11 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ 2026. APUNT AL MARGE

 

No podem acabar el seguit d’articles que ens ha merescut aquesta edició de la Biennal Torres Garcia  sense fer esment d’un fet que no ha merescut ni una nota al marge en els comentaris que ha produït la Biennal, com va ser l’excepcional defensa de l’art i els artistes que va realitzar el guanyador Antoni Forcada en ser entrevistat públicament per en Pep Andreu, tal i com es fa habitualment en l’acte de lliurament de premis.

Forcada que  és arquitecte tècnic i ha combinat sempre la seva activitat professional amb la pràctica artística, és un veterà creador  ,- nascut el 1950-, que ara sembla assolir el seu màxim nivell amb exposicions com l’actual a Can Mario, de la Fundació Vila Casas a Palafrugell, ha pres part en col·lectives, com exposicions individuals a diferents museus i espais públics com ara la Fundació Joan Miró de Barcelona. És a dir és un artista amb currículum suficient com per que pugui parlar amb claredat.

En el moment de la típica i tòpica entrevista que es te amb el guanyador de la Biennal, Forcada va trencar l’habitual formalitat del guanyador, per llençar una llarga i justa reivindicació de l’art i dels artistes per l’habitual menysteniment que reben de les institucions que s’apunten per actes com aquell, però que ni recolzen mai l’art i la cultura i molt menys li donen el més mínim ajut. Que llueixen de la cultura però sense respondre mai a les seves necessitats.

Unes reflexions que van ser unànimement aplaudides intensament pel gruix d’artistes que es trobaven a la sala. Unes reflexions que van voler ser contestades per l’alcalde Bote i la consellera Romero, sense el més mínim èxit, per la contundència i realitat del que va dir l’autor.

Un alcalde que hem de recordar ha tancat Can Palauet, donant l’espai a l’Arxiu comarcal; que ha contractat com a directora del Museu a Anna Capella,  contradient el que just una setmana abans havia afirmat el seu regidor de Cultura, per un llavors Xesco Gomar, el que ha provocat que no hi hagi art al Museu i tan sols dues exposicions a l’any a Ca l’Arenas; que ha llençat la gran història artística  de la Fundació Iluro, substituta de la Caixa Laietana, eliminant l’art de les dues plantes superiors i presentant una sola exposició anyal pròpia en la sala inferior.

I que dir de la Consellera d’Economia de la Generalitat, que va “robar” l’espai dedicat a l’art a can Minguell, quan era regidora a Mataró per destinar-lo a l’audiovisual , quan fins i tot algun artista, (per ex. Jaume Simon) ja havia signat el contracte del seu espai.

Dos exemples perfectes dels polítics que llueixen d’amor per l’Art,  quan en realitat s’han dedicat a enfonsar-lo amb les decisions que han pres quan manaven.

Per això i per la contundència, claredat i visió de la realitat de l’art actual en la seva relació avui en dia amb les Institucions, n’hem volgut fer esment, tot donant-li el nostre agraïment per la seva claredat i potència intel·lectual que sens cap mena de dubtes es parella amb la claredat i potència de la seva obra plàstica.

Moltes felicitats Sr. Forcada i com no, moltíssimes gràcies per la seva magistral lliçó.

11 PREMI DE PINTURA TORRES-GARCIA CIUTAT DE MATARÓ. ARTISTES FINALISTES

 

Després d’haver comentat als artistes guanyadors i als finalistes locals , d’aquesta onzena edició de la Biennal, arriba l’hora d’entrar en l’anàlisi general de la mateixa i de les obres que han estat qualificades coma a finalistes.

Hi ha artistes que et diuen ben clarament que participen o no en un concurs segons el jurat que decideix el mateix, sabedors de si aquest es defensor de la seva plàstica o  més aviat el contrari. D’altres modifiquen la seva línia creativa i presenten obres que intueixen poden ser del gust del jurat qualificador. I sortosament molts presenten l’obra que creuen més adequada per el concurs.

Vaig assistir com a convidat a les deliberacions dels set primers concursos i vaig poder gaudir de les lliçons d’art que van oferir alguns dels jurats, així com de la intolerància d’altres  i de les postures en la defensa de la línia a defensar , en una estratègia quasi de guerra militar.

Així vaig poder copsar de primera mà del coneixement de grans jurats, així com del tracte entre ells i de les seves discussions, a voltes enormement pictòriques  i en altres del pique personal d’entre ells de modus i manera que eren capaços de votar en contra del seu aspirant, sempre que així s’aconseguís que no guanyés el que defensava el jurat “rival”.

He vist una absoluta esportivitat i un absolut menysteniment, en altres casos, quan guanyava l’opció no defensada per ells. He vist guanyadors, que eren la tercera opció però davant l’empat persistent i immobilista de les bandes contraries, era obligat trobar una altre opció que fes el pes a ambdós costats. He vist allò que és habitual en la majoria de premis de  pintura, o de literatura , o d’altres parells que hi ha en el país.

No entrarem doncs en la discussió d’aquest concurs, que s’ha mogut per la paramètrica dels anteriors, amb una certa tendència envers l’obra més de caire figuratiu que no pas aquelles d’aires més abstractiu , degut a un jurat molt menys evolucionat que en anteriors ocasions i més amant de la figuració o zona propera que no pas de camins més abstractius i complexes.

D’entre el finalistes un es queda amb les obres de Juan Carlos Beneyto Pérez , Raúl Castillo, Raúl Collado, Fàtima Conesa, Aharon Durango, Monika Grygier que per a mi hauria d’haver estat en el nivell de guardonada, Laura Iniesta, Víctor Pérez-Porro, Berni Puig, Antoni Riera, Candela Reyes, Carme Tarazona, Susana Uriach i Jan Vallverdú. Un poti poti de difícil digestió conjunta, però molt habitual en aquest tipus de concursos, en el que el jurat intenta demostrar la seva comprensió envers tots els estils i tendències , inclòs en el que pertoca a artistes locals , que acostumen a ser beneficiats envers altres opcions.

Una conjunt en general correcte  però creient que cal fer una correcció en les bases , correcció en el que pertoca a la data de creació de l’obra presentada a concurs. És irregular e inacceptable que entre les obres finalistes hi hagi una obra datada el 2010, és a dir fa setze anys, que per lògica no pot respondre a la realitat actual de l’artista. El mateix succeeix, en més petit grau, amb obres de les guardonades i dels artistes locals. Hi ha d’haver límits en l’any de creació, per evitar enganys i premis que no corresponen a la realitat creativa, tal i com ha de ser.

Resumint, un premi Torres García, amb un nivell de qualitat mig/alt , amb una presència petita d’obres de fora de Catalunya, fet que s’hauria de millorar per seguir en el camí d’un concurs obert a tothom i amb resposta  estatal. Aquest anys sols amb 7 finalistes no residents a Catalunya, per 14 l’any 2024, 17 en el 2019 i 18 en el 2022. Fet que s’ha de considerar seriosament, si es vol una propera edició de més alta qualitat i amplitud geogràfica.

Per el demés , ben poc a dir. No ha estat una gran biennal però sí que ha superat el nivell d’altres concursos  de semblant nivell. Ara a esperar la propera edició que desitgem molt millor, en el desig d’una aposta més forta per la publicitat estatal del concurs i amb una publicitat molt millor de l’exposició en àmbit local i comarcal per retornar-la, com era en els seus començaments, en la gran aposta de l’art actual que es celebra a Mataró.

 

11 PREMI DE PINTURA TORRES-GARCIA CIUTAT DE MATARÓ. ARTISTES LOCALS

 

Cinc son els artistes locals que han assolit el nivell de finalistes en la Biennal Torres García d’enguany, una xifra de les més altes  però que també s’acosta al quatre que n’és la xifra més habitual. Glòria Badosa, Marta Duran, Carme Fageda, Jordi Prat Pons i Roser Vallmajor son els artistes que han aconseguint aquesta fita, amb un nivell d’obra el suficientment estimable com per aconseguir aquest privilegi del que cal lluir .

Glòria Badosa, retorna amb “Díptic” a l’espai de finalista després d’un impasse en l’anterior edició i ho ha amb una obra potent, agosarada i amb intensitat de força, amb una encertada derivació de verds amb un equilibrat vermell que dona poètica al conjunt. Segueix l’evident progressió d’aquesta veterana artista que demana a crits una gran exposició per mostrar i demostrar la seva potència.

Marta Duran fa temps que està en la recerca d’un idioma plàstic que li permeti destriar la seva figuració per avançar per altres camins més conceptuals, aconseguint així una actualització de la seva pintura. En bona part ho aconsegueixi amb aquest “Riverside ecosystem” en el que la potència cromàtica s’alia amb  una figuració d’arrels abstractives confegint una imatge amb màgia comunicativa, amb la que obté un bon resultat.

Carme Fageda amb “Seixanta-cinc” de nou es retroba amb l’estilística semi-laberíntica amb la que aconseguí també la classificació ja fa dues edicions. Avui ens ofereix una peça més dulcificada davant la densa pell de ciutat de fa quatre anys. Sembla però com si hagués apropat el zoom per endinsar-se en les cel·les que confegeixen la seva base estructural i mig d’amagatotis col·loqués un esser viu sota l’entramat global per mostrar les seves emocions  i dubtes.

Jordi Prat Pons assolí ja el lloc de finalista en l’anterior edició, amb una magnífica obra “Biblio” en la que jugava amb els lloms dels llibres confegint una biblioteca potent, vibrant i enormement atractiva. Enguany repeteix obra i missatge amb “Cementiri de llibres oblidats” en un paral·lelisme sense novetats aparents, com si d’un nou capítol de la seva història es tractés. Potser esperava sorprendre al jurat però malgrat la potència i la intencionalitat, ajudats ambdós por un decorativisme accentuat, el resultat ha estat el lògic, finalista i prou.

Roser Vallmajor és la gran sorpresa ja que essent mataronina és una absoluta desconeguda en el món de l’art local. El seu treball “000477” és un treball molt hàbil en l’aposta per una abstracció  visual que deixa en mans de l’espectador la  lectura i la interpretació de la mateixa.

Una peça interessant  però que em provoca clars dubtes ja que essent de 2020 hi ha d’haver un treball posterior fins a l’actual que desconeixem. Així al juny del 2022 va guanyar el premi de pintura de Marratxí amb una obra d’aquesta línia i que tenia per títol “000498”, per tant m’agradaria molt veure el “000580” que més o menys deu ser l’obra feta ara mateix, per saber per on va l’artista qualificada. Per això jo apostaria per ella per fer una exposició a la comarca i saber quina és la seva realitat.

Cinc noms mataronins donant el to localista a l’edició actual de la Biennal. I amb notable alt.

11 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA-CIUTAT DE MATARÓ 2026. GUARDONATS

 

El passat divendres en els espais de la Fundació Iluro es lliurà el premi de la 11 edició del Premi de Pintura Torres- García Ciutat de Mataró. Amb 279 obres presentades, forces més que les 190 de l’anterior i un pel inferior a les 289 de l’edició inaugural, el jurat composat per Juan Manuel Bonet. Anna Capella, Emmanuel Guigon, Julio Vaquero i Marga Viza , van proclamar guanyador del concurs a Antoni Forcada, mentre que els cinc guardons foren per a Benet Dalmau, Jordi Lafon, Neus Martín, Silvia Martínez i Guillermo Peñalver.

Com és habitual, en la mostra s’exposen les 40 obres finalistes entre les que hi ha les de Gloria Badosa, Marta Duran, Carme Fageda, Jordi Prat Pons i Roser Vallamajor que son els 5 artistes mataronins que ha assolit el lloc de finalistes.

El guanyador del Premi ha estat l’artista del Vendrell , Antoni Forcada (n. 1950) amb l’acrílic “Camí de Comellans” una composició de caire arquitectònic , que no essent figurativa en té un rere fons . Una pintura molt ben estructurada i combinada amb unes cromatismes que criden a la reflexió . Textures, esvorancs i camins es donen la mà per executar un treball que et sembla distant quan el veus per primera vegada però del que poc a poc te’n enamores i et sadolla en la tranquil·litat que genera.

Benet Dalmau (n. 1982) i Silvia Martínez Palou (n. 1961) amb “Pujada del Cinto” i “Renaudie Quadrat” han aconseguit dos dels accèssits amb unes obres parelles a les que presentaren en l’anterior edició. Em costa d’entendre que amb un jurat idèntic en la majoria del mateix de la darrera biennal, el que ahir no valia, avui s’endugui un premi. M’agrada el treball de Silvia Martínez que és una evolució positiva de l’ahir, però no m’interessa la repetició temàtica i formal de Benet Dalmau que sembla apostar més per un trompe l’oeil que no pas per un treball fresc i dinàmic.

 Jordi Lafon (n.1967) ens presenta un treball íntim amb un seguit d’elements i noms que difícilment aconsegueixen entrar en l’atenció de l’espectador que abandona aviat la contemplació davant la impossibilitat de penetrar en l’idioma plàstic de l’artista. No hauria tingut el meu vot per passar a la classificació expositiva.

Neus Martín Royo (n.1968), artista que té en el Poble Nou barceloní el seu eix creatiu .Ha dedicat una part destacada de la seva obra als canvis que ha aquest barri ha viscut al llarg dels darrers anys i aquí es presenta amb una obra del 2020, on sedueix tant per el tractament global de la composició com per el desenvolupament tècnic de la mateixa. Sense l’ús del color i com si d’un grafit gegant es tractes, Martin Royo gesta el seu univers , aquell que l’apasiona en una hàbil barreja d’espai urbà i d’extra radi, amb una caapcitat tècnica molt alta que crida l’atenció i sedueix en la mirada.

Guillermo Peñalver (n.1982)presenta una  obra amb papers retallats, llapis de color i grafit, que és  visualment seductora i atractiva, essent un treball d’àmplia  i complexa lectura, visualment cridanera en la seva simplicitat i en la que per a mi hi sobren les dues figures  que cridant l’atenció trenquen l’harmonia general i la lectura complexa del conjunt.

 

ONZE EDICIONS DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

 

Llegeixo a la xarxa que divendres hi ha la inauguració  de la Biennal Torres- Garcia que assoleix la seva onzena edició. Fa doncs més de vint anys de quan l’hispà cubà Gustavo Díaz Sosa guanyà entre els 289 participants, allà el ja llunyà any 2005.

Dic llegeixo a la xarxa, ja que la municipal Fundació Iluro que ha agafat el relleu de l’Associació Sant Lluc en l’organització de la mostra, per causes i raons que desconec però que siguin les que siguin , no puc entendre i per tant acceptar, no ha cregut convenient convidar-me a l’acte inaugural, fet que em dol profundament ja que em considero pare in pectore d’aquest concurs.

Recordo perfectament quan la Teresa Roig em convidà a acudir a casa seva per que volia preguntar-me unes coses artístiques . Vaig acceptar la convidada i en arribar em vaig trobar a la Junta de l’Associació Sant Lluc preparada per crivellar-me a preguntes al respecte  de començar a treballar per el projecte d’una Biennal.

Recordo perfectament des del nom, Biennal Torres García, - artista dels que la majoria no sabien tenia relació amb la ciutat-,  que era heretat del projecte que el meu pare havia presentat anys enrere a l’Ajuntament i que desprès d’haver estat acceptat no es va dur a terme . Recordo perfectament totes les passes que vaig expressar en aquella primera reunió i en les següents ,en les que l’Associació Sant Lluc va confiar cegament en els meus criteris per bastir els fonaments d’una gran biennal. El reglament de la mateixa, l’elecció de Jurats que havien de ser de primera divisió si es volia que el premi assolís en importància malgrat no ser dels ben pagats. Les passes a seguir i el ritme de les mateixes, etc .

Com amb l’ajut de Paco Rodón  és va aconseguir un jurat de primeríssim nivell conformat per ell mateix al costat de Josep Mª Cadena, Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig i Pilar Vélez, amb l’afegitó de Ramon Manent com representant de l’Ajuntament i l’Antoni Luis com representant de l’entitat. Un jurat de Champions que havia de ser l’esquer per  atreure als participants.  

Recordo l’alegria resplendent de l’organització quan es van trobar amb 279 participants , alhora de recordar els problemes que va provocar la renúncia de qui havia de fer de sponsor del premi.  També recordo perfectament l’espant dels membres del Sant Lluc, pel poc que els hi agaradava, quan ràpidament s’intuí que seria l’obra de Gustavo Díaz Sosa la que s’enduria el premi. També recordo com aquell esgarip de fracàs es convertí en alegria de triomf en veure la resposta del món de l’art i de la ciutat.

Han passat molts anys i el meu paper que en les primeres edicions va tenir la seva importància, va anar, tal i com tocava, perdent rellevància, i ja fa unes quantes edicions que no se’m permetia assistir a les deliberacions, i ni tan sols veure a priori l’exposició. Fins l’anterior edició vaig rebre, al menys , el targetó d’invitació a l’acte inaugural, però aquest any ja han esborrat el meu nom del mapa, i he estat eliminat del llistat de convidats.

Però aquesta espúria actuació no m’impedirà que cagant-me amb  qui ha gestat aquest intencionat oblit, acudeixi a l’acte i gaudeixi de l’exposició, però m’acabo de trobar amb el darrer problema.  He cercat l’hora del mateix i mentre que en el web municipal m’indica que la inauguració és a les 20.00 hores, a la pàgina de la Fundació Iluro diu que serà a les 19.00 hores, però en la nota informativa ens diu que el premi arriba a la seva desena edició quan en realitat és l’onzena .Vist el desgavell potser el millor que podrien fer ambdós organitzadors és plegar i retornar l’organització a qui mai l’hauria d’haver abandonat, l’Associació Sant Lluc.

Esperem i desitgem que arribin a un acord horari i que la resta de l’organització sigui el més normal possible i que el guanyador sigui una obra d’altíssima qualitat. Sigui com sigui en parlarem en un proper post. 

JOAQUIM TORRES GARCÍA. LA CARTA CULTURAL MATARONINA MÉS DESAPROFITADA.

 

Portada del catàleg de l'expo de Torres Garcia el 2008

Joaquim Torres García és un dels pocs artistes catalans que estan en la història de l’art amb lletres majúscules. Ara mateix les seves obres, fent costat a les de Piet Mondrian ocupen les sales de la 5ena planta del MOMA amb l’exposició “Circle and Square” fent memòria de la gran experiència que significà aquest “cercle et carré” que es fundà a Paris el 1929, amb artistes tan importants com Kandinsky, Mondrian, Julio González o Léger .

Per qui no ho sàpiga o recordi, Torres García era fill del mataroní Joaquim Torres Fradera , que havia emigrat a Montevideo on va néixer el seu fill. Va tornar a Mataró als 16 anys i a l’escola d’Arts i oficis i de la mà del professor Vinardell va començar el seu aprenentatge artístic, que aprofondí a la Llotja barcelonina. És juntament amb Viladomat l’artista més important que ha donat la nostra ciutat, i alhora el més desconegut.

El meu pare em va trametre la seva dèria  per ell, la seva obra i el seu reconeixement ciutadà, i per això quan ara fa vint anys que Teresa Roig , ànima màter del Sant Lluc, em va trucar per convidar-me a un sopar i em vaig trobar amb tota la junta del Sant Lluc interrogant-me sobre la possibilitat de la Biennal que tantes vegades havia reclamat, seguint el mateix que havia fet el meu pare sense cap mena de sort.

Recordo perfectament aquell sopar i el pseudo interrogatori que vaig patir i que com a fruit va donar un any més tard la Biennal que dintre de poc assolirà ja l’edició nombre 10. Vaig ser jo qui vaig proposar el nom de Torres García per la Biennal, homenatjant al meu pare que tant havia lluitat per ella. Igualment vaig proposar les poques imatges de Mataró  fetes per l’artista, com a complement, i que segueixen com a símbol d’identitat de la mateixa. Vaig bastir els fonaments de la biennal , remarcant la importància d’un jurat de categoria, esquer fonamental per cridar l’atenció dels artistes. I entre tots vàrem bastir uns fonaments que l’han convertit en una de les biennals més importants del país, ara ja amb quasi vint anys i deu edicions d’existència.

La memòria per això és sempre dèbil. Ja fa temps que no tenen la gentilesa de convidar-me a les deliberacions de les que mai se m’ha escapat una paraula, ni tan sols a l’acte inaugural, al que els hi agradi o no, he acudit sempre. I així ho penso seguir fent.

Amb la jove de Torres García, la màxima coneixedora de la seva obra

Però ara m’ha arribat una notícia, per a mi trista i lamentable. Som al mes de maig de 2024, l’any en què es compleix el 150 aniversari de Joaquim Torres-Garcia, i el 75è de la seva mort i, que jo sàpiga, ni l’Associació Sant Lluc per l’Art ni l’Ajuntament de Mataró no tenen res previst per commemorar aquesta efemèride de l’artista més universal vinculat amb Mataró. De moment, només Pere Tió, l’únic estudiós que ha investigat la relació de Torres-Garcia amb la nostra ciutat, ha publicat un interessant article als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria del mes de febrer on explica la gran influència de Torres en l’Avantguarda del segle XX i el paper que va tenir com a creador de l’estètica noucentista, a més de descobrir-nos com s’ho va fer Torres-Garcia per dibuixar l’estació de Mataró quan ja havia tornat a Montevideo.

I així de capgrosada en capgrossada l’art mataroní es va omplint de glòria. No fa pas gaires anys, amb Quim Fernández de regidor, la Generalitat va oferir a la ciutat el gruix de la col·lecció de VIladomat per que acompanyessin a la capella dels Dolors i permetessin una visió ample i generosa de l’obra de l’artista. Recordo que fins i tot es va plantejar de moment emprar el soterrani de la Fundació Iluro , però la directora del Museu es va negar. Fa ben poc han inaugurat a Manresa un gran Museu dedicat a al seva obra i a la d’altres autors del barroc català, mentre que aquí sols es pot visitar Viladomat a Sta Maria algun cap de setmana i si t'apuntes abans.

Renunciem a Viladomat , a Torres Garcia , tenim a l’edifici de Puig i Cadafalch com a un scape room, i no tenim tampoc obra dels nostres artistes més importants com son Alcoy, Rovira Brull, Novellas, Comabella. els Estrany, els Arenas ... i tots els companys desapareguts. I volem que es doni importància  Torres Garcia que sols tenia sang de Mataró però que no la va viure ni sentir . Exigir això sols cap en el cap d’uns vells i quasi gagás crítics d’art que només emprenyen i no feliciten a la ciutat per la seva desacomplexada aposta per l’art contemporani, que no té cap fruit ni cap sentit, ni visitants, però fa bullir l’olla de quatre arreplegats aprofitats.

O sigui que ja ho sabeu amics mataronins, Torres Garcia servirà un any més com a cognom d’un important premi, però com sempre seguirà essent el creador més desconegut de la ciutat.

Felicitats 

BIENNAL TORRES GARCÍA ( i V).- SELECCIONATS

Dèiem en el primer d’aquest sèrie de posts que enguany la Biennal no destacava per el nivell mig de qualitat, al menys en el que fa referència a les quaranta obres seleccionades. Desconeixo el nivell de les dues centes i escaig que es van quedar a la prèvia però confio absolutament en la vàlua del prestigiós jurat i per tant calculo que entre elles no hi hauria cap tresor amagat.

Entre les que han arribat a la vista dels espectadors, hi ha dos grans decepcions ja que les obres presentades no estan ni de bon tros al nivell de la seva qualitat com son els casos de Núria Guinovart i Gonzalo Elvira. 

De la resta poca cosa a remarcar.  De totes elles, sols l’obra de Martí Font Segú ( fotografia superior), mereixeria al meu entendre una major atenció essent digne al menys de ser guardonat. Una peça atractiva, molt ben treballada i que presenta interrogants, un fer poc habitual en aquesta edició. 

Al seu nivell també estava l’obra d’Alba Milán Sánchez,( imatge adjunta) a la que uns desajustos tècnics limitaven la seva força i poder d’atracció.

Fora d’elles , cal parlar del geometrisme ben realitzat i equilibrat d’ Aureliano Alfonzo, el joc geomètric cromàtic de Clara Isabel Arribas Cerezo, la frescor de Blanca Gibert , trencant les seves habituals horitzontalitats, el bon fer d’Adrián Jorques Tortosa i  l’afany purista perfeccionista de Jaume Pérez Cremades.

Tot en una edició més d’aquesta biennal plenament afermada en el context plàstic del país i de la resta de l’estat i a al que manca tan sols un petit salt per ser ja un concurs de referència generalitzada.

Amb les meves felicitacions   a l’organització vagi l’esperança i el desig d’una novena edició molt millor que no pas l’actual.

BIENNAL TORRES GARCÍA ( IV ). ARTISTES LOCALS SELECCIONATS

Parlo de memòria però crec que no vaig errat si dic que aquesta és l’edició en que més artistes locals han estat seleccionats. I a més ho han estat amb peces que responen perfectament a la seva personal idiosincràsia pictòrica i sense haver fet concessions ni al premi ni al jurat . I ho dic així ja que generalment molts son els creadors que modifiquen lleugerament les seves lectures creatives segons la tendència general del premi o el jurat que el qualifica, apropant-les als seus particulars gustos més a l’espera de la recompensa econòmica que no pas a la recompensa creativa de ser seleccionat per el seu treball.

GLÒRIA BADOSA ( “F 1419” . oli sobre tela  162 x130 cm)

presenta una abstracció plenament emmarcada en la seva línia de treball actual  submergida com està en el camp de l’abstracció poètica. La seva obra “rafoleja” el que no és pas un defecte i sí una demostració del nivell que està assolint en aquest camp. El seu blaus, molt ben compensats amb una parell d’espurnes ataronjades, que equilibren la peça , creen una ambient enormement atractiu que potser té el defecte d’un cert decorativisme. Queda clar que el següent pas és “endurir” l’obra per seguir avançant en aquesta línia en al que sembla haver trobat definitivament la seva raó artística.

ANNA DE  JAIME ( “Metafísica de la Ausencia. Primeros principios en al consideración del intersticio y las posibilidades “. 162 x 162 cm)

Fa el salt al buit amb aquesta obra  ja que fins ara, o al menys públicament, mai havia presentat obra de mides tan grans. I fa al salt amb total desinhibició i un domini de les mides i l’equilibri que suposen prou escaient.

L’obra dintre de la seva estilística actual aguanta la mirada però queda una mica mancada d’una major consistència fet al que ajuda un cromatisme massa decoratiu. Ens imaginem la mateixa obra amb un treball de negres i grisos i creiem hauria estat molt més impactant. Aquesta certa baixada de pistó de caire decoratiu, i el títol son sens dubte el pitjor d’una obra que marca clarament el progrés de futur d’aquesta artista que s’està justament llaurant un nom en l’ambient local.

JORDI PRAT PONS ( “Deixalleria 2015”. Collage i oli sobre lli 150 x 120 cm)

Els artistes professionals mataronins no tenen per costum acudir a la convocatòria de la biennal. Ho van fer més abundantment els primers anys, però en els darrers edicions semblen defugir-la a bon segur per la por de la no selecció i el que podria significar per la seva carrera local. El cert és que és absurd ja que la cura de l’organització ha estat absoluta en tots els anys i mai s’ha filtrat cap nom, però..

Jordi Prat defuig d’aquestes misèries  i encertadament crec jo, cerca més la validació del jurat amb el que significa, que no pas la por de no assolir glòria efímera , i presenta en aqueta ocasió una obra habitual en ell a l’entorn de la seva estilística “vintage”. Una obra efectiva i molt ben treballada. , amb un cert grau de dificultat superior a les molt conegudes series de “botelles” o “xapes”. Potser a l’entorn del que significa un concurs, hauria estat més impactant qualsevol dels seus treballs sobre obres de grans artistes, però Prat , i tindrà raons més suficients que no pas les meves, ha apostat per la seva línia tradicional, i ho ha fet amb encert i èxit.

ITA PUIG. ( “Constel·lació 2/19”. Aquarel.la, tina xina, llapis i retolador sobre tela 114 x 162 cm)

Agradable sorpresa el retorn creatiu d’Ita Puig més centrada darrerament en altres activitats. En aquesta obra seleccionada, Ita Puig manté el  seu idioma creatiu contemporani en la seva plenitud, en aquesta invitació permanent a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i en la recerca constant de la serenitat interior. Una obra absolutament introspectiva en  la que és difícil penetrar per manca de pistes clares, potser per desig de la mateixa creadora que ens invita d’aquesta manera a plasmar encara que sigui metafòricament el nostre propi interior.

Obra ben característica de l’autora de la que celebrem el retorn actiu a casa nostra.

JAUME SIMON (“Territori cromàtic” Acrílic sobre paper 162 x 162 cm)

Jaume Simon presenta la única obra de caire conceptual, no pictòrica exhibida a la Biennal. Quatre escaires de colors emmarcant el buit, esdevingut espai físic en la paret que els sustenta. Un joc provocatiu marcant la pintura no com a “presencia” i sí com “absència” i redireccionant reflexions envers obres mestres com pugui ser el quadrat blanc sobre blanc de Malèvitx.

Una aposta , aquesta , que no es pas novedosa, i fins i tot el mateix artista va fer la mateixa juguesca en el Concurs d’escultura de la Fundació Vila Casas essent igualment seleccionada.

8 BIENNAL TORRES GARCÍA. ( III ). GUARDONATS

FERNANDO DÍAZ GE (1961) . Resident a Alcobendas

Guardonat per  “Nuevo catecismo” un collage i dibuix sobre paper de  mides 84 x 150 cm.

Encara que he dit per activa i per passiva que m’agrada molt la obra guanyadora de Mònica Vilert, d, haver estat jurat del premi el meu vot hauria estat per Díaz Ge i la seva obra

 Una peça de molta intensitat i densa lectura conformada per 40 porcions individuals, cadascuna d’elles amb una gran dosi de seducció i misteri, en la com si d’un multi escàner cerebral es tractés, dissecciona amb rica i peculiar iconografia els petits detalls del seu peculiar món plàstic que m’apropa i em retrotrau a figures com Zush, o molt especialment el sevillà Gordillo.

JOAN ILL GARCÍA (1954) resident a Barcelona

Guardó per a l seva obra “Natura morta” , una tècnica mixta de fusta, tela polièster i pintura de 162 x 120 cm.

Ill especialista en treballar sobre límits pictòrics especialment en el que pertoca a la llum i la transparència., ens ofereix ara una seductora aposta dinàmica establerta en base i fonament a una geometria pictòrica molt en l’aire del vell informalisme en la seva vesant poètica que a través de la malla que cobreix la tela agafa un dinamisme i un ritme seductor que supera el trompe l’oeil en el que podria caure. Interesant.

JO MILNE  (1966)  Resident a Barcelona

Guardó per l’obra “Fossil Founding XIV”, un acrílic i oli sobre mylar i fusta de 140 x152 cm.

Jo Milne era a bon segur una de les favorites del concurs, tant per el seu currículum, com per el fet de que ja l’hagués fregat en la passada edició i fins i tot per circumstàncies emocionals personals que també entren en consideració en al deliberació de qualsevol jurat. Però si bé la proposta feta per l’artista en aquest el  seu a viatge per materials translúcids, creant tot un univers que levita impulsat per la força centrífuga del cosmos, proposta en la que es  mou darrerament, és interessant, el cert és que alhora es repetitiva amb unes visualitzacions identificadores marca de la casa però ja vistes en demesia en altres concursos i exposicions.

Proposta interessant però més que coneguda en el que pertoca a filosofia, ritme i cromatisme.

JOSÉ LUIS PAZ FO (1977) resident al Masnou

Guardonat  per “Ausencia fragmentada”, un esmalt i tinta sobre fusta de 94.1 x 119.6 cm.

Paz Fo, signava simplement FO quan fa uns quinze anys va exposar alguna vegada a l’Ateneu Laietana. Per un llavors mantenia una plàstica estructurada en la repetició rítmica i asincrònica de números o elements, amb un tracte molt directe i gestual, amb l’ajut de gruixos i color.

Ara per el vist amb l’obra guardonada segueix amb la sistemàtica reproducció però en comptes de donar primacia a l’objecte individual, el dona a l’obra en conjunt a la que en aquest cas la dota de ritme i sensualitat mitjançant petites pinzellades individualitzades , quasi inexistents per se, però d’una gran efectivitat en el conjunt global. 

Estilística de seducció visual important en aquest cas en l’ abstracció, com també succeeix en la figuració, com és el cas d’altre obres de l’artista.

BIENNAL TORRES-GARCIA. ( II ) OBRA GUNYADORA

El jurat del 8 Premi de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró, composat per  Gloria Bosch, Antoni Luis, Maria Palau, Pilar Parcerisas i Arnau Puig ha proclamat guanyadora entre les 255 obres presentades  l’obra “Sense títol” de Mònica Vilert.

Una obra que respon perfectament a la realitat de la més darrera evolució d’aquesta autora mataronina, més coneguda en el nom que no pas per la seva presència pública a la que es reticent en conseqüència  una treball tant silent i pausat com constant i reflexiu.

L’obra guanyadora és un esplèndid treball ple de subtilitat en el que les textures i el treball matèric i cromàtic portat al límit, expressen el darrer pas d’una artista com n’hi ha poques a  la ciutat.

Un treball poètic estructurat en els límits pictòrics , amb un retorn a aquelles ceres que amprava en els seus començaments. Un treball simfònic en la diversitat cromàtica a l’entorn del que teòricament sembla un monocromatisme. El detall de l’accent en tal o qual nota, sempre en la recerca màxima de la sensibilitat creativa i alhora de l’espectador. Una obra de recerques que intentant trobar-se a si mateix, acaba trobant-se a un espectador que queda enganxat en la subtilitat de la xarxa emotiva que genera. Una gran obra sens dubte

Corria l’any 1988 quan Mònica Vilert era ja la més jove seleccionada per la que després ha estat exposició mítica de Dürnau. Cursava per un llavors tercer curs de Belles Arts. En el pertinent catàleg, dèiem llavors del seu treball “ Treballa la tela amb compartiments inter relacionats. Uns espais que de per se ja tenen vida pròpia, però que aconsegueixen la seva plenitud amb l’ajut de la resta de l’obra que la complementa alhora que li serveix per establir una relació de prioritats  que marquen el ritme del conjunt. Ja sigui a través de la pintura, la tècnica mixta o el col·lage, l’autora concreta una poesia visual, en la que el gest, el color i la sensibilitat tenen el suficient pes propi com per que malgrat les evidents referències facin del seu treball un element  personal altament respectable. El seu decorativisme, que n’és conseqüència i no pas defecte, ajuda a fer més dúctil el seu treball  que ja és ara de gran intensitat i bellesa plàstica. Per tot això i per la seva joventut, el nom de Mònica Vilert és nom a considerar”.

Una evolució amb punt àlgid amb la seva exposició “6 sentits” celebrada conjuntament a Tertre i la sala de la caixa Laietana. Corria 1991 i l’autora tenia tant sols 25 anys i esdevenia una de les grans promeses de l’art català contemporani. L’exposició “Terrera” de 1999 a Can Palauet ho confirmava. D’ençà llavors un silenci captiu motivat per raons personals i la desaparició pública amb petites presències puntuals com per exemple la del seu incomprès cartell de Santes després d’una aspre polèmica anterior, i  la darrera mostra fa unes temporades a la sala d’Aparelladors.

Ara, sortosament , el seu triomf a la Torres García torna a situar a Vilert sota el focus i això és una grandíssima notícia. Ho és per el d’afirmació del seu treball al que ha estat fidel a les verdes i a les madures i per el fet d’obrir els ulls a la ciutadania de la realitat d’un art sensible, emocionat i emocionant , en una contemporaneïtat absoluta, lluny de la fullaraca del MAC, i que en el recolzament a aquests autors i al seu treball és per on ha d’apostar la Cultura local.

Ara Vilert assoleix amb aquest premi el reconeixement públic i dels saberuts de l’art  (un jurat d’altíssim nivell), de la vàlua del seu treball. Esperem que no sigui un simple foc d’encenalls i desperdiciem de nou la vàlua d’una gran artista que ha estat merescuda guanyadora d’aquesta Biennal. 

I jo que me n’alegro.

8 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ 2019 (I)

Corria començaments d’abril quan vaig assistir a les deliberacions del jurat de la biennal Torres García. Ho vaig fer com ho he fet en quasi totes les edicions, convidat per la gent del Sant Lluc com a pare putatiu que soc de la Biennal.

Sempre he dit que seria magnífic, i una gran lliçó d’art , filmar el making-off del veredicte. És una constant lliçó de sapiència artística i de coneixement dels autors i de les seves obres. I a més , potser, s’arribaria a fer entenedor del públic en general, el per que d’algunes decissions en els veredictes finals.

Qui ha estat de jurat en concursos d’aquesta mena sap que la dinàmica no deixa de ser curiosa. De bon començament es forma un grupet de destacats, entre els que sembla albirar-se que la lluita serà d’entre un o dos dels mateixos, però arriba un moment en que un comentari, un detall, una puntualització, ho capgira tot  i mentre uns pugen, altres baixen en les apostes i de cop i volta apareix el tapat que va agafar preeminència i acaba imposant-se en l’esprint final, a voltes amb veritable foto finísh. Així ha succeït a totes les edicions, potser amb l’excepció de la primera en la que el cubà Gustavo Díaz Sosa va ser dominador des del primer instant.

Potser per això vaig posar-me molt nerviós quan vaig observar el llarg esprint de Mònica Vilert que anava acostant-se a la primera plaça amb una obra sense fissures ni enemics, mentre que en els seus rivals apareixen discussions conceptuals que els anaven restant punts. Quan va caure la maça del veredicte final vaig respirar alleugerat i content.

Content i satisfet personalment doncs he estat un fidel defensor de la gran vàlua de Mònica Vilert, una artista en bona part maleïda, a la que vaig fer confiança d’ençà la vaig descobrir a Foment Disseny amb Rovira Brull i els treballs de “Joc d’Armaris” i “Ous de Pasqua” el que va fer que fos la seleccionés per la ja històrica exposició de Dürnau (1988) , fa més d trenta anys, essent la més jove participant.

Content per ella ja que autora de treball silent i callat, però enormement potent en qualitat i coherència, mereix abastament sortir d’aquest silenci captiu generat al seu voltant que l’ha convertit en una artista reconeguda i respectada en el món de l’art local, però alhora inexistent en el global de la ciutadania.

I content com no, per la Biennal  que afegia al seu palmarès una obra d’altíssima qualitat, sensible i subtil ad limitum , que podria agradar o no però que inquietava i tan sols a vol ras mereixia el màxim de respecte.

Per això vaig acudir esperançat a l’acte públic del veredicte, esperant la resposta general que va ser, com no podia ser d’altre manera, de satisfacció per l’obra guanyadora , amb les pertinents objeccions a la falla, com succeeix en tots i cadascun dels concursos que es celebren per arreu.

255 van ser les obres presentades al mateix , corresponent a artistes de molts diferents països , encara que residents tots ells a l’estat espanyol, com marquen les bases, amb un escampall de procedències que avarca tota la geografia espanyola. Així entre els 40 artistes finalistes, a més dels catalans , n’hi ha de Madrid, Màlaga, Canàries, Zamora, València, Bilbao, Múrcia, Alacant, Astúries, Almeria i Mallorca, el que demostra la importància estatal que ha aconseguit el concurs amb tant sols 8 edicions a les seves esquenes.

Unes obres que en el que pertoca a les quaranta finalistes , presenten un nivell clarament inferior a d’altres edicions, en especial a la darrera que va ser la millor de totes les realitzades. Ha disminuït el nombre de treballs de caire constructivista, mentre que la figuració segueix a la baixa, amb una presència minsa en nombre i qualitat.

En propers posts farem anàlisi detallat d’obres guardonades, artistes locals i resta d’obres seleccionades.

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

7 BIENNAL TORRES GARCÍA

Si aconsegueixes arribar a una setena edició d’un concurs , i a més a més ho fas amb rècord de participació (346), amb una total disparitat geogràfica de l’estat , i el que és més important, superant abastament en qualitat a les anteriors edicions, s’ha de dir clarament que l’èxit ha estat absolut.

Així és com cal considerar la 7 edició de la Biennal Torres García que ocupa en aquestes setmanes la sala de l’Ateneu Fundació Iluro. Una exposició que avui sí s’assembla al somni que uns quants il·luminats van/ vàrem gestar en uns inoblidables soparets al carrer Unió ( un bon nom per a començar) i que per la força, la il·lusió i  l’empenta d’uns , la gent del Sant Lluc, s’ha convertit ja en un concurs pictòric de referència a  l’estat espanyol i porta el nom de la nostre ciutat per arreu.

L’actual crisi del mercat de l’art ha afavorit sens cap mena de dubtes als concursos d’una certa nomenada i remuneració. Artistes que ahir no en volien sentir ni parlar ara acudeixen a totes les convocatòries. Això ha fet augmentar de manera exponencial tant el nombre de participants com el qualitatiu i ha convertit aquets concursos en un veritable finestral del que artísticament es conrea  actualment en els nostres entorns propers i llunyans. Veure la seva diversitat i dispersió. Elements tots ells que es fan avinents en aquesta brillant edició.

L’artista americana , resident a Gijón , Mònica Dixon ha estat guanyadora en aquesta ocasió amb la peça “Two escapes”, (imatge inicial) un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual i seductor i  inquietant en l’intel·lectual. Una magnífica  peça digne del premi aconseguit.

Al seu voltant i com accèssits ens trobem amb l’escocesa resident a Barcelona Jo Milne, amb la seva pintura de referencies volumètriques moleculars , plena d’equilibri i ritme, en l’entorn d’aquesta  poètica científica que acostuma a presentar.  en el camp del  que en podríem dir cientifisme pictòric.

Gonzalo Sicre , amb la seva “Playa de Levante”, una magnífica mostra d’aquesta pintura neo metafísica. Una pintura narrativa l que personalment molt em complau en l’absència de la presència humana visual, però que sí hi és  de manera absolutament latent. Una pintura que beu clarament dels conceptes de Hopper i que aquí ens transporta a uns temps de solitud i angoixa, edulcorades per una mirada mediterrània.

José Angel Sintes ens aporta la visió juganer d’aquest neo pop,  amb la teòrica simplicitat per bandera , en un constructivisme equilibrat de formes i colors. Seduccció en una mirada  primera que convida a anar més enllà.

El darrer guardonat és Manu Vb Tintoré, artista belga resident a sales de Llierca , Girona, que es manté fidel als seus paisatges imaginats que ja li van fer guanyar un Ricard Camí. Obres plenes de signes, icones i detalls personals, establertes harmònicament en una estructura geogràfica que ens parla dels seus mons i les seves referències. Continuador de l’estilística de Mompó, la seducció de la peça és evident.

En el que pertoca ales artistes mataronins., quatre han estat els artistes finalistes. Ana de Jaime en una sublimació geomètrica del que va presentar  l’espai capgròs, Luisa Maria Segura amb un perfeccionista i seductor dibuix amb referències a la transició política, Jaume Simón amb un míssil visual de potència cromàtica molt en l’interessant línia en la que està treballant i Mònica Vilert superant-se en la seva personal sensibiliat.

 De la resta , obres de tots els gustos i estils entre els que  per el que a un pertoca e  queda amb Carlos Cartaxo, Paco Díaz, Jon Errazu, Xavier Fernàndez, Raquel Garín, Guerero Tonda, Núria Guinovart, Jordi Jové, Elena Martí, Eduardo Martín, Lex Cosmonauta, Miguel Núñez, Diego Pujal, Sergio Romero i Nacho Zublezu.   

Tot en el conjunt d’una esplèndida biennal que mereix avui més que mai un fort aplaudiment , tant per la qualitat com per l’encertat i sempre difícil muntatge, i que significa el definitiu arrelament com a concurs de primera divisió en el que pertoca a les biennals de tot l’estat.

Un fet que hauria de ser entès, acceptat i recolzat per la ciutat que certament encara no sap el que té entre mans que no és altre cosa que una magnífica exposició digne de les millors del seu nivell en tot l’àmbit estatal

Felicitats al Sant Lluc i a la  pròpia Mataró per una exposició d’obligada , lenta i repetida visita.