figuració, entesa com a tal a aquella que preconitza un retorn a la realitat quotidiana que es torna a a representar com a real però amb las tècniques de l’informalisme i a l’entorn d’un expressionisme més o menys accentuat.

Avui l’artista ens presenta  un conjunt de paisatges urbans barcelonins als que intencionadament despulla de l’anècdota per convertir-los en anònims ja que el que pretén no és referenciar-los i cridar l’atenció per el que son i el que representen. Justament pretén el contrari, captar la seva ànima i reflectir el poder espiritual dels mateixos en l’entorn de la ciutat i de nosaltres mateixos.

Amb un notable domini tècnic tant en el que pertoca al distributiu d’espais i volums com en el cromàtic , Vilaplana aconsegueix crear una densa atmosfera poètica en la que deposita amorosament les peces que vol mostrar , en aquest cas especialment arquitectòniques, per aconseguir seduir a l’espectador que entra fàcilment en el seu joc plàstic.

L’exposició del Museu del Càntir està distribuïda de tal manera que sembla separada per una bisectriu que marca dues zones, les parets properes a la porta d’entrada i les altres. En el frontal ens trobem amb peces de mida mitjana, més tendents cap una moderada abstracció, realitzades de manera més grossera en la pinzellada i amb menys sensibilitat en la riquesa cromàtica. Peces que semblen més d’aprenentatge , de recerca que no pas de consolidació.

En canvi  en l’altre costat ens trobem amb peces de mides reduïdes , en les que podem copsar l’essència pictòrica de l’artista. Allà s’accentuen els jocs de llum i color, amb unes construccions ben calculades en l’espai i les formes. Petits bibelots que mostren el nivell creatiu de l’autor. Amb un però com és el reduccionisme de les seves mides . Els treballs semblen esborranys per a unes obres definitives de mides grans.  

I aquest és el gran  repte que avui per avui se li presenta a l’artista. Si el supera , estic convençut assolirà un espai propi en el sempre complex camp de la creació artística.

 

Rogeli Vilapla

Arquitectures. Museu del Càntir

Del 16 d’abril al 16 de maig de 2021