9 NATURES MORTES I 1 RETRAT. PERE FRADERA

Pere Fradera és un dels grans del disseny gràfic del nostre país i sens dubte el millor que corre per les nostres contrades. D’aquesta taxativa afirmació no en tinc cap dubte i per això el vaig exigir com a dissenyador de l’exposició Tempus Fugit, amb uns espectaculars resultats.

Però en Pere exerceix també magisteri en el seu camp, com ho ha demostrat abastament amb la seva ingent tasca a l’escola Massana, i en els Màsters universitaris en els que ha tingut activitat professoral  o en les institucions en els que ha desenvolupat tasques referents als seus amples coneixements. Un sentit de magisteri del que no es pot desempallegar ni quan fa uns actes tan personals i íntims com ho son els de la creació pictòrica i el de mostrar-la públicament mitjançant una exposició .

Malauradament Pere Fradera és esquerp en això de mostrar públicament el seu interior. Acostumat a la teòrica fredor de l’acte creatiu destinat a un client potencial que esdevé en qui decideix (disseny d’encàrrec) li costa ensenyar allò que veritablement correspon al seu interior sense condicionaments de cap mena, d’aquí que les seves exposicions siguin sempre més escasses del que ens agradaria  a aquells que gaudim intensament del seu fer.

Ara ha tingut l’encert , esperem que no sigui benvolença, de presentar exposició a la sala del Col·legi d’Aparelladors. I ho fa amb un títol ben escaient i referencial com ho és “ 9 natures mortes i 1 retrat “ amb el que pica l’ullet al seu admirat David Hockney  amb la seva expo al Guggenheim de 82 retrats i 1 bodegó.  I no tan sols li pica l’ullet si no que l’agafa en certa manera com a mestre i mentor amb una demostració lúdica de l’art en el que el color agafa per damunt de tot protagonisme i en el que les sensacions del plaer de viure, amb un cert hedonisme personal esdevenen protagonistes de l’exposició, defugint de les grans reflexions i actes transcendentals.

L’exposició és una magistral lliçó de formalitat artística. Ho és en el que pertoca a tècnica, amb un magistral protagonisme del color que assoleix cromatismes plens de lirisme i alhora absolutament escaients per cadascuna de les obres. Uns colors assolits en la demostració del domini dels mateixos, del saber apostar pels primaris i ajustar-los perfectament en la combinació general, i la personalitzada de cada moment i objecte.  Una pintura essencialment i visualment plana, però plena de textures i gosadies combinatòries per assolir el punt just que el creador vol expressar i mostrar.

Però ho és també en el sentit del volum, la distribució i el ritme general de l’obra que es mou al voltant d’una estilística de caire pop, amb apropaments al cubisme, i dominant sempre un sentit del concepte visual, molt en el joc del disseny que s’evidencia especialment en certes peces  en les que mentalment un hi afegeix les garfies corresponents al que seria un excel·lent cartell.

Però aquest fets podrien caure fàcilment en una obra minimalista, freda i lluny de tot atractiu comunicatiu  fet que no succeeix de cap de les maneres ja que la mostra és, a més a més , una magnífica lliçó en el conceptual, en la recuperació de la pintura com element personal, fresc i vital. Així, Pere Fradera entronca la pintura en un hedonisme de carpe diem, juga amb ella i es nota i molt, que s’ho passa molt bé, defugint del concepte de que l’artista pateix quan crea.

A Fradera se li nota que gaudeix i molt , amb els seus treballs i aquest plaer es tramet amb facilitat a l’espectador que rep amb joia la descarrega d’Il·lusió vital que pregona i accepta apassionat la juguesca de tal manera que amb tota facilitat acceptaria compartir un got del dens vi que l’autor ens ofereix en aquesta magnífica exposició que no us heu de perdre de cap de les maneres i que esdevé una veritable alenada de veritable i fresc arts i que la converteix n una de  lse millors de la temporada.

Felicitats.

ENRIC PUNSOLA . L’EXPLOSIÓ A L’ART

L’Enric Punsola és un artista en tots els sentits de la paraula, músic, home de teatre, graduat en Belles Arts en l’especialitat de gravat calcogràfic. És un home que cerca trametre les seves emocions i  sensibilitats, sigui quin sigui el mitjà que hagi d’emprar . La clau està en comunicar de la manera més intensa i precisa.

Ara ens presenta una magnífica exposició a l’espai capgròs en aquest camí d’investigació i recerca  de crear mitjançant la pólvora , tal i com  el gran artista de la tècnica , el xinés Cai Guo Qiang ha mostrat fins el mes passat al Museu del Prado.

L’Enric sembla home tranquil i pacífic, però ja en l’aparença se li nota inquiet en un desig de resoldre ràpidament  els problemes de l’acció-reacció. A un li costa veure’l esperar el llarg procés de qualsevol gravat calcogràfic per obtenir un resultat que pot ser no plaent. D’aquí que a bon segur ha cercat un altre tècnica (recordem que la tècnica és sempre mitjà i mai finalitat) per obtenir uns resultats emocionalment parells i amb els que pugui intearctuar de manera ben activa , no com en el cas del gravat amb una interacció més limitada.

Així l’Enric s’ha acostat a la tècnica de pintar mitjançant l‘explosió de pólvora damunt dels pigments. Una tècnica absolutament ancestral i que  ha recuperat per a al contemporaneïtat l’artista xinés Cai Guo Qiang que ha assolit la fita de realitzar obres per els  més importants museus el mon.( us recomano molt visiteu a Youtube el bon grapat de vídeos  dels seus treballs i el seu modus operandi, amb una tècnica amb un percentatge de control dels resultats finals sempre difícil , el que permet grans sorpreses en la seva realització).

L’Enric Punsola va començar , tal i com s’escau, intentant dominar la tècnica i que els resultats obtinguts fossin el més propers possibles a les seves expectatives i a fe que ho va aconseguir.. La seva exposició Orígens a La Destil·leria així ho mostrava. Ara al capgròs segueix avançant i ho fa amb unes obres més elaborades i menys primàries en els seus resultats finals. Unes obres en les que el dinamisme s’expandeix i sura, brollant de la blancor del paper.

Mantenint el camí del seu referent , segueix amb el sentit filosòfic oriental d’un cert reduccionsime en l’obra però mostrant clarament el seu progrés cap una obra més mediterrània , indret en el que el foc és un element vital important i més en el sentit col·lectiu de la comunitat. Un foc que no sols purifica ans també es capaç de crear uns nous element , uns nous imputs , imprescindibles per seguir vitalment endavant.

El color que abans apuntava tan sols, va agafant paper més important i el que ha d’agafar doncs l’eclosió del mateix , alhora que l’ampliació de mides de les obres amb l’aparició de treballs amb múltiples personatges/objectes, han de confegir el nou pas endavant de l’artista.

Un pas que estem convençut serà del to exitós ja que Enric Punsola té molt clar el concepte de que el bon art és el que neguiteja , el que interroga, el que fa pensar. Ell ho aconsegueix en el fons i en la forma. I en la constància de la investigació, com a bon músic que és trobarà les notes de noves melodies ben “explosives” que aprofundiran en les seves raons pictòriques per expressar sincerament les seves emocions. Un progrés que ja esperem i que desitgem veure ben aviat.

Cal recordar aquest nom, ENRIC PUNSOLA, un nom de futur i quasi ja de present.

Felicitats.

Exposició a l’espai capgròs fins el 25 d’abril

ERROR / GRAN I GREU ERROR

Can Palauet , segons diu la placa de l’entrada és la sala d’exposicions municipal, però de fa ja molt de temps és sols la sala del MAC i  la seva desviació del mal anomenat art contemporani, però en la versió més cutre i menys qualificada artísticament.

Toca ara, l’exposició “Sortir-se de la línia” que és, segons expliquen ells mateixos en l’opuscle de sala: Una proposta expositiva que reuneix vuit projectes articulats partir de la idea d’errar. Un concepte que se’ns explicita etimològicament per si som prou tontos com per no saber d quin és el significat de la paraula. Una explicació per part de Rita Andreu, comissària de la mostra , que esdevé alhora en absolutament incomprensible per a la majoria de mortals i irracional del tot per aquells que  intentem entrar en la juguesca.

I el cert és que l’exposició és un encert total ja que aconsegueixen just el que pregonen , l’ERROR , un error majúscul i continuat que conformen el total en una gran tifa  absolutament incomprensible en una ment  mitjanament cartesiana i formada en uns concepte artístic en el que domina el sentiment de l’art com una connexió d’accions i emocions entre creadors i espectadors.

Una circumstància impossible en aquets cas ja que les emocions no existeixen ni en els creadors , carregats d’una fàtua intel·lectualitat, sentint-se del tot superiors a uns espectadors que ja de bell antuvi saben som incapaços de gaudir de l’alt nivell de les seves reflexions i copsar la magnitud de la seva sensibilitat humanística.

El conjunt d l’exposició és un navegar  en la falsedat , en l’ego d’uns autors ,malaltissament contents d’haver-se coneguts , que es creuen que sense el seu fer l’art és incapaç d’avançar, quan justament és el contrari. Irene Bou, Azahara Cerezo, Anna Dot, Enric Farrés, Mireia Ferron , Francesc Ruiz Abad, Irene Solà i Damià Vives son els seus protagonistes i uns veritables estafadors . Ho son en el sentit de definir-se com artistes i ho son també  en el sentit de la malversació dels cabdals públics esmerçats en el projecte i en la seva distribució.

I aquí està el segon i greu error. Responsabilitat que recau en la regidora de Cultura , permetent que els escassos diners destinats a l’art a Mataró es malgastin en exposicions tan lamentables com aquesta, que fora de l’anterior de Gelabert , és sens dubte el projecte més impresentable que ha ocupat els espais, cada vegada menys honorables de Can Palauet.

Una exposició vergonyosa i vergonyant , indigne fins i tot del més elemental centre cívic, i que genera tot mal. Als detractors de l’art contemporani per que és tan fàcil la crítica de la mateixa per la seva manca de qualitat que fins i tot fa pena atacar-la, i per el defensors de la contemporaneïtat ja que amb exposicions com aquesta és impossible qualsevol mena de defensa.

NAU GAUDÍ.ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (V) .

RENÉ LETOURNEUR

És aquest un escultor francés , ben reconegut especialment en la zona de París, en la que s’especialitzà en la talla figurativa realitzada sempre en els cànons de la professionalitat i la serietat de l’ofici, en un estil academicista que intentava trencar amb alguna que altre , “alegria” creativa.

La col·lecció Bassat disposa  d’uan peça “Harmonie II” de 1975 que és un perfecte exemple d’aquesta filosofia creativa. Obra estructuralment perfecte, acomplint el concepte acadèmic, però amb un petit atreviment postural que serveix per reforçar encara més la importància que per ell tenia el sentit d l’ofici.

CRISTINO MALLO

Germà de la pintora Maruja Mallo, una de las personalitats més singulars del surrealisme espanyol, Cristino Mallo va viure des d’una perspectiva menys radical, l’esperit de renovació dels cercles intel·lectuals espanyols de començaments dels trenta.

Encara que a vegades va explorar camps més abstractius, la seva  obra entronca amb les de l’avantguarda històrica, con un Manolo Hugué o en els contexts estètics d’Eugeni d’Ors

“Sereno, delicadamente sobrio e intimista, Mallo es un escultor que extrae de lo cotidiano, trabajando en formatos casi siempre muy reducidos, una rotundidad y emoción extrañamente intensas. De sus temas más caros, en esa discreta ambigüedad, sería con frecuencia el de la figura en movimiento, en la frontera de una acción detenida que posee todo el temblor y gracia de su impulso y una secreta estabilidad interior”.  Així erà jutjat per El País en el moment de la seva mort.

La “Máscara femenina” (1973) present en la col·lecció està en aquesta línia d’acció detinguda alhora que d’alta emoció continguda.

EL MAÑO (CARLOS MARTIN)

De Carlos Martín , més conegut com ”El Maño”, la col·lecció Bassat disposa nombroses peces. Malgrat no ser abastament conegut ja que quedà sempre a l’ombra de Manolo Hugué de qui era ajudant , la qualitat escultòrica i conceptual del seu treball  és altíssima de manera que en moltes ocasions , i a primera i segona ullada , hi ha obres en les que és difícil discernir si son del reconegut Manolo o del ajudant El Maño., com s’evidencia en el seguit de figures femenines en bronze o gres que es poden gaudir en aquesta exposició.

La seva obra s’estableix en la recerca d’una síntesi entre classicisme i primitivisme, però amb un enfoc clarament modern.

El Maño havia exposat en els anys 50 a Argentona, en algunes de les grans col·lectives que organitzava el Doctor Estil·les , que era alhora el metge de Manolo Hugué

MARCEL MARTÍ

El variat i ample mostroari d’obres de Marcel Martí que es presenten en la col·lecció Bassat ( en aquesta exposició s’acosta a la vintena) formen en el conjunt una mirada ben complerta l ventall creatiu d’aquest escultor català , encara que nascut a l’Argentina).

Així ens podem trobar amb una abstracció geomètrica, que alhora fa costat amb un neoconstructivisme, sense  oblidar algun treball plenament informalista. Alhora queda també clarament remarcat el seu organicisme que sembla voler enllaçar amb el modernisme català. Tot això amb diversitat de materials, com ho son el bronze, la pedra, el ferro oxidat o l’acer corten. Tot en unes obres en les que es combinen elements còncaus y convexos amb  línies cada vegada més senzilles y depurades, deixant així ben remarcada la importància del volum y la recerca de la perfecció en la factura.

Una obra important capaç com en pocs casos d’alternar  la petita peça amb la monumental que queda aquí perfectament reflectida i que alhora ens permet fer diàleg amb alguns dels seus referents evidents .

HENRI MOORE

Només per poder veure un Henri Moore, i a més ben emmarcat en la seva filosofia estètica ja pagaria la pena acostar-se  a l’aposició que estem comentant.  Però no és una l’obra de Moore de la que podem gaudir i si dues, ambdues corresponents a 1980 és a dir en moments de maduresa absoluta.

“Reclining woman I” respon a una de les seves múltiples escultures realitzades en el concepte de la figura inclinada. Una forma sobre la que va treballar molt  inspirat en una estàtua  tolteca-maia que havia vist al Louvre. Un fet que li va afavorir entrar cada vegada més en el camp de l’abstracció, alhora que exercitava la recerca de l’equilibri mitjançant  espais foradats ( buits) que alleugeraven el pes i la forma escultòrica  donant gracilitat al concepte i l’obra.

És aquesta una peça de la que n’existeix una versió de mida monumental, lleugerament modificada.

L’obra “THree quarter figure:wedge” també de 1980 ens ofereix la visió més monolítica de l’autor,, emmarcada això sí en l’equilibri geomètric – volumètric que tant habitual és en el mític i genial escultor anglès.

DIMARTS DEL LLIMONER. 25 ANYS DE PASSIÓ PER L'ART I LA CULTURA

Aquest estiu la gent del Llimoner celebrava el seu 25 aniversari. Ara, i tot tenint en compte  que diuen volen baixar persiana per raons de cicle vital, omplen la sala de l’Ateneu de la Fundació Iluro per fer resum i recordatori del que ha estat la seva història.

25 anys és sempre xifra  considerable però ho és més si del que es tracta és d’un col·lectiu d’amics unit  per uns elements tan personals i intransferibles com son la difusió de la cultura i l’aposta per el creixement personal i el creatiu. Un creixement sustentat moltes vegades per un mestre, entès com a tal a modus i nanera de com ho defineix la filòsofa Marina Garcés que l’entén en el concepte de que un mestre és  aquell que no imposa el seu saber, si no aquell que ens obre la porta de la pròpia vida. Un mestre ho és per el que sap, però principalment ho és per el que fa possible saber.  Uns mestres , Rovira Brull, Pepe Novellas, Capitani i al bell mig de tot Pere Màrtir Viada, que de manera consecutiva han “dirigit” la tertúlia des dimarts d ela Llimoner. Una tertúlia estricte amb la definició de la paraula: reunió informal i periòdica de gent interessada en un tema, per a debatre i informar-se, o compartir y contrastar iniciatives, noticies, coneixements  y opinió .

Una tertúlia capaç de generar un munt d’actes  però essencialment capaç de crear peces artístiques corals tan importants com han estat: Els Fulls del Llimoner, Flamenco, Non serviam, El casament, El buit, o recuperar durant uns quants anys l’esperit del carrer Sant Pere Més Alt.

Avui, ens en volen deixar mostra fefaent i omplen a vesar de plafons recordatoris i d’obres que han participat en les seves activitats, en una exposició que de cap de les maners pot estar examinada sota la paramètrica habitual. Ens trobem davant un resum  que ens mostra de primera mà i amb tota exactitud, el bon fer i la qualitat dels actes que han anat construint la gent de la tertúlia.

És per això que alhora d’acostar-nos a aqueta exposició a més de fer-ho amb un transfons històric, que s’accentuarà amb l’edició del pertinent catàleg  en el que s’expressen causes, raons i història d’aquests 25 anys, hem d’emprar un reduccionisme analític  per gaudir i treure suc del bigarrament del col·lectiu.

En primer lloc cal fer una mirada restrictiva en el que pertoca a cada obra i el fer individual. En ella haurem de realitzar el pertinent anàlisi  de la capacitat plàstica de l’autor  i la seva sapiència en dirigir la seva força creativa de manera intensa i total a l’objectiu del projecte col·lectiu.

Altre  pas obligat és la  mirada col·lectiva en cada projecte , homogeneïtzant la disparitat de conceptes, tècniques i estils dels participants.

Però cal també una mirada amb més perspectiva , analitzant  l’evolució dels artistes amb el pas del temps, el que alhora ens permet veure i constatar la variació conceptual, i per que no dir-ho qualitativa, de la plàstica mataronina en aquest vint-i-cinc anys.

I finalment cal fer una mirada de record, gaudint del treball dels artistes que ja ens han deixat. Malauradament , Mataró no disposa en el seu Museu, d’una pinacoteca en la que recuperar el treball dels nostres grans artistes ja desapareguts, per això avui és l’oportunitat de recordar, admirar i potser en alguns casos descobrir , l’altíssima qualitat i vàlua artística de Josep Mª Rovira Brull, Pepe Novellas, Pere Màrtir Viada i Raúl Capitani , protagonistes d’un art que els fa eterns i ens acompanyarà sempre.

Sense haver de parlar de cap de les obres presentades, ja que en una mostra d’aquets tipus qualsevol individualització seria injusta, però tenint molt clar que hi ha obres d’altíssima qualitat i que no n’hi ha cap que desmereixi al col·lectiu, tindrem tots els elements , per convertir la visita a l’exposició en un veritable plaer alhora que podrem  teure sucoses reflexions en el que pertoca al nivell i qualitat dels nostres artistes i de la  vàlua de la tasca de la Gent del Llimoner amb qui hem compartit vint-i cinc anys d’història de l’art i la cultura de la nostre estimada ciutat.

Per tota aquesta granada història. Felicitats, Gent del Llimoner, i Gràcies, moltes, però que moltes gràcies.

Amb tota l’admiració i afecte

RAFAEL ROMERO. NAVIGARE

Retorna a Mataró Rafel Romero després d’aquella magnífica exposició que va realitzar ja fa unes temporades al Col·legi d’aparelladors i després d’acostar-se en la proximitat amb l’exposició que presentara fa uns mesos al Museu del Càntir d’Argentona.

Ara a l’espai capgròs i sota el títol de “Navigare” fa una volta més al cargol de les seves emocions amb una exposició “bouqet”, petita i emocionant, plenament arrelada  a la seva concepció anímica i vital.

Diu el propi artista en l’article de presentació que com deia Virgili, és més important navegar que no pas viure, per què si no t’enfonses i que per a ell pintar és alhora una teràpia i un sentit de resiliència ara que tants teòrics no és que pronostiquin la mort de la pintura , és que la certifiquen.

Pensa Romero com la filosofa Marina Garcés, que saturats de clixés i d’activitat comunicativa, hem deixat de parlar. Parlar , és segons Garcés, interrompre el soroll i trobar aquella paraula que realment necessitem dir-nos, aquell sentit que il·lumina d’una manera diferent el que estem vivint. Dit d’altre manera com diu el Zhuang zhi, clàssic del taoisme xinès, , : “Busco un home que hagi oblidat les paraules per parlar amb ell”. Romero ample coneixedor per experiència pròpia d’aquesta filosofia oriental, de bon segur que n’estarà d’acord. Ien aquesta recerca es situa.

Rafael Romero vol oblidar les paraules que ara s’usen en el llenguatge artístic. Vol oblidar tantes i tantes teories buides que en comptes de comunicar sensacions i emocions , provoquen absència i llunyania. Vol recomençar amb un llenguatge proper però alhora profund. D’aquí aquesta practica pictòrica en aparença primària i que gent poc coneixedora apropa cap a l’estilística naif , amb la que sols té en comú uns cromatismes accentuats i una estructura de concepció plana. Vol fins i tot reinventar materials  d’aquí el seu desig de produir-se molts dels elements tècnics amb els que realitza les seves 
obres.

Vol però ,no quedar-se en l’aparença i mitjançant l’atractiu visual de les seves obres , ens vol portar a meditar el “navegar” de la nostra existència. Ens apropa a ciutats imaginaries , lluents i atractives, ens apropa a vaixells somiats per aprofundir en el sentit de viatge i ens acosta als pescadors, que no sabem si son de peixos, homes, il·lusions o desencisos, i ens fa sentir acompanyats amb gats i ocells amb el que impliquen d’apropament al terrenal i al volar dels nostres pensaments.I com no, amb els peixos, submergits en el desordre de la societat actual.

Una exposició, aquest de Rafael Romero, d’obligada visita  però no per quedar-nos encantats amb l’esquer de la seva belles externa i sí en canvi per aprofundir en els missatges vitals que ens vol trametre.

Les fotografies han estat extretes de la xarxa

Les reflexions de Marina Garcés pertanyen al llibre “Fuera de clase, textos de filosofia de guerrilla”, editat per Galaxia Gutemberg. Un llibre que us aconsello vivament.

FRANCESC SILLUÉ. PERCEPCIONS

La sala d’exposicions del Museu del Càntir d’Argentona és ocupada en aquest més de març per l’obra del veterà artista Francec Sillué (Barcelona  1936), home d’ampli currículum expositiu i vital que l’ha fet córrer per les ciutats més importants del món , en les que ha treballat i exposat.

Practicant d’un paisatgisme tradicional, d’arrel impressionista i estructurat en la figuració i el realisme, no ha caigut Sillué en una mirada adotzenada i vulgar, i sí en canvi ha volgut copsar ànima i essència i de manera primordial, donar ritme i color a les seves realitzacions.

 En certa manera ,visitant l’exposició de  Sillué  m’he retardat en el temps a aquelles exposicions de la Barcelona dels anys 70, de les exposicions paisatgístiques de la Parés, Pinacoteca, Llorens  i especialment de Grifé Escoda. Un paisatgisme a l’estil de Lloveras, Cruañas, Griera,Torras Bachs, Alomà, del grup del passeig de Gràcia o de la Puñalada, de Serra Llimona i d’un bon grapat d’altres bons pintors.. Un paisatgisme que es movia en una línia més moderna, amb remembrances al geometrisme de Buffet i llunyans  a l’habitual inspirada en l’escola d’Olot, de caràcter molt més clàssica i llepada.

Avui segueix en aquest camí presentant un seguit de paisatges urbans en els que concorren dos elements als que dona igual importància, com ho son l’arquitectònic del conjunt i l’humà dels personatges que en ell hi habiten  i del que en formen part.

Unes peces a les que afegeix a vegades una estructura sincopada, en un estilisme proper als plantejaments cubistes, amb la que aconsegueix  donar ritme i molt especialment moviment al conjunt del presentat.

Al costat d’aquets plantejaments més tècnics i formals, Sillué s’aventura amb una ampla paleta cromàtica que usa destrament per reforçar el seu missatge vital  de retratar sempre ciutats i/o indrets viscuts. I diem indrets ja que en la mostra apareixen unes poques peces d’interiors que son del més remarcable del conjunt.

Així el conjunt final és el d’una exposició alegre i vital, realitzada amb pulcritud, en una perfecte demostració d’ofici i amb un únic objectiu el de ser plaent als sentits dels espectadors, fet que sens dubte ho aconsegueix en tot aquell que creu en un art reflex més o menys fidel de la realitat . Altre cosa serà per tots aquells que pensem que l’art és sempre anar una passa més enllà., fet que queda clar no està en els plantejaments d’aquest acurat pintor.

Les imatges han estat extretes de la xarxa i no necessàriament han d'estar en l'exposició

DE L’EXPRESIONISME DE BARCELÓ AL RACIONALISME DE PERE CASANOVAS.

O de la passió creativa al més intensos dels freds raonaments de l’ofici. Avui, en un diumenge canviant, passant del sols a les ombres nuvolades , he fet passejada per les obres de Barceló i Pere Casanovas.

La dona , enderiada de l’art , és el que dóna més de trenta anys de convivència, em va renyar per haver anat a visitar sense ella la mostra de Barceló als espais de la Fundació Palau. Avui ha tocat repetir plaent visita per endinsar-nos en les passions d’aquest gran autor que és Barceló.I ens hem retrobat amb aquest monstre de la comunicació artística.

Un Barceló, que no molta gent ho sap, va tenir penjada obra seva  a la galeria Tertre de Mataró, formant part d’una col·lectiva amb Broto, Grau, Bennassar, Comabella i Monreal. Col·lectiva que es va inaugurar sense ell ja que llavors va firmar el seu primer contracte amb un marxant que el va fer retirar de l’exposició.

En arribar a casa ha tocat buscar el catàleg del “Barceló, Barcelona” , la primera mirada que vàrem compartir ara fa trenta anys quan es començava a construir el CCCB. Recordo la visita a l’expo amb la meva mare com a companyia, una altre enderiada de l’art per matrimoni. Llavors era un Barceló del tot primitiu, ara és un Barceló sublim, amb la poètica a la mà , en el cor i en el raonament.

Ara ens trobem davant un Barceló intuïtiu, amb mà de mestre, que genera dibuixos quasi a mà alçada, que s’acosta a les aiguades , donant-les moviment , i que quan s’acosta al gravat ho fa amb mà de mestre. I és que la mostra de Barceló a la Fundació Palau , és això, un mestratge continuat. Un tocar de tecles, sempre amb el so afinat per anar confegint un mostroari de subtileses i capacitats creatives que ens fa boca badar-nos amb els peixos aquarel·lats, amb els gravats, amb les visions cromàtiques  de l’anecdotari del quotidià de Mali, o amb els seus autoretrats o els retrats dels seus amics.

Tot per conformar una exposició passional que ens acosta més que mai a l’interior del gran artista que és Barceló, en una expo que ningú hauria d’oblidar. Una mostra de l’íntim, del personal, del que podria considerar-se anècdota quan no ho és. D’uns gravats excepcionals, passant per uns  dibuixos gens divertimentos fets com si fos de qualsevol manera, i amb una mirada pel retrovisor vers a Mali o la Divina Comèdia. I amb uns retrats dels seus amics i d’ell mateix dels que podria aprendre i molt per ex.Lita Cabellut.

Una exposició de petit format però que engrandeix la figura de l’artista. Una exposició de la que un en surt resplandent , eufòric diria jo de la qualitat  del presentat i del gran plaer interior que significa la seva contemplació.

I de Caldetes a Llavaneres, del racionalisme modern de la Fundació Palau al noucentisme il·lustrat de Can Caralt. I des de la passió íntima i desfermada de Barceló al  racionalisme fred de la perfecció de l’ofici de Pere Casanovas.

Pere Casanovas té ànima d’escultor i raó de volum però les seves mans han obeït tantes vegades les passes d’altres que quan vol ser ell mateix acaba apareixent l’alter ego i desfà l’encanteri.

L’exposició Ritmes Infinits de Pere Casanovas a Can Caralt és una exposició essencialment d’homenatge a l’escultura i de segona lectura d’homenatge a l’ofici. Fer un repàs  a cadascuna de les obres presentades és fer un repàs a la perfecció tècnica , on no apareix ni una soldadura , ni un element fora de formes. En comptes d’obres de volums i equilibris impossibles, és la demostració de la perfecció sense màcula del traspàs de la bidimensionalitat al volum. És una constant lliçó de saviesa dels materials i del fer de l’ofici.

 Però l’art és anar més enllà de l’ofici i Pere Casanovas ha mamat tant art dels grans mestres que li es, com succeiria a qualsevol, impossible el desempallegar-se d’aquests elements creatius per a ser ell mateix. I és clar , llavors ens trobem davant obres a l’estil d’Oteiza, Serra, Palazuelo, etc... i en la comparança implícita que qualsevol  afeccionat s’ha d fer mentalment, en surt perdedor. El que és sens dubte una llàstima.

Potser per això ens agrada deturar-nos en les peces més personals, en aquelles en que és difícil  relacionar amb algú, amb les seves obres mòbils, amb els treballs més plans, de línies cap l’infinit, però no semblen pas ser les seves preferides  ja que en el catàleg apunta vers el mimetisme més que no pas cap a la personalització.

Certament però estem amb Llena que en la presentació ens parla de que poetitzar és decorar la realitat.  No és aquesta la intenció de l’autor, ans el contrari. La intenció de Casanovas és segmentar l’espai. Estructurar racionalitats fora de la paramètrica de l’habitual i conrear en certa manera espais impossibles.

Una raó de força i abastament suficient com per aconsellar passejar-se per la seva mostra  per més paral·lelismes que la mateixa comporti. Però la seva lliçó d’espais volumètrics és tant important que es fa perdonar la implícita lliçó dels mestres amb els que ha treballat durant tant de temps.

Barceló i Casanoves. El seny i la rauxa. La passió i l’ofici. Dues maneres de fer art enteses de manera inversa. La cara i la creu. Sigui com sigui dues exposicions que cal visitar de totes totes.