El Museu de Mataró aplega en
aquests mesos ( fins el 6 de maig) i amb el títol de "L'essència del detall" , una mostra
de Manuel Carnicer , artista mataroní de naixement ( 1921 ) , encara que no va
mantenir cap contacte amb la seva ciutat nadiua de la que va marxar als dos
anys i en la que en vida mai va exposar. ( Carnicer moriria al 1998 a
Barcelona).
L’exposició està conformada per
les 46 obres de tècniques diverses que la seva vídua ha donat al Museu de
Mataró, complementades per diversos treballs provinents de la col·lecció de la
pròpia família.
Exposicions com les de Carnicer
son aquelles que provoquen dubtes substancials en qualsevol afeccionat amant de
visitar tota mena d’exposicions. Passejar-se per la mateixa es moure’s en un
món de pulcritud tècnica en la recerca d’un perfeccionisme absolut, però alhora
un es veu submergit en una bombolla ambiental freda que impedeix tota vibració
i que provoca com una mampara entre el fer de l’artista i el sentiment de l’espectador.
És en casos com el present quan el dilema del concepte creatiu es fa més
patent.
Diria jo que l’exposició de Carnicer queda clarament dividida en dues parts que separen en certa manera els conceptes de l’autor. Per un costat ens trobem a un autor que ajunta a la seva evident qualitat tècnica un sentit creatiu important i aconsegueix unes obres fluïdes , àgils, amb hàbil creació d’ambients. Unes obres en les que el fons domina a la forma . O dit d’altra manera , que la seva perfecció tècnica no sotmet al conjunt de l’obra i li permet una llibertat que s’agraeix.
Es tracta de les seves obres primerenques i molt especialment d’aquells treballs en les que sap emmotllar el seu realisme estricte per uns camins conceptuals i de poesia visual, sense defugir, ans el contrari, endinsar-se per uns verals en els que la ironia i les segones lectures esdevenen evidents.
Son obres aquestes , totes elles ben valorables, les que ocupen la sala principal del Museu i que ens porten a un artista sensible i ben format que sap i vol veure més enllà de l’aparença.
Però la cosa es capgira mica en mica. Les obres abandonen el seu toc personal per sotmetre’s a la tirania de la perfecció identitaria. L’obra perd fluïdesa conceptual per esdevenir un homenatge inacabable a la teòrica perfecció del mimetisme , i això , tothom hauria de tenir ben clar que no és art i sí allò que sempre s’ha dit “copisme” , una acció ben tipificada que fins i tot molts museus tenen en nòmina , i que significa la plasmació més real possible d’un altre objecte , ja sigui individual o obra d’art. Artesania en una paraula.
Carnicer esdevé dons en la segona part de l’exposició un copista excepcional. Ho és en el més ample sentir de la paraula ja que fins i tot situa als seus objectes en un àmbit de suspensió etèria , arribant al desideràtum de presentar els objectes copiats al seu costat per remarcar encara més aquesta aposta . Un fet que arriba a pervertir la situació ja que queda clar que el veritable art està en l’objecte representat i no pas en el resultat del dibuix final, esdevingut demostració tècnica d’una capacitat de mimetisme absoluta , però alhora de manca de creació que és del que es tracta quan parlem d’art.
És aquesta una exposició dons,
si més no complexa. Per un costat hi ha l’artista i per l’altra el copista. I
en mig , brillant per damunt de tot, un domini tècnic molt important. Tot per donar un conjunt que es veu i s’admira
per parts , però que et deixa amb un cert regust de que amb altres condicions es
possible que Carnicer hagués arribat a més.
Una mostra però que s’agraeix i
que ens permet conèixer a un altra artista mataroní, encara que sols de naixement
, del que la ciutadania no en tenia coneixença.
DIJOUS A LA NAU GAUDÍ
Tal i com ja varem comentar en aquets blog , el passat dijous s’inaugurava el seguit d’actes , en forma de xerrades , conferències i taules rodons , que ocuparan la Nau Gaudí el segon dijous de cada mes en l’afany d’apropar-lo més a l’art , la cultura i la ciutat i en l’afany de convertir-le en un veritable focus d’irradiació artística.
Hem de dir que la primera experiència ha estat absolutament positiva , depassant en molt les previsions , calculades en l’assistència habitual a actes d’aquets tipus.
El cert és que 96 persones
exactament comptades varen omplir l’espai , ocupant les cadires preparades a l’efecte
, el que va obligar a forces d’elles a romandre dretes durant l’exposició d’
Arnau Puig que va tenir la brillantor que calia esperar d’un mestre del seu
nivell.
Un èxit que ens esperona i que
esperem es mantingui en els següents actes que seran una taula rodona per
analitzar el que va significar per els artistes , l’art i la ciutat , la
galeria Tertre , amb la participació de Ricard Jordà, Perecoll i David Salvadó(
8 de març) i la xerrada de l’escultor Manuel Cusachs comentant l’obra d’Andreu
Alfaro ( 12 d'abril ) , en base a la magnífica peça que es troba exposada en aquests moments.
Uns actes als que ja us convidem i que desitgem tinguin una resposta si més no igual.
(La fotografia d’aquest apunt ha estat manllevada del post que el blog de la Sant Lluc va dedicar a l’acte , amb relació especial amb Arnau Puig. Un post del que us aconsellem detinguda lectura)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada