LA MEDITERRÀNIA.- ROSAURA CANALES

 

Segueix  Aparelladors en la línia dubitativa en el nivell de l’exposat, però el cert és que els dubtes i sotracs dominen en la tria d’artistes que exposen a la mateixa. Així després del bon nivell de Mònica Dixon va arribar la patacada amb l’exposició de Joan Albiol “STAub” , per recuperar nivell i trempera expositiva amb el magnífic treball de Margarida March i ara tornar a la misèria expositiva amb el treball de Rosaura Canales.

Sempre és difícil encertar una bona exposició, però és molt menys difícil triar un artista que pugui dur-la a terme  i més avui en dia en que mitjançant la xarxa es pot veure la realitat creativa de l’autor.

Si un fa aquest mínim i totalment exigible pas, una autora com Rosaura Canales mai hauria d’haver pogut accedir  a exposar a una sala amb la trajectòria, fins fa ben poc, perfectament honorable com ho és la sala d’Aparelladors.

Amb un currículum mínim i amb el segell de solvència de la Galeria Mar del Grup Escolà a Barcelona, espai que ens retrotrau  a galeries com Mayte Muñoz que allà per els anys vuitanta i noranta eren referència de l’art més carca de la capital catalana, la mostra que avui Rosaura Canales ens presenta a Aparelladors és totalment contraria a la realitat creativa actual, amb tan sols unes poques excepcions com ho son el parell d’obres  dedicats a la representació del “hammam” , realitzats amb una filosofia d’art nabi , certament ben desenvolupats, i els tres mini gravats que s’exposen en les petites vitrines que estan a la sala. Uns gravats ben realitzats, amb solvència, gràcia i un acurat domini de l’ús del color.

La resta de l’exposat és d’un baix nivell. L’autora no acaba de trobar el to en l’ús del color , de tal manera que l’exagera  i distorsiona el global de les seves peces que esdevenen obres del nivell de les que s’acostumen a trobar en tendes de mobles per donar to “modern” als menjadors / habitacions i que després son regalades com a torna en cas d’adquisició del mobiliari.

I un es pregunta, com és possible la cohabitació, d’una artista interessant en dues peces i el gravat i totalment prescindible en la resta. Una pregunta que sols té resposta en la pròpia creadora. Si creu que de veritat  el color exagerat  i les seves composicions florals globals son la seva veritat  estarà cavant més fonda la seva fosa artística. Si en canvi pensa que el seu futur està en el que mostra amb els seus gravats i les seves banyistes turques, hi ha futur en la seva creació.

I si en té dubtes, que s’acosti ara a la Pedrera a veure l’exposició “Els Nabís de Bonnard a Vuillard” i potser allà troba el punt d’inflexió que crec que necessita l’autora.

Contradictòria exposició aquesta, amb els tres gravats i tan sols dues peces, que paguen la pena la visita. La resta per dormir en el somni dels treballs sense cap mena de valor.

 

La Mediterrania .Rosaura Canales

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 20 de maig al 28 de juny de 2026

 

PROJECTE 366. VICTÒRIA GARCIA

 

“L’exposició de Victòria Garcia Bautista està concebuda com un gran projecte, un veritable tour de force, on l’artista es fixa la meta de seleccionar diàriament una obra diferent per a realitzar la seva pròpia reinterpretació portant-ho a petit format, 366 postals, de desembre de 2022 a desembre de 2023.

La reinterpretació en la història de l’art ha estat una constant habitual, però l’esforç titànic que planteja, triant en la seva majoria artistes contemporanis per a quedar-se amb la seva essència, és un exercici plàstic d’una gran ambició. En la seva reinterpretació d’aquestes obres abasta diferents llenguatges, des de l’abstracció a la construcció geomètrica, i sempre oferint la seva pròpia valoració que s’inclou al dors de la targeta; el perquè de l’obra seleccionada, on la va veure (museus, galeries d’art, exposicions, a l’aire lliure) o la font d’inspiració externa (literatura, música). Es tracta d’un procés que condueix a l’espectador a una dimensió nova, dues visions distintes d’una manera de fer l’art. Un projecte suggeridor per a una autora que articula el coneixement de la història de l’art i el llenguatge plàstic”.

Aquestes paraules de Lourdes Jiménez, historiadora de l’Art, son les que serveixen de presentació a aquesta nova mostra que presenta el Sant Lluc a la seva seu d’Aparelladors i com quasi totes les presentades en aquestes dues darreres temporades  és una aposta absolutament fallida, no per l’ideari que proposa, sinó per el de minvades que son les qualitats de Victòria Garcia, que la du a terme. 

Victòria Garcia és ,segons es va dir a la presentació de l’exposició,  és una persona que s’ha dedicat en els darrers vint anys a la gestió cultural municipal, i que ara vol retrobar-se amb la creació artística. Magnífic. Ara bé el conreu de l’art obliga a una pràctica constant si un no vol quedar enrere en conceptes, estils i tècniques. 

Victòria Garcia demostra la seva potència intel·lectual , havent gestat el planning mental per assolir el projecte, però hauria de quedar ben clar per tothom que la conversió en realitat d’un projecte plàstic  es fonamenta bàsicament en un domini tècnic i creatiu, fets ambdós que avui per avui son encara molt llunyans per a l’autora.

No sé actualment quin és el seu grau creatiu,- el projecte que ara visionem és de fa dos anys-, i per tant desconec la seva realitat creativa que espero i desitjo estigui molt més connectada amb la realitat plàstica,  per que el treball que ens presenta ara és més un treball didàctic per a una escola  que no pas un treball creatiu destinat a ser visionat , examinat i gaudit per artistes i per altres persones enderiades per l’art, que òbviament cerquen certeses i no pas joc d’endevinalles  plàstiques en les que trobar quina és l’obra original, o el per què d’una  forma o un color.

En resum. Aquets projecte 366, és un projecte personal que sols pot servir al seu autor. Per la resta és un simple calidoscopi de formes i colors que res tenen a dir a l’espectador , i menys quan els acabats formals i estructurals son deficients i per tant no assoleixen  el nivell que cal per el lloc on s’exposa i com s’exposa.

Caldrà doncs esperar un nou projecte per conèixer la veritat artística de Victòria Garcia , una aprenenta que ocupa un lloc expositiu que sens dubte no mereix encara.

 

Projecte 366. Victòria Garcia

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 7 de Novembre al 7 de desembre de 2025

 

ANATOMIA AMAGADA: PAREIDOLIES I MINIATURES. VALERIA LUCCIONI

 

El passat divendres la sala d’Aparelladors inaugurava any i nova temporada de la mà de la direcció que es renovà el passat estiu, sota la presidència d’Isabel Llaquet, que encetava així la seva activitat i a la que desitgem tot l’encert en la seva tasca i el desig de que aquesta sigui ben positiva i favorable per l’art mataroní i per els seus artistes.

El cert és que anava cap a la inauguració , i ho feia descentrat en certa manera. L’ús de la paraula “pareidolies” en el títol de la mateixa, una paraula desconeguda per a mi, em neguitejava en  la possibilitat de que el canvi d’organització no anés tan sols en l’evolució de l’exposat fins ara mateix, ans comportés un línia diferent que pogués provocar modificacions transcendents en el caminar d’aquesta nova època.

El cert és que els dubtes s’esvaïren tan sols trepitjar la sala i endinsar-me en la visió plàstica que l’artista italiana Valeria Luccioni ens oferia , i a la que vaig perdonar immediatament el seu agosarament per l’ús de la paraula pareidolia en el títol expositiu. Com informació hem de dir que  pareidolia (derivada etimològicament del grec éidolon: 'figura' o 'imatge' i el prefix par: 'amb' o 'adjunt') és un fenomen psicològic que consisteix en el fet que un estímul vague i aleatori (habitualment una imatge) sigui percebut erròniament com una forma recognoscible.

I el cert és que la intenció de l’autora està en això, en “enganyar” a l’espectador mitjançant el fet de crear un suggeriment d’una visió subjectiva i profunda, misteriosa i lliure així com una superació de la dicotomia que oposa la figuració a l’abstracció.

I el cert és que Luccioni encerta del tot en el que pertoca a intencions artístiques i manera de provocar-les. Recolzada en un domini aclaparador de la tècnica, coneixedora del present i del passat de l’art, l’artista juga amb l’espectador de manera molt intel·ligent Amb la seva perfecció tècnica l’introdueix en un camp d’idees abstractes però realitzat amb tècnica que sembla voler moure’s per una camins d’un cert realisme. I un cop enllà, el deixa llibre per que subjugat per la teòrica perfecció del que visualment se li presenta, entri en el joc i intenti trobar raons, causes i per que no dir-ho, sortida real a l’abstracció que se l’hi ofereix i que ell nota de manera evident.

Com explica perfectament en el seu weeb (www.valerialuccioni.com). Luccioni explica com vol remarcar com la matèria pot confondre a l’espectador en la seva visió i reunir realitats només aparentment antitètiques.

Així és en aquesta aparent dicotomia de contraris, quan en realitat és una continuació del real, on l’autora  gesta la profunditat del seu missatge que arriba contundent a un espectador que ha “caigut” dolçament en el parany artístic constructiu que li ha parat l’autora.

Complerta l’exposició un seguit de peces més petites de la sèrie “Icones” en les que l’aparició de pans d’or vol fer reflexionar al voltant de que art abstracte i figuratiu no estan a les antípodes i en el fons no deixen de ser declinacions d’un mateix art.

Exposició enormement interesant, que sedueix per l’enorme intensitat en que ha estat gestada  i alhora ha arribat a l’espectador, que introduint-se en la mateixa arriba a la conclusió de la mínima diferència existent entre art abstracte i art figuratiu, en la seva realització, i espacialment en la seva gestació i pensament.

Una exposició de molt recomanable visita malgrat l’existència d’un nombre de peces que molt millor si s’hagués reduït una mica i unes cartel·les de cada obra, situades en lloc d’impossible lectura. Uns detalls que no son tan anecdòtics com molts creuen i que son els que acaben de donar la nota d’excel·lència que en aquesta ocasió perd la mostrà per tan solventable situació.

Fora d’això, mania de crític, Valeria  Luccioni i la seva gran capacitat creativa i artística és una excel·lent protagonista d’aquesta renovació de la Junta de l’Associació Sant Lluc.

Felicitats . I a seguir.

 

Anatomia amagada: Pareidolies i miniatures

Valeria Luccioni

Sala del col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de gener al 26 de febrer de 2023