L’HOMENATGE A ANGEL HEREDERO BRAVO SALVA UN PÈSSIM SANT LLUC.

 

Ho dèiem la temporada passada:¨ L’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha ara mateix, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules: Res a dir. I ho dic ,ja que en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula en aquest blog.

Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.”

Avui en visitar el Sant Lluc d’enguany, col·lectiva que es creà com una col·lectiva d’artistes locals, encara que ara s’hagi obert per artistes sense cap relació amb la ciutat, el resultat és tan patètic i decebedor que seguint el que afirmava en l’anterior edició, he decidit no fer-ne crítica, que és alhora la més intensa de les crítiques.

Res a dir doncs. Sort.

Però és obvi que si ha de merèixer opinió l’homenatge a Angel Heredero Bravo. Un homenatge que essent de justícia,  sembla agafat amb pinces.

Fa dos anys s’homenatjà a Diego Guirao, gran amic i al que vaig seleccionar per “Tempus Fugit”, artista que quasi no havia participat al Sant Lluc. L’any passat va ser Verònica Aguilera qui va agafar protagonisme, encara que no sabem per quina raó, i enguany amb la mort de dos grans artistes mataronins, com Ricard Jordà i Yago Vilamanyà, ambdós assidus participants en altres temps a la col·lectiva, l’homenatge a les seves figures artístiques i mataronines era més que obligat, però no , com ja havia passat amb Antoni Boix que també va ser obviat malgrat que havia estat organitzador de la recuperació de la col·lectiva en temps difícils. Així doncs el silenci plana sobre els artistes que no els han fet el gara gara.

Amb aquesta sensibilitat de pa sucat amb oli de que qui no m’aplaudeix  jo no hi conto, els homenatges a la sant Lluc sols els salven la vàlua del presentat, com en aquest cas en que la potència del bon fer de Heredero Bravo , salva fins i tot el demencial fet de col·locar part de la seva obra sense identificar  en mig de la col·lectiva , per intentar donar to a la mateixa.

Del bon fer d’ Ángel Heredero Bravo en varen fer acurada mirada en el darrer post d’aquest mateix blog. ara podem gratificar-nos i gaudir d’un seguit d’obres que reflecteixen en general, la seva trajectòria.

Així podem fer bona mirada al seus caps , bustos i desenvolupament dels mateixos que ens retrotrauen a les obres de l’escultor Igor Mitoraj, escultor franc polonès ja desaparegut. Unes figures d’aire clàssic però en les que sempre domina la modernitat de la intenció que supera abastament al seu sentit clàssic en la reproducció. Obres que parlen amb segones lectures des d’un realisme perfectament realitzat.

Però com l’ escultor demostra amb la teòrica contradicció entre les dues peces que conformen el conjunt escultòric de la Plaça Itàlia, aquí també ens ofereix un seguit d’obres treballades des de uns petits quadrats en els que juga amb les invaginacions, els trencaments, etc en l’aposta de la provocació envers la reflexió del laberint en el que es troba l’escultor i el ser humà en el sempre complex cicle vital que genera les emocions i reflexions.

La varietat creativa i estilística s’accentua amb el cub en el que s’hi exposen un seguit d’escultures de formes vegetaloides , molt poc vistes a la ciutat, que son sens dubte un dels elements que més representen  la seva filosofia creativa, alhora que la seva perfecció tècnica.

Mostra aquesta , la de Angel Heredero Bravo , que és d’obligada visita per a qualsevol que tingui amor i/o afecció per l’art.

Una mostra que ens ha emocionat a aquells que el vàrem conèixer i estimar.

HEREDERO BRAVO, EL CONCEPTE DE LA FALSA CONTRADICIÓ

 

“Crear és produir sorpreses eficients”

(“Ètica per a nàufrags” J.A.Marina)

La creació és l’element fonamental en tota actitud artística. Per altre banda, la contradicció n’és element consubstancial. La història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen. La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.

Heredero Bravo és plenament conscient del repte que significa “voler” ser “artista”. El seu camí evolutiu queda clarament demostrat en les mostres que cíclicament presenta. És aquest un camí ple de neguits i fidelitats. De constància en un àmbit personal de creació , però alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic que expressi d’una manera clara, l per a no dir contundent, la  seva permanent contradicció entre dos maneres d’expressar l’art que pel general han esdevingut antitètiques quan en realitat són, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del figurativisme i abstracció.

Sortosament aquest difícil equilibri de forces contradictòries  sembla que s’estableix en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda clarament marcat en les peces que ara podem veure.

En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”. Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En realitat, un quelcom més. L’habilitat del modelatge de l’artista permet unes figures que depassen la formalitat de la realització. Obres que bé podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen en canvi  a l’entorn d’una mirada, la provocació d’una postura, o l’atreviment del concepte. I tot adobat amb una tonalitat  textural d’estranya i seductora bellesa.

Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments, frustracions, amors i desamors... s’estratifiquen  desgavellant en part l’externa homogeneïtats de tot personatge. És quan apareixen les “Construccions”. L’home dispers en els seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i total. L’home de carrer enfront  l’home perfecte de la teoria. El desengany i la lluita. La perfecció en la limitació. Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.

Però el desencís ha de portar a la il·lusió o al distanciament. I així neixen els “Paisatges” i els “Bodegons”. De nou l’home i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la ironia, i per què no dir-ho, la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements. Res no és com és, ni tan sols com ho sembla o potser com podria ser. Sota un altre tipus d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar en l’interrogant d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.

L’escaient joc dels títols de les peces, el capitomba que ofereix en una seducció sense trampa fan d’aquets darrers apartats un element de futur, però alhora  nexe obligat en el tancament dels cercle. L’home en la seva perfecció formal  i la seva imperfecció interior, és el gran protagonista  d’un treball acurat en extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el concepte plàstic, si aquest l’entenem , no com un mer formalisme de la bellesa , i sí com un element de reflexió entre el creadors i els espectadors.

I en aquest tancament del cercle, vagi també el nostre. Si crear és produir sorpreses eficients, com dèiem al començament, sens dubte que Heredero Bravo és un gran creador. Si tenen una definició diferent, a bon segur el resultat serà el mateix. I com a resposta a la lluita de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió provocarà que el nom del seu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons creadors que cal seguir.

 

Pere Pascual.

Mataró setembre del 1995.

 

Escrit que vaig realitzar  com a pròleg de l’exposició d’ Heredero Bravo a la galeria Tertre , quan aquesta celebrà el seu vinté aniversari.

Avui el reprodueixo per que qui el llegeixi tingui una idea de l’autor a qui se li retrà homenatge en la propera col·lectiva de Sant Lluc. Un , va posar a disposició de l’organització les dues magnífiques obres que justament em va regalar per aquesta presentació i que honoren la meva col·lecció i aquest article. No les podran veure ja que el silenci n’ha estat la lamentable resposta del Sant Lluc.

ÀNGEL HEREDERO BRAVO, IN MEMÒRIAM

Estava parlant amb la gent del Sant Lluc en la darrera inauguració, quan de cop i volta i de trascantó, va sorgir la notícia del seu viatge a Miravet per parlar amb la vídua d’Àngel Heredero Bravo per organitzar una expo d’homenatge i record a Mataró. Em vaig quedar fred, i demanant aclariment em varen comunicar que havia mort feia més de dos anys però per el que sabien no s’havia pas escampat la notícia.

Per aquells que desconeguin qui era aquest artista, recordar que una doble obra seva, és present a la plaça Itàlia, amb les imatges del brau i la dona que serveixen de punt eteri de la relació entre Espanya i el continent . He cercat entre el que havia escrit sobre ell i com record i homenatge reprodueixo l’article que va servir de presentació en la gran exposició que es celebrà a Tertre en el seu vintè aniversari, allà el mes de setembre de1995.

 

HEREDERO BRAVO, EL CONCEPTE DE LA FALSA CONTRADICIÓ

“Crear es produir sorpreses eficientes”

(“Ètica per a naúfrags”. J.A. Marina.

 

La creació és l’element fonamental en tota actitud artística. Per altre banda la contradicció n’és element consubstancial . La història ho marca ben clarament i les paraules dels grans artistes ho refermen. La contradicció i el dubte han de ser companys aferrissats del creador si és que aquest vol assolir la veritable dignitat d’artista i no vol conformar-se en el fet quasi artesanal d’una creació fruit de l’ofici.

Heredero Bravo és plenament conscient del repte que significa “voler ser artista”. El seu camí evolutiu queda clarament demostrat en les mostres que cíclicament presenta. . És aquest un camí ple de neguits i fidelitats. De constància en un sentit personal de creació, però alhora de trencaments constants i permanents en la recerca d’un idioma plàstic que expressi de manera clara, per a no dir contundent, la seva permanent contradicció entre dos maneres d’expressar l’art  que pel general han esdevingut antitètiques, quan en realitat son, o haurien de ser, absolutament complementaries. Queda clar que parlem del figurativisme i l’abstracció.

Sortosament aquets difícil equilibri  de forces contradictòries sembla que s’estableix en plàstica harmonia en el conjunt dels seus darrers treballs, com queda clarament marcat en les peces que ara podem veure.

En primer lloc ens trobem davant les seves “Figures”. Sobre el paper, lliçó d’academicisme. En la realitat, un quelcom més, L’habilitat en el modelatge, per part de l’artista permet unes lectures que depassen la formalitat de la realització. Obres que be podrien caure en la fredor de l’asèpsia i neguitegen a l’entorn d’una mirada, la provocació d’una postura o l’atreviment el concepte. I tot adobat amb una tonalitat textural d’estranya i seductora bellesa.

Però l’home no és d’una sola peça. Passions, sentiments, frustracions, amors i desamors.., s’estratifiquen  desgavellant en part l’externa homogeneïtat del personatge. És quan apareixen les Construccions.. L’home dispers en els seus interiors, però obligat a mantenir una certa coherència d’ésser únic i total. L’home del carrer enfront l’home perfecte de la teoria . El desengany i la lluita. La perfecció en la imitació. Les parts en el tot. A fi de comptes, un mateix.

Però el desencís ha de portar a la il·lusió o al distanciament. I així neixen els paisatges i els Bodegons. De nou l’home i el seu entorn, però amb una lectura més especial. Entre la sensibilitat i la ironia, i per què no dir-ho,  la bona dosi de cinisme i de mala llet, l’home i el seu entorn més quotidià capgiren el significat dels seus elements: Res no és com és, ni tan sols com ho sembla, o potser com podria ser. Sota un altre tipus d’estructura formal, el simbolisme i l’abstracció prenen part per subjugar  en l’interrogat d’allò que enganya en l’aparença per esdevenir una interioritat més de l’home.

L’escaient joc dels títols de les peces la capitomba que ens ofereix en una seducció sense trampa, fan d’aquests darrers apartat, un element de futur, però alhora nexe obligat en el tancament del cercle. L’home en la seva perfecció formal  i la seva imperfecció interior , és el gran protagonista d’un treball acurat en extrem en la forma, però el que és més interessant, altament valuós en el concepte plàstic, si aquest l’entenem, no com un mer formalisme de la bellesa  i sí com un lement de reflexió entre el creador i els espectadors.

I en aquest tancament de cercle, vagi també el nostre. Si crear és produir  sorpreses eficients, cm dèiem al començament, sen dubte que ÀNGEL HEREDERO BRAVO és un gran creador. Si tenen vostès  una definició diferent a bon segur que el resultat serà el mateix. I coma resposta a la lluita de conceptes, valgui aquesta exposició. La seva visió  provocarà que el nom del eu protagonista quedi ben apuntat en el sempre escàs llistat de bons protagonistes que cal seguir.

Mataró, setembre de 1995

 

Amic Àngel que el camí t’hagi sigut ben lleu.