COL.LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II) ( PRIMERA PART)

 

Ja fa dos anys ( gener del 2022) que la Col·lecció Bassat va presentar a la Nau Gaudí el seu primer capítol dedicat al segle actual. Va ser aquella una mostra eclèctica en la que hi sojornaven aspectes  tan aparentment contradictoris com els espectaculars abstractes de Jaume Ribas, amb les evanescències de Rosa Codina Esteve,  la potència de força desmesurada de Marc Prat, o els urbanismes de Ramon Enrich, al costat de les especials mirades de Pep Carrió o el color desfermat de Charo Castillo que donava contrapunt a l’espiritual  materialisme enfosquit d’Enric Ansesa.

Arriba ara en aquesta primavera de dos anys després, el nou capítol de pintura d’aquest segle amb una mirada de nou variada des de treballs gestuals de gran potència com el cas de Josep Serra, fins a subtilitats matèriques com Josep Mª Codina  o a d’altres simplement cromàtiques, com en el cas de Russel Tyler i la més ample varietat d’opcions  que podem trobar , en aquets cas en la pintura no figurativa d’aquets segle.

Certament no s’escau fer comparances amb exposicions anteriors en la que era habitual al presència de primeres figures de l’art del moment, mentre que en aquestes es nota més el gust personal del col·leccionista que ha anat adquirint les peces primat més per impressions visuals directes que no pas per el pes dels noms els seus creadors, confegint uns poti poti d’alt nivell de qualitat que mercès a la gran capacitat de la comissària Núria Poch que coneix abastament les peces i de la col·lecció i als seus autors, ha generat aquestes col·lectives d’alt nivell i que continuen amb tota dignitat el pas i el pes de la Col·lecció Bassat.

En el que avui pertoca crec que cal començar amb els autors locals que com Carme Garolera, present amb una obra de la sèrie Herbarium, en la que com sempre juga entre la realitat i l’abstracció a la recerca d’una espiritualitat existencial, tal i com es diu en el catàleg de la mostra. Garolera transmet amb el seu treball una imatge de fràgil potència , accentuada per el ventall cromàtic del seu treball , que dona força vital a la peça presentada i crida l’atenció en espera d’altres.

Josep Mª Codina  ens ofereix tres obres plenament definitòries del seu treball de fa poc més de deu anys. Ens parla de la vida i el seus tràfecs mitjançant la representació de la pell humana i els seus sotracs, incisions i les incidències que hi provoca el pas del temps. Una mirada abstracta a un concepte plenament figuratiu que provoca un diàleg intens amb l’espectador.

Josep Serra , un ds pintors actuals que més plauen a Bassat, presenta cinc peces que omplen el ventall de de deu anys , del 2005 al 2014. Un espai de temps on podem observar clarament la seva evolució pictòrica, evolucionant cap una abstracció gestualista de clara potència tan conceptual com en el seu plantejament artístic actual.

I al costat d’aquest autors de casa, cal afegir-hi els noms de dos autors andalusos amb una relació especial amb la nostra terra, com ho son  Ruth Morán que va ser guanyadora d’una de les darrers edicions de la Biennal Torres García que està present en aquesta exposició amb tres obres de la sèrie Gravitacions, en les que seguint amb el seu llenguatge expressat amb temple vinílic i retolador de tinta sobre paper, estableix les seves estructures  que esdevenen màgiques i volàtils confegint unes obres espirituals que endinsen els esperits.

Igualment passa amb Fernando Daza, artista sevillà amb parents a Argentona , un espai que ha visitat sovint. I que ens ofereix un espectacular “Meandre negre sobre fons blanc” una espectacular obra de 5 peces treballades amb paper trencat a mà i enganxat després al damunt de la tela, generant una especial simfonia de dolces textures i melodies que impressiona l’ull de l’espectador alhora que genera una especial simbiosi de bellesa interior altament gratificant.

Finalment , en aquets entorn localista, cal recordar dos noms més. Per un costat Hernández Pijuan, present amb una excepcional obre de gran qualitat. “La muntanya”, realitzada en el 2003, dos anys abans de morir. Dintre de l’estil de paisatgisme íntim de caire reduccionista que practicava en el moment, ben diferent al figurativisme humà, amb detall, com el grup de segadors de Castella que practicava en la seva primera exposició que celebrà en el 1953 en el Museu Municipal de Mataró, i de la que tinc l’honor de disposar-ne un quadre que ell regalà al meu pare per la crítica rebuda.

I finalment en l’entorn d’aquest Mataró de sempre, cal remarcar el magnífic treball d’Elvira Fustero, que havia exposat en diverses ocasions a la galeria Tertre, i que ara en la seva maduresa espectacular, ens sorprèn amb una magnífica abstracció que frega l’espiritualisme, i que és una perpetua dignificació del seu concert espiritual que realitza en totes i cadscuna de les seves obres.