OBRIM PORTES. AGUSTÍ ROQUÉ

 Han passat ja uns quants dies després del darrer post d’aquest Transport Públic. Han passat dies i moltes coses. Especialment han passat unes Santes , unes vacances, un reset personal i anímic, i arriba l’hora de tornar a un contacte personal que ens ha retroalimentat a tots durant molt de temps.

De nou aixequem persiana en aquest Transport Públic que forçosament ha de modificar el seu tarannà. I ho ha de fer ja que han variat els condicionants del seu protagonista. La renúncia a seguir en la tasca de crític de l’activitat artística local, que tindrà cloenda oficial amb el Sant Lluc, i la jubilació professional que tindrà lloc just d’aquí quaranta dies, comporta un nou angle de visió. Deixar de ser periodista en activitat diària, - en essència un no deixa de ser-ho mai-, comporta que els comentaris abandonin la fèrula de crítica “de diari”, per entendre’ns, i girin vers una dinàmica més personal, poètica o literària,ves a saber. Però que seran diferents a bon segur.

I en la resta, a bon segur que la disponibilitat de temps, un element del que he anat escàs durant molts anys, han de permetre altres mirades, altres visions que comportin un contacte diferent, més personal i menys asèptic que ha estat el de tots aquesta anys , encara que sabent de la meva “passió” aplicada al que faig, mantindran aquest toc intens i personal que ha caracteritzat a aquest Transport Públic. Potser per tot això m’agrada molt començar amb la notícia de que Agustí Roqué ha instal·lat dues escultures públiques a Venècia (aquí podeu llegir la notícia a pareguda  a El País).

El nom d’Agustí Roqué a bon segur no dirà res als afeccionats artístics mataronins , i fins i tot estic per dir que és del tot desconegut per a d’altres més arts ferits, però cal dir que aquestes obres s’han realitzat o al menys gestat en l’estudi que l’artista té , o ha tingut, a Mataró. I aquí està el dubte.

Roqué va instal·lar el seu estudi a Mataró en una antiga fàbrica ben cèntrica , situada a pocs metres de les Rondes. Allà va desenvolupar el seu treball i hi va emmagatzemar la seva obra. La tria va ser deguda a la proximitat amb el taller de Pere Casanovas . La desaparició d’aquest taller és el que em crea dubtes que no he pogut esbrinar.

Però sigui com sigui , el concepte d’aquests treballs que ara llueixen a Venècia a l’exposició que es celebra al Lido  en motiu a la Mostra de Cinema i que a més a més ha estat distingit amb l’encàrrec de crear l’escultura que s’atorga al director de cinema distingit per tractar l’art en els seus films, si no s’ha fet, s’ha gestat a Mataró.

Fa uns anys que vaig estar convidat a penetrar en el seu santa sanctòrum sota el condicionament del silenci. Vaig poder viure, sentir i gaudir de la seva trajectòria i vaig veure justament els primers treballs iniciàtics de Roqué en l’aparellament del vidre i l’acer dels que vaig quedar meravellats. Uns inicis esdevinguts exitosa realitat ara mateix. Però malgrat les meves intencions de deixar veure allò als artistes locals i fer-ne una xerrada conferència, la negativa va ser absoluta. D’igual manera que quan en una notícia vaig deixar entreveure algún detall, la trucada exigint silenci i discreció va ser immediata.

Per això lamento que a Mataró passi sovint. Parlo de Roqué, però podríem parlar de que han estat visitants de la ciutat artistes com Palazuelo, Saura, Oteiza, i segons diuen Chillida. Ells han vingut a Mataró per raons professionals i acabades les mateixes han marxat, i ens han deixat orfes de sentir les seves veus, les seves opinions, les seves reflexions. No hem pogut gaudir mai de les seves veritats que sempre haurien estat lliçó.

Fa poc explicava que el millor que m’ha passat en aquests quaranta anys de crític han estat les xerrades amb Alcoy, Rovira Brull, Jaume Arenas, Opisso ... Amb ells parlàvem de l’art, la història, la vida. Cada xerrada era una lliçó. Ara parlo amb els artistes i tots em parlen tan sols d’ells mateixos. Cada xerrada és una decepció.

Seria bo recuperar aquest art d’escoltar. Seria bo que poguéssim sentir la veu dels grans. Seria bo que algú pensés que si Agustí Roqué ha estat triat a Venècia per fer el que ha fet deu tenir el nivell suficient com per explicar-ho als artistes de Mataró . la ciutat en la que manté, o mantenia el seu estudi, i en la que , això sí que es segur, va gestar-ne el concepte.

Però algú tindrà obertura de mires per intentar-ho. Veient qui mana està clar que la resposta es rotunda:NO.  I és que pensa: qui collons és aquest Agustí Roqué?. I així anem.

RECONEGUTS DESCONEGUTS

Moltes son les vegades que es diu que a Mataró, trepitges fort una rajola i en surt de sota un artista, emprant la més ampla i benvolent definició de la paraula.

La Sant Lluc aplega a més de cent aspirants i a més ens queixem de que el pes dels absents és molt i nombrós. Els artistes emergents també sumen una xifra prou important. Rara és la temporada en que no quedem sobtats per l’aparició d’alguns noms desconeguts  que presenten bones maneres. Els batxillerats artístics estan curulls  ... Però a més de tot aquest reguitzell , a Mataró també hi treballen artistes ben reconeguts que ho fan de manera discreta i reservada.

Susana Solano ho va fer durant força temps i altres artistes també sovintegen visita a Mataró, imantats per el taller de Pere Casanovas , culminador tècnic de tants i tants projectes escultòrics.Noms mítics com Palazuelo, Tàpies , Oteiza i molts més han estat partíceps de l'aire maresmenc i quasi podríem dir que algún petit alè  capgrossenc circula per les seves peces.

A entès sempre Pere Casanovas que la presència dels molt importants artistes que s’acostaven al seu taller , era qüestió professional i per tant en requeria el corresponent secret. Aquesta ètica indiscutible , ens ha impedit gaudir als mataronins, encara que no fos ,d’una xerrada , o ves a saber si més , d’aquest mestres indiscutibles de l’art actual.

Son tots ells artistes més que reconeguts per arreu que quan arriben a casa nostra esdevenen en allò que més els hi plau, els més grans desconeguts, com si d’uns principiants es tractés.
Qui hauria de dir dons que una Mataró, a vegades massa grisa per a la vida artística , és l’amagatall ideal per a tants grans creadors.

 La foto que encapçala aquest post  , ocupava el passat divendres espai important en una de les planes de Cultura de “El Periódico”. L’article de Natalia Farré portava per títol “Roqué , l’essència de l’escultura en l’abstracció” , sota una prèvia tan definitòria com “El treball d’un creador internacional”.
Roqué pot servir com exemple d'aquests reconeguts creadors masas desconeguts a casa nostra. és per això, i com a reconeixement, que bé paga la pena fer una mirada a l'esmentat article.

el treball d'un creador internacional

Roqué, l'essència de l'escultura en l'abstracció

L'artista barceloní obre una nova etapa amb el color com a protagonista

Àustria sembla haver adoptat un dels escultors catalans més internacionals: Agustí Roqué (Barcelona, 1942). A Salzburg exposa actualment una antològica amb una selecció de 10 dels treballs més representatius de la seva etapa més coneguda, la de les escultures transitables elaborades amb acer i alumini. I a la mateixa ciutat, el 2013, mostrarà per primer cop les seves últimes peces, una obra radicalment diferent de la feta fins ara però que manté el segell inconfusible de l'artista. Són treballs que incorporen el color i el vidre (foto siluetejada), dues novetats en la carrera de l'escultor, però que mantenen les obertures roqué que identifiquen perfectament totes les peces del barceloní.

La presentació anirà acompanyada d'una retrospectiva que inclourà des de les primeres obres figuratives elaborades amb fang i guix, fins a l'abstracció actual, «la pura identitat i la pura essència de l'escultura», segons assegura el seu autor, representada en diversos materials: pedra, marbre, formigó, alumini, acer i vidre. Per acabar amb Be carefull, que és el treball actual. El títol fa referència als materials utilitzats: vidre i acer, el primer representa la fragilitat i el segon la duresa. I tot plegat, nom i obres, és una al·legoria de la naturalesa dels éssers humans. «L'home és fort, però al seu torn no és res», argumenta Roqué. El color, fins ara totalment absent del seu treball, humanitza una obra que per definició és dura i hermètica. Tot i que també és bonica. «La bellesa és imprescindible», apunta aquest artista barceloní.

Malgrat l'interès per l'estètica i l'afirmació que «amb l'escultura és molt difícil expressar moltes coses», Agustí Roqué no renuncia al component social del seu treball. Ja sigui, parlant de la naturalesa humana, com ara; de la corrupció del poder o del poder de les armes, com a l'exposició que va fer a la galeria Senda de Barcelona, el 2000; o de l'especulació econòmica actual i el poder de la banca, tema que pensa tractar en la intervenció que està preparant per a un museu alemany el 2014.

A BARCELONA / Però amb tantes mostres internacionals, l'escultor no té temps per exposar a casa. L'última presentació de la seva obra a Barcelona va ser a la sala Joan Prats, el 2006. Tot i que ha rebut ofertes: «De dues importants galeries de la ciutat». Però no pot pensar en res, per falta de temps, fins al 2015. Es dóna la paradoxa que, malgrat l'interès actual de les galeries per Roqué, van ser elles les culpables que l'artista abandonés la seva vocació inicial, la fotografia. «Als anys 60 la fotografia encara no es considerava art i les galeries no n'exposaven».

Tot i que per disfrutar de l'escultura de Roqué a Barcelona n'hi ha prou d'anar a l'avinguda de Rio de Janeiro on llueix l'escultura pública més gran d'Espanya, i possiblement d'Europa, un total de 306 metres de formigó pintat de negre projectats per Roqué i que, el 1989, van rebre el premi FAD. Però, potser, abans d'anar de visita, serà millor esperar que l'Ajuntament de Barcelona retiri tots els senyals de trànsit que ha posat a discreció enmig de l'obra d'art. Hi està treballant.