La setmana passada Joan Antoni Baron va oficialitzar el seu adéu a la política mataronina anunciant
que no es presentarà a les primàries del PSC per a repetir com a candidat a
l’alcaldia de la ciutat. Una bona notícia per a ell i per la seva família i una
notícia molt dolenta per a la ciutat i per aquells que entenem la política com
un esperit de servei al poble.
No faré pas un panegíric de Baron. Amb ell he tingut moltes trobades i més d’un desencís, en especial en el tema del Fons d’art que mai he entès com va poder anar en orris i del que sempre m’ha quedat una frase marcada al foc en el meu interior: “Desenganya’t Pere , un pacte polític mai es trencarà per un tema cultural”. Demolidor.
Però fora de qüestions personals, sempre he trobat en Baron a l’home preocupat i enderiat per la ciutat a la que va enlairar de les pedres molt ben posades per Manuel Mas, a la ciutat de les persones que va dirigir amb ètica i honestedat durant tot el seu mandat.
Un home proper a les persones i als seus fets , a
la cultura en general i a l’art en particular, amb virtuts i defectes , però
amb una manera de fer , per l’honest, que hauria de ser exemple per actuals i
propers dirigents.
Hi ha una cançó poema de Pablo Milanés que sempre m’ha seduït. En ella hi ha una frase que diu “ no es perfecta más se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Mai he somiat ser alcalde i ni tan sols regidor, però si ho hagués estat no em faria res assemblar-me en els fets a la manera d’actuar de Joan Antoni Baron.
Gràcies per tot, Joan Antoni.
I a viure.
Però a aquesta reflexió , diríem que íntima,
cal afegir –ne d’altres de caire més ample. Baron ha estat fidel amb si mateix
anunciant la seva renúncia. No es troba amb ànims personals, està desubicat en
el partit i no veu un projecte de futur clar per la ciutat ( com tants ) i per
tant el més ètic és dir adéu i deixar el camí per altres més llestos, agosarats
o simplement creguts de si mateixos, i per tant convençuts de poder refer
l’escampall del partit d’ara mateix.
Però aquesta coherència personal que cal
acceptar i fins i tot felicitar-se de la mateixa , deixa als peus dels cavalls
i del precipici, al PSC local. Per que i ara, qui com alcaldable?.
Baron , home saberut i gat vell en això de la
política local, sabia perfectament que la seva hora quasi havia acabat.
Vilipendiat i menystingut per una executiva local que no el pot veure ni en
pintura quan no l’odia profundament, sabia que les seves úniques cartes era
ser candidatura solitària en les primàries.
Baron sabia perfectament que el seu vot està al
carrer i no en els entorns del partit. Sabia per tant que la força de
l’oficialitat i les relacions del sector “blackberry” ( antics “palmeros” ) el
deixarien totalment KO i per tant , coneixedor dels seus límits, no ha volgut
donar el plaer als seus enemics de guanyar-lo en les urnes “primàries” que per
cert encara no tenen marcats els criteris de votació ( xanxullo oficialista
habemus).
Així els “Brutus” del PSC ( valgui el joc de paraules ) que van pujar
al poder justament de la mà de Baron i Bassas per guanyar a Pilar González
Agápito com a successora de Mas, han reproduït la jugada i ara decapiten a
Baron que amb una mínima coherència havia repudiat a Barrera en les llistes i
havia rebaixat als mínims a Carlos Fernández que entrà de rebot a l’Ajuntament
(renúncia de Carmen Esteban).
Però està clar que una cosa és recolzar a un i altre
ben diferent és haver-se de convertir en cap. Ara , decapitat Baron i amb la
renúncia de Romero (postura intel·ligent la seva , davant la magnitud del
desastre que s’acosta) calia trobar un substitut i la feina era més que
difícil.
A Xesco Gomar li agrada el poder , i a més
exercir-lo de manera en que quedi ben clar qui mana. Per tant no hi ha
comparança en poder rebre el besa-manos permanent de gent que demana a la Junta
de Andalucía, que no pas a ser un mindundi en un ple municipal. Això per no
parlar del concepte d’incompatibilitat manifesta en ser representant d’un
partit catalanista ( els estatuts del PSc així ho diuen ) i en canvi defensar l’estatus
d’una cultura diferent.
Carlos Fernández i Anna Barrera no podien
assolir el nivell de candidat després de la seva desfeta com a regidors ,
assolint el difícil rècord de ser els pitjors regidors de tota democràcia.
Quedava Javi Naya , l’home heterodoxa , mimat de Xavi Amor , oficialista fins
el moll de l’ós, nucli del pensament dur , tan visceral en el seu espanyolisme com
rebec davant de qualsevol postura catalanista que ni tan sols pogués albirar el
partit. Home intel·ligent, molt vàlid per a una feina tècnica i de projecció (
regidor) com incapacitat per la seva nul·la capacitat comunicativa a un lloc de
responsabilitat directa amb la gent en general.
Davant de tot això l’únic nom que quedava era
David Bote. Actual secretari d’organització, ben preparat acadèmicament (
Doctor en Físiques ) , dedicat a l’ensenyament , amb relació amb diferents
grups per les seves activitats esportives i socials, dona prou la imatge de
JASP ( Jove suficientment preparat ) com per encapçalar unes llistes
condemnades a priori a un veritable calvari i a convertir-se en un element marginal
del consistori mataroní , si no és que la dispersió absoluta que es preveu no
converteix a totes i cadascunes de les formacions que assoleixin representació en
decisives per a la governabilitat de la ciutat.
Conec una mica a David Bote i no hi ha dubte que
és una bona persona, però tan sols això no dona per a ser alcalde. Desconegut per quasi tothom, tímid i mancat d’un
poder comunicatiu respon molt més a un perfil tècnic com el de regidor, en el
que a bon segur podria explotar les seves qualitats , que no pas com a cap d’un
grup polític tan important com hauria de ser el PSC. Dubitatiu davant d’altres propostes diferents
a les ben apreses en les escoles del partit, la seva dialèctica és més de
paret que no pas de flux d’idees , imprescindible en negociacions tan complexes
com son les municipals.
Un home i un nom que de bones a primeres té massa
condicionaments previs que el converteixen més en un testaferro polític del
veritable triumvirat oficialista ( Gomar, Naya i Fernández) que no pas pensament
únic i personal.
Més o menys això és el que li vaig dir
personalment quan aquest dijous coincidirem en una llarga conversa a peu de
carrer, compartida a trossos amb altres
noms potents del socialisme mataroní com el cas de Ramon Bassas o Javi Naya (
creu i cara davant la seva designació).
Certament queda poc més d’un any per les
municipals i els fets de Novembre incidiran molt sobre les mateixes però les
cartes comencen a estar marcades i les del PSC porten el senyal del desastre en
tots i cadascun del detalls que es van mostrant. David Bote no te un nivell
aparent potent però si fos capaç d’assegurar-se un bon equip es podria lluitar
en aquell concepte polític en el que val és la força de l’equip que no pas el
poder que emana del seu cap de llista ( cas Tierno Galván a Madrid) però, serà
capaç d’aconseguir-lo?.
Decidits a abandonar els membres de l’actual grup
municipal ( per cert, ben menystingut i putejat per els actuals aspirants i en especial per el
secretari de política municipal, Javier Naya) , incompatible amb qualsevol
persona que tingui el més petit sentit catalanista , per petit petit que sigui ,
sols li queda la gent del PSOE més ultamontà per confegir una llista.
I és clar
que una llista amb Carlos Fernández , Naya,Barrera , Ricis, Herrero jr, amb
alguns petits afegitons com fossin el manteniment de Ciller, o els noms de
Manuel Patricio o Marga Riera, no donen per a més de tres o quatre regidors.
Fes-me confiança , em digué David Bote el
passat dijous en acomiadar-se. Te’n faré si ets capaç de renunciar a Carlos Fernández
i Ana Barrera en la teva llista li vaig respondre. A altra gent el valor se li
pot suposar per aquets dos han demostrat la seva absoluta incapacitat, vaig
continuar. Em va fer un somriure i em va donar un dels dos noms ,que em guardo, tot
afirmant , “m’ho estic plantejant”.
Queda encara un munt per el futur consistori
però aquells que de sempre hem votat PSC avui ho tenim més que difícil, ho
tenim quasi impossible. O David Bote és capaç de renunciar al seu entorn , el
seu món i els seus amics , fet que ni és lògic, ni seria natural, i va a la
recerca d’un grup de gent , que vist el vist hauria de ser essencialment
independent , per començar a escriure un projecte local que poc tingui a veure
amb l’oficialisme imperant en l’executiva local, o el PSc mataroní es quedarà
en 3 o 4 regidors com a màxim . Un resultat que no respondria en res al que ha
fet en la construcció i modernització de la ciutat.
Però que carai, siguem clars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada