EN EL RECORD DEL VELL I BELL AMIC, RICARD JORDÀ.

 

Obra de R. Jordà .De la meva col·lecció

Corria la primavera del 1976 quan et vaig fer la meva primera crítica a un mitjà públic. Era a “Crónica de Mataró” i va ser degut a l’exposició que vas fer a Tantra,- per qui no ho recordi , el nom original  de la que despès va ser Tertre, la galeria del carrer dels Alamos. D’ençà aquell primer moment, n’han estat moltes les crítiques, presentacions orals i escrites per catàlegs d’exposicions, i moltes mes les converses i xerrades que es van accentuar després de la meva jubilació.

Amb tú hem parlat de tot i de res , però principalment ho hem fet d’Art i de la vida, per que per a tu l’art era la translació plàstica de la teva vida, de la real i de la imaginaria, de la que feies i de la que t’hauria agradat fer i principalment la mirada plàstica als esdeveniments importants que t’afectaven  i als que responies amb la teva mirada crítica, amb el teu realisme tan real com imaginari, amb la teva pulcritud tècnica i el domini perfecte d’espais i materials que convertien les teves obres en una petita simfonia social en la que calia deturar-se atentament per cercar i trobar-hi les mil i una lectures crítiques que ens volies oferir.

El teu sempre terrible terrabastall personal. Que difícil és conjugar alhora art i passió sexual. Les teves anades i vingudes, quan no fugides, en la recerca d’una estabilitat personal per a poder crear. Però ni amb aquestes. Els teus punts crucials de creació van sempre acompanyats d’uns moments de tranquil·litat, per a no dir de sedació acceptada.

Però tu, sempre amb el somriure als llavis i amb l’abraçada i els dos petons a punt, per abraçar-te  a quí estimaves sabent-se alhora estimat. Per que tu Ricard que tant has estimat, a vegades a contracorrent, sempre has sabut fer-te estimar i es nota ara en que moltes persones alienes al món de l’art se m’acosten i m’expressen la pena que els hi ha causat la  teva desaparició i m’expliquen mil una anècdotes i en canvi no em parlen quasi d’art, ja que el personatge és potser més important que la persona, que és simplement un gran artista.

I un, com que et coneix molt, però principalment et coneix com artista, s’esgargamella per explicar el teu rerefons pictòric. La creació juntament amb l’Eduard Alcoy , en Josep Mª Rovira Brull i en Pepe Novellas i la col·laboració de Perecoll per gestar allò que un va batejar com “ L’Escola de Mataró. L’escola que mai va existir”, que mitjançant el realisme fantàstic vàreu saber crear un món particular i peculiar en el que es van escriure històries meravelloses, i que quan els altres companys van abandonar el vaixell per evolució dels seus idearis, tu vares saber mantenir-te en aquesta figuració fantàstica en la que vas crear moltes obres que van seduir a tots aquells que fixaven en elles la seva mirada.

A partir d’això van aparèixer moltes obres que varen anar evolucionant, deixant de costat uns protagonismes amb fons oníricament plans, per anar a la caça i captura d’uns treballs molt més intensos, amb detalls  pulcrament creats que conformaven un segon pla al que calia seguir llegint ja que eren el contrapunt perfecte a la història que ens explicaves.

I les teves giragonses amb imatges més de caire surreal, en les que apareixien insectes  o altres animals que assolien paper principal. I l’afegitó de petits animalons morts que juntament amb deixalles varies confegien un nou abecedari personal quan la salut visual minvava i pintar t’era difícil ja que l’ull no responia com calia.

I el que hauria sigut mortal en la intel·lectualitat d’un artista , assoleix en la capacitat creadora del mateix, una nova font d’inspiració  creant uns collages inesgotables en els que apareixen  tots els mostres que has domesticat en el teu cap i que has convertit en elements dòcils per seguir neguitejant ments i pensaments d’acomodaticis ciutadans  que es perden subjugats en el teu mon, per dir-te que tens raó i que l’art és la gran possibilitat per aconseguir que només aquells que son capaços de veure l’invisible, siguin capaços de fer l’impossible.

Potser per això, avui quan tan sols te’n has acabes de marxar mar enllà , ja t’enyorem apassionadament, i necessitem el teu somriure, els teus petons i aquella mirada neta que ens perdonava tots els nostres pecats.

Per això, i per molt més ,que queda entre nosaltres, gràcies Ricard per la teva lliçó d’art i de vida que esperem ens permeti assolir el nivell d’estimació que tu has aconseguit.

Fins aviat, encara que esperem que sigui el més tard possible. I mentre dones records i petons a tots aquells amb qui vàrem compartir el mon de l’art i que ens esperen per fer una nova xerrada , aquest cop, sense fi.

Un petó

DEEP BLUE. Mª JOSÉ CARRASCO

 

Fa justament dos anys que Mª José Carrasco, després del seu pas com a regidora municipal, es retrobava a La Cúpula amb la seva vivència artística més sentida. Per un llavors dèiem en acabar el comentari  que celebràvem el retorn alhora que esperàvem  a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició. Ara amb la seva exposició a La Cúpula podem entrar ja en noves consideracions que ens provoquen un mar de dubtes que intentarem explicar en el comentari.

Entre el molts defectes que té qui això escriu està en que sempre intento situar-me en la paramètrica de l’artista protagonista i de les seves intencions, que en el cas  d’una exposició s’estableixen de manera clara en el títol de la mateixa , el text del catàleg i les obres que en el mateix reprodueix.

 

En aquest cas  el títol és “Deep blue” (Blau profund) i el subtítol és “exposició d’expressionisme abstracte”, i si bé podrem acceptar, amb certes reserves, el títol original, és absolutament fals que estiguem parlant d’una exposició d’expressionisme abstracte ja que en res s’assembla a aquesta estilística ni si ho agafem per la part formalista de Rothko o per la part més “salvatge” de Motherwell, Kline, Still, Pollock  o De Kooning o qualsevol altre expressionista abstracte.

Carrasco practica més aviat una pseudo abstracció que partint d’un fonament clarament figuratiu , intenta eliminar l’anècdota  per donar privilegi a la taca i el gest. La seva esdevé així un camí entremig entre la figuració i l’abstracció , en la que el gest i el gruix pictòric donen potència i moviment a l’estructura artística total.

Carrasco es mou així en una pintura que tendeix a l’amabilitat malgrat una certa potència del gest i en la que el color vol marcar força i intencionalitat, però encara està en mig el camí , ja que sembla té una certa recança a deixar definitivament de costat al concepte figuratiu, al que retorna sempre per més intent d’abstracció que sembli intenti cercar en les seves peces de mida més gran. El problema  està en la dualitat que presenta entre la part abstractiva i  un bon seguit de peces petites on amb habilitat treballa amb paisatgismes i formes de caire figuratiu amb una to modern , actual i absolutament escaient.

Per tant haurem de considerar aquesta exposició com un entremig  en el seu caminar. Ha de decidir per quins verals aposta. Si per l’ expressionista abstracte , o simplement per l’abstracció, o més aviat cap uns figuració evolucionada. Sigui com sigui , cal aprofitar aquesta passa endavant per agafar empenta i escollir el millor camí.

 

Deep Blue . Mª José Carrasco

La cúpula Art gallery. Mataró

Del 8 de Novembre al 9 de desembre de 2025

 

L'OBLIT TOTAL DEL 50 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DE TERTRE.

Retrat de Nico del Rio. Autor, Parés de Mataró

Obra de F. Valbuena. De l'exposició inaugural

La impagable incultura municipal no ha tingut el més mínim detall en fer esment de que el passat 23 d’Octubre es veren acomplir 50 anys del naixement de Tertre, l’emblemàtica galeria mataronina que de la mà de Nicolàs del Rio, va col·locar a la ciutat en el mapa artístic del moment, que acudí quatre vegades a ARCO i que va generar un  caldo de cultiu artístic que va fer que en els següents anys la ciutat arribés a la xifra de 17 galeries o espais expositius d’art i es convertís en la segona ciutat, darrera Barcelona, en importància artística.

Tertre, que en néixer es va dir Tantra, va iniciar la seva activitat el 23 d’Octubre de 1975, a un mes escàs de la mort de Franco. Sempre vaig agrair-li a Nico del Rio que escollis per inaugurar el dia del meu aniversari. Ho va fer amb una excel·lent exposició de Paco Valbuena, artista informalista  de primera categoria com ha quedat demostrat en la seva presència en qualsevol exposició antològica de l’informalisme català i de l’espanyol.

El rebombori que va provocar a la ciutat la seva inauguració va ser espectacular. Per un cantó, era la primera galeria professional que mai havia existit. Per l’altre el seu director era un intel·lectual d’esquerres que havia estat treballant a la Renault de Paris en ple maig francès  (1968) , però que estava casat amb una filla de la burgesia clàssica mataronina, fet que ajuntava en la mateixa baralla a dretes i esquerres , en un moment clau. Recordem que Tertre naixia quasi just un mes abans de la mort del dictador Franco.

Sota aquests condicionaments naixia Tantra, que als pocs mesos  es convertia en Tertre, per una demanda d’una galeria asturiana que portava el seu nom. Tertre va ser el nom escollit en un concurs d’idees entre els amics, per trobar un nom artístic de sis lletres i poder així aprofitar l’espai lluminós i si a més a més començava per “T” el bingo era total. L’artista Pepe Novellas va ser qui va descobrir el nou nom amb el que quedà rebatejada la galeria. Un nom que Nico acceptà a contracor, no li acabava de fer el pes, però agarrat com era, li va semblar prou artístic i escaient.

Obra de David Salvadó

Tertre va ser , durant més de quinze anys, l'exemple de la realitat artística plenament actual. Nico va saber jugar amb saviesa  al contrapunt, per un costat apostava per artistes locals jove i prometedors, Jordà, Novellas i David Salvadó, van ser els seus primers poulains, però obviament sabia que Alcoy i Rovira Brull eren els seus plats forts de pròximitat. Però obviament també apostava per bons artistes del país, com per ex. la seva exposició inaugural va ser amb l’informalista Francisco Valbuena , al que seguiren noms com Tharrrats, Cardona Torrandell, Jorge Castillo, Clavé, Suirachs, F. Amat, Costa Beiro, Romà Vallés, Genovart, Guinovart, Elvira Fustero, Charles Collet,  Cruspinera etc , en un poti poti en el que al costat de noms super coneguts per tothom, deixava aparèixer algún nom menys conegut, que després en bona part van arribar a la primera línia.

Ortuño

Manuel Cusachs

A més a més, a partir de la segona temporada, la galeria acostumava a regalar com a complement del catàleg una petita serigrafia de l'autor, que era la mateixa que a nivell gran servia de poster anunciador. D'aquesta manera  es va conformar una col·lecció d'obres d'artistes importants que quedà a les col·leccions dels afeccionats locals.

Tertre va aconseguir d’aquesta manera assolir un lloc important en el món dels afeccionats a l'art , alhora que a nivell professional agafava tal volada que va  assolir plaça durant quatre anys(1983-86)  a  Arco, la fira d’art contemporània de  Madrid en la que acudí amb diversos autors mataronins.

Pal

Concha Ibañez

A partir de 1990, quan celebrà el 15 aniversari, la galeria començava a anar de davallada, amb un Nico del Rio, emprenyat amb tothom, i una ciutat que ja no veia convenient desplaçar-se fins el carrer dels Alamos per gaudir i comprar art. Si de cas preferia anar a Barcelona per comprar en qualsevol altre galeria, sense estar sotmesa a la xafarderia local.

LListat d'exposicions del primers 15 anys 

Si us fixeu en el llistat d’exposicions que publicà en el catàleg del seu 15 aniversari i que un va tenir l’honor de presidir amb un escaient escrit, la quantitat i qualitat d’artistes que hi van exposar és impressionant, i molt més si ho comparem amb el desert expositiu que domina actualment a la ciutat.

Cohen Fusé

Amèlia Riera

Per això és imprescindible el seu record. Una exposició en record i homenatge a Nico del Rio i als artistes que vàren participar en aquella iniciativa hauria de ser obligat en una ciutat que tingués algú que sabés el que ha passat en el passat més proper. Per això , ara i aquí, reclamo una exposició en record i homenatge a Tertre i a Nicolás del Rio , que en realitat seria un record a tots aquells que varem lluitar per l’art i la culura de la nostre ciutat.

Es farà realitat el desig?. Ja us dic jo que no, vista la ceguesa , ganduleria i incapacitat de qui dirigeix la cultura municipal i de qui son els seus adjunts.

Llàstima.

PS.- Els catàlegs i les obres reprodudes son de la meva propietat.

 

MUSEUS D’ART. CAPÍTOL IV. BELLAS ARTES DE BILBAO.

 

A Bilbao malauradament la gent de l’art hi viatja per visitar el Guggenheim, i s’oblida d’acostar-se al de Belles Arts que es troba ben a prop i a on pot gaudir d’una excel·lent col·lecció d’art, amb especial incidència en l’art propi del País Basc que està magníficament representat tant en l’apartat pictòric, com especialment l’escultòric, on es mostren obres d’artistes que ens son desconeguts per les nostres contrades i que tenen una gran qualitat .

El Museu de Belles Arts de Bilbao, justament aquest dimecres, va realitzar una visita a la premsa per mostrar l’estat de les obres que el convertiran en un dels grans Museus del país. Els responsables del Museu han recordat que la idea conductora de la proposta d’expansió està en recuperar el protagonisme de l’edifici de 1945.

Així, sobre les instal·lacions existents s’ha projectat un espai d’uns 2000 m2 de noves galeries  en una única planta diàfana i flexible. Norman Foster és el cap del nou projecte que el du a terme Luis Maria Uriarte, important arquitecte basc i que en poc temps donarà un aire nou a tan emblemàtic edifici.

Edifici que ja presideix en la seva façana sud l’escultura de Chillida, Elogio del Hierro III, que cedida per el BBVA honora l’edifici i convida a la seva visita.

La col·lecció del Museo de Bellas Artes de Bilbao aplega un important conjunt patrimonial de més de 10000 peces, de les que 1500 son pintures, 400 escultures, i més de 6500 obres sobre paper i un miler d’arts aplicades. Atresora elements importants de les escoles europees, de ceràmica de Manises o una bona col·lecció  de bronzes etruscs, romans i ibèrics.

 La col·lecció artística és important amb obres de  El Greco, Murillo, Zurbarán, Ribera, Goya i Fortuny, fins a Maria Blanchard, Tàpies i Barceló. I com no amb bona representació dels principals artistes del país com per ex Chillida, Oteiza o Zuloaga. Disposa també d’una ample representació de pintura flamenca, holandesa i italiana , així com primeres firmes de la cultura europea dels segle s XIX i XX , com per ex. Doré, Gauguin, Ensor o Bacon.

En el que pertoca a Art Contemporani , en  l’edifici modern s’inicia un recorregut des del segle XX fins els nostres díes. Apareix el cubisme i les seves derivacions – Maria Blanchard, Robert Delaunay−, el futurisme – Celso Lagar,  − y l’expressionismes amb obres de Kokoschka−. Les  acompanyen  escultures de Gargallo i Julio González, y obres influïdes per les propostes geomètriques o l’estilització de les formes −Torres Garcia, Vázquez Díaz i pintures surrealistes  d’Òscar Dominguez i de Togores. També es presenta un petit pastel  de la fase modernista de Picasso (Merendero, 1900) y també diversos  gravats d’ell mateix i de artista y de Miró, que no s’exposen de manera permanent per tema de sensibilitat lumínica.

Segueix amb Oteiza que introdueix amb la seva escultura els  moviments constructivistes o espaialistes de l’art europeu després de la Segona Guerra Mundial. Al seu costat Palazuelo  mostra el seu  magisteri junt amb Ibarrola que representa al realisme social . Destacades peces de Chillida, el gran escultor basc que tant va influir en l’art de seu entorno,

Al 1966 es van crear  els anomenats Grups de l’escola basca que van reunir als més significatius artistes bascs apareguts des de finals dels anys quaranta que estan magníficament representats.

En un àmbit independent es reuneixen alguns dels grans noms de l’abstracció espanyola, fonamentalment de caire informalista i caracteritzada per l’absència de color, como −Tàpies, Millares o Lucio Muñoz. o per una pintura de grans traços gestuals com Antonio Saura.

També es poden veure obres d’artistes bascos al costat d’altres dels millors artistes espanyols i un bon nombre de “firmes” internacionals amb obres de caire pop, surrealista o de les diferents corrents realistes. També s’exposen  obres de la transvanguarda italiana o de l’expressionisme figuratiu , com Barceló.

Per acabar s’exposen un seguit d’obres d’artistes bascos tant de les més recents tendències creatives com d’altre mirada que permeten visionar a artistes molt desconeguts a Catalunya i a la resta d’Espanya i amb un altíssim grau de qualitat.

Resumint un Museu d’alta qualitat, excel·lentment dirigit i que s’està convertint en un museu d’obligada visita. Actualment està dirigit en una segona etapa per Miguel Zugaza , la gran figura de la museística espanyola, que va decidir tornar a la seva casa nadiua del Bellas Artes (1996 a 2002) i on establí una gran dinàmica expositiva  esperonat pel naixement del veí Guggenheim. Ara, després d’una dècada i mitja dirigint El Prado (2002 -2017), torna a la seva casa mare  per revitalitzar el Museu cosa que fa amb molt interessants exposicions i ara mateix amb la posta a punt per convertir el Museu de Belles Arts en el veritable museu nacional del país basc.

Una visita que s’agraeix per la varietat, les signatures i qualitat de les obres exposades i la sorpresa que moltes d’elles representen.

Per visitar-lo en la propera visita a Bilbao.

PROJECTE 366. VICTÒRIA GARCIA

 

“L’exposició de Victòria Garcia Bautista està concebuda com un gran projecte, un veritable tour de force, on l’artista es fixa la meta de seleccionar diàriament una obra diferent per a realitzar la seva pròpia reinterpretació portant-ho a petit format, 366 postals, de desembre de 2022 a desembre de 2023.

La reinterpretació en la història de l’art ha estat una constant habitual, però l’esforç titànic que planteja, triant en la seva majoria artistes contemporanis per a quedar-se amb la seva essència, és un exercici plàstic d’una gran ambició. En la seva reinterpretació d’aquestes obres abasta diferents llenguatges, des de l’abstracció a la construcció geomètrica, i sempre oferint la seva pròpia valoració que s’inclou al dors de la targeta; el perquè de l’obra seleccionada, on la va veure (museus, galeries d’art, exposicions, a l’aire lliure) o la font d’inspiració externa (literatura, música). Es tracta d’un procés que condueix a l’espectador a una dimensió nova, dues visions distintes d’una manera de fer l’art. Un projecte suggeridor per a una autora que articula el coneixement de la història de l’art i el llenguatge plàstic”.

Aquestes paraules de Lourdes Jiménez, historiadora de l’Art, son les que serveixen de presentació a aquesta nova mostra que presenta el Sant Lluc a la seva seu d’Aparelladors i com quasi totes les presentades en aquestes dues darreres temporades  és una aposta absolutament fallida, no per l’ideari que proposa, sinó per el de minvades que son les qualitats de Victòria Garcia, que la du a terme. 

Victòria Garcia és ,segons es va dir a la presentació de l’exposició,  és una persona que s’ha dedicat en els darrers vint anys a la gestió cultural municipal, i que ara vol retrobar-se amb la creació artística. Magnífic. Ara bé el conreu de l’art obliga a una pràctica constant si un no vol quedar enrere en conceptes, estils i tècniques. 

Victòria Garcia demostra la seva potència intel·lectual , havent gestat el planning mental per assolir el projecte, però hauria de quedar ben clar per tothom que la conversió en realitat d’un projecte plàstic  es fonamenta bàsicament en un domini tècnic i creatiu, fets ambdós que avui per avui son encara molt llunyans per a l’autora.

No sé actualment quin és el seu grau creatiu,- el projecte que ara visionem és de fa dos anys-, i per tant desconec la seva realitat creativa que espero i desitjo estigui molt més connectada amb la realitat plàstica,  per que el treball que ens presenta ara és més un treball didàctic per a una escola  que no pas un treball creatiu destinat a ser visionat , examinat i gaudit per artistes i per altres persones enderiades per l’art, que òbviament cerquen certeses i no pas joc d’endevinalles  plàstiques en les que trobar quina és l’obra original, o el per què d’una  forma o un color.

En resum. Aquets projecte 366, és un projecte personal que sols pot servir al seu autor. Per la resta és un simple calidoscopi de formes i colors que res tenen a dir a l’espectador , i menys quan els acabats formals i estructurals son deficients i per tant no assoleixen  el nivell que cal per el lloc on s’exposa i com s’exposa.

Caldrà doncs esperar un nou projecte per conèixer la veritat artística de Victòria Garcia , una aprenenta que ocupa un lloc expositiu que sens dubte no mereix encara.

 

Projecte 366. Victòria Garcia

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 7 de Novembre al 7 de desembre de 2025

 

MUSEUS D’ART. MUSEU GUGGENHEIM BILBAO . (CAP 3)

 

Passat el capítol 2 ,amb el Chillida Leku, de qui ja vàrem fer lectura, arribem a un nou capítol centrat en la capital biscaïna de Bilbao a on hi trobem en primer lloc el mític Museu Guggenheim.

Curiosament aquest mateix divendres el Museu ha inaugurat nova exposició, conformada per les recents adquisicions per a la Col·lecció del Museu, així com per les donacions rebudes de D.Daskalopoulos Collection, la Fundación Al Held i el dipòsit a llarg termini de la col·lecció d’Inge Rodenstok , el que enriqueix la seva minvada col·lecció d’importants artistes amb l’entrada d’importants noms nous i amb la certesa de la permanència d’obres a la col·lecció exposada.

Així als noms de Jean-Michel Basquiat, Yves Klein, Jeff Koons, Antoni Tàpies, Cy Twombly ,Andy Warhol, Rothko, Richard Serra, Kiefer, Koons, Chillida o Louise Bourgeois, entre d’altres que conformàvem el nucli fort de la seva col·lecció s’hi afegeixen ara un gruix de noms importants que ocuparà tota la tercera planta de l’edifici i donarà més importància  a la minvada col·lecció del Museu i convidarà per se a la visita, cosa que no succeïa fins ara ja que el continent privava sobre el contingut i , com m’ha passat en diverses ocasions, que estant a la ciutat no entrava al Museu per no estar interessat en l’exposició del moment i em quedava gaudint de l’edifici i el seu entorn  físic i artístic.

El que si que és espectacular i mereix detinguda visita és l’edifici que l’acull, ja que penso , com molts entusiastes de l'art, que l'edifici en si està molt per sobre de les obres que formen part de la col·lecció del museu, encara que amb les noves cessions, donacions i adquisicions  va agafant un sentit més personal i propi que no pas com fins ara que la col·lecció i les obres exposades estaven limitades per la seva submissió a la central novayorquina.

El Museu Guggenheim de Bilbao  és un museu d’art contemporani  dissenyat per l'arquitecte canadenc Frank O. Ghery situat al costat de la ria de Bilbao en un entorn espectacular. El museu constituït per formes curvilínies i retorçades, recobertes de pedra calcària, cortines de cristall i planxes de titani. Té una superfície total de 24.000 m², dels quals 10.540 m² estan reservats per a les exposicions, distribuïts en 19 galeries, sent el museu amb més metres expositius de l'Estat.

 Cert és que el Museu es troba a Bilbao, quasi que per casualitat, ja que després de fracassar la creació del mateix en indrets tan diversos com Salzburg, o Massachusetts,  el Guggenheim va intentar aterrar a l’estat espanyol i després de fracassar els seus contactes amb Madrid, Barcelona, Sevilla i Santander va trobar gran acollida amb el govern del país basc que estava en la recerca d’un element important per a dur a terme la recuperació de la ria de Bilbao.

El museu en va ser l’eix generador i encara que hi va haver-hi moments molt difícils, com per ex el tema del preu del titani que recobreix com a pell, el magnífic “vaixell” en que va esdevenir l’aspecte exterior del Museu , diguem que els diversos interessos varen conjugar adequadament la partitura i el museu va ser inaugurat el 1997.

Entre les curiositats de l’edifici hi ha per destacar que s’afirma no conté una sola superfície plana en tota l'estructura. Part de l'edifici és creuat per un pont elevat i l'exterior està recobert per plaques de titani i per pedra calcària . L'edifici vist des del riu aparenta tenir la forma d'un vaixell retent homenatge a la ciutat portuària en la qual s'inscriu. Els seus panells brillants s'assemblen a les escates d'un peix recordant-nos les influències de formes orgàniques presents en molts dels treballs de Gehry. Vist des de dalt, l'edifici posseeix no obstant això la forma d'una flor.

A més a més, la direcció del Museu ha sabut organitzar amb peces importants i sorprenents l’entorn exterior del Museu convertint-lo en un espai ciutadà important, i  tant Puppy, el gegantí cadell floral de Jeef Koons que es troba en la part d’entrada com la gegantina aracnoide de Louise  Bourgeoise i altres obres que han estat exposades temporalment  generen l’àmbit que dona més força encara al Museu.

Un Museu d’obligadíssima visita per l’edifici, de gran potència visual i un magnífic desenvolupament interior que crea de manera adient i encertada els espais expositius, donant força a l’obra exposada .

Un Museu que cal visitar al menys una vegada , amb visites a posteriori segons l’exposició temporal que aculli. Un Museu en el que l’estructura t’endinsa en la modernitat creativa que defensa i ensenya. Un Museu per el que paga l’anada artística a Bilbao, i més encara si ens acostem al proper Museo de Bellas Artes de la que en parlarem el proper dia,

CRISTINA IGLESIAS. PASSATGES

 

La Pedrera acull en aquest darrer trimestre de l’any  l’exposició de caire antològic de l’escultora Cristina Iglesias , una de les grans en l’àmbit de l’escultura espanyola i amb gran reconeixement internacional, que ara recrea una mica la seva història escultòrica mitjançant una complexa exposició de caire antològicque no deixarà indiferent a ningú.

Vaig conèixer amb amplitud el treball de Cristina Iglesias l,any 1998 al Guggenheim bilbaí amb una exposició, potser la primera gran exposició que realitzava al nostre/ seu país, però quan vaig quedar absolutament prendat del seu fer va ser amb les portes/ escultures que realitzà per encàrrec de Moneo per l’ampliació del Museu del Prado. La magnificència detallista del treball que enllaçava a la perfecció amb l’entorn funcional per el que havia estat realitzada , la subordinació de l’art cap a una feina funcional, subvertint absolutament els termes em deixà aclaparat.

En canvi em va decebre molt la instal·lació exterior que va realitzar per el Centre Botin de Santander on no vaig entendre ni el seu missatge ni el treball plàstic que havia dut a terme que al meu entendre col·lisionava del tot amb l’edifici mare al que havia d’acompanyar.

Ara a La Pedrera presenta una exposició difícil en si mateixa per el fet de tractar-se d’una mena d’antològica en la que les peces cohabiten , més en funció del propi espai de La Pedrera i les seves limitacions espacials que no pas en funció de les obres presentades i el temps de la seva creació, el que provoca un seguit de salts  que si ja son complexos per aquell que coneix el treball de l’artista, esdevenen un camí incomprensible per el visitant ocasional de l’espai i de l’exposició.

El cert és que es pot gaudir de l’ample diversitat conceptual de l’artista  a través “d’un repertori que combina formes fictícies i naturals, amb el que les seves obres inclouen  des de pavellons suspesos i gelosies, fins a passadissos, laberints i murals impregnats de textos , així com obra gràfica i dibuixos realitzats en suports de materials diversos amb els quals l’artista  redefineix l’espai de manera poètica, esborra les línies entre interior i exterior i entre el que és orgànic i el que és artificial. Sovint les seves instal·lacions evoquen la memòria del paisatge , fan referència a la geologia i el subsol, i creen experiències sensorials inesperades per l’espectador”, tal i com s’explica en el catàleg de mà.

Així , en un garbuix una mica desorganitzat ens podem introduir dins de les dues instal·lacions  dels Pavellons dels somnis, que esdevenen elements claustrofòbics per la seva densitat envolvent, o introduir-nos en els mon vegetal que ens retrotrau a les portes del Prado, o restar seduïts per la teòrica placidesa del bosc mineral, obra creada especialment per aquesta exposició i que dialoga a la perfecció amb l’àmbit en el que es troba.

I com a contrapunt, seduir-nos amb les malles estructurals en els que es depositen mil i un detalls del fer i de l’art de l’autora. I com no, establir ponts de seducció amb les escultures planes en forma de continents màgics, generalment amb aigua interior, que ens porta a imatges primitives i enormement seductores. Son com zones freàtiques, zones subterrànies saturades d’aigua, bosses d’aigua plenes de vegetacions i mol·luscs, vida que parla de l’origen, l’immens mar que va gestar la terra.

Exposició emocionalment dura, complexa, plena de detalls i visions personals en les que costa entrar-hi. Però alhora vigorosa, plena de força que potencia l’ànima de les obres. Una exposició que s’ha de visitar sí o sí , i en ella deixar-se fluir pels camins que gesta l’artista , per més complexos i complicats que ens semblin, sabent que al final de tot sentirem haver gaudit d’una gran demostració d’art veritable.

Cristina Iglesias. Passatges

Fundació La Pedrera

Del 2 d’Octubre de 2025 al 25 de gener de 2026