TORRE LLAUDER

 

El passat divendres, a una hora tan poc habitual per un acte cultural com era les nou del vespre , quasi unes cinc-centes persones van omplir de manera joiosa , com a individus i com a ciutadans de Mataró, el clos Arqueològic de Torre Llauder que celebrava el seu 50 aniversari , d’ençà que Marià Ribas i companys el treien a la llum.

Unes persones que en la seva gran majoria , - dirigents i gent de la cultura inclosos -, mai havien travessat els potents murs que encerclen un dels tresors més preuats que tenim a la ciutat , però alhora potser el més gran desconegut. Unes persones però que se sabien importants i que entenien que s’albirava una nova etapa en la que aquell reducte inaccessible esdevenia arrel per a tots i per tant digne de ser conegut  i conseqüentment , estimat. Gent de tota mena, nivell econòmic i cultural, formada o no , que de cop i volta obria els ulls a un tresor que per moltes raons , especialment  per incompetència del directe poder del seu conservador ( el Museu ) havia restat amagat als ulls de tots.

El cert és que la gent de l’IMAC ( felicitats personalitzades en el seu director , en Josep Mª Torrent , que s’ho ha currat fort i ha sabut imposar el seu criteri front mirades anquilosades que res de bo porten en elles ) ha fet un bon treball. L’acte va ser el suficientment dinàmic i visual ( amb alguns peròs que sempre apareixen ) com per que la gent el seguís amb atenció. Acurades paraules explicatives de l’arqueòleg titular , Joaquim García , i un entorn magnífic per gaudir del moment, van donar força a aquets descobriment d’un nou espai , absolutament curull d’història , art i cultura , que ha de vivificar-se.

Vist dons el vist , és el moment de fer valoracions estrictes . Valoració del present i especialment valoració del futur. Queda clar que la gent no és tonta. Que sap molt bé el que val i el que no. Ara s’ha aconseguit que el clos ocupi un espai important en l’imaginari cultural de la ciutat , i cal mantenir-lo. Calen visites guiades fàcils , calen visites escolars que ocupin totes les àrees i nivells. Cal aprofitar l’entorn per diverses activitats culturals que a més no malmeten l’espai ans el contrari, el revitalitzen. Cal que Torre Llauder formi part de l’ ideari cultural d’una ciutat com Mataró, que lamentablement no gaudeix de tants tresors com per fer-los fonedís.

Treball dons es presenta  ala gent de l’IMAC. Aquestes Santes que s’acosten en podrien ser un punt de partida , i més amb l’experiència anterior que va ser prou gratificant. Un treball i una difusió que mereixen a priori tot el nostre recolzament. Un recolzament tancat com l’aplaudiment per l’acte del passat divendres .

Un acte i una presència massiva de gent que ens agradaria fos una realitat permanent i no pas un miratge. En les mans i el treball de l’IMAC està que així sigui. Un magnific i important repte.

 

 

PS.- Però seria injust quedar-se aquí en el comentari del que succeí a Torre Llauder. Cal anar més enllà.

El passat divendres , al bell mig de l’activitat i amb el seu posat de maniquí de Cortefiel . Com sempre amb una impecable ratlla de pantalon  , sentint-se protagonista , surant pel damunt del be i el mal , estava la persona que ha impedit , amb la seva tossuderia, gasiveria , ganduleria , manca de professionalitat , enfrontaments amb tots i cadascun d’aquells que han volgut anar més enllà ... , és a dir , la persona que ha fet veritablement de Torre Llauder un clos tancat a tots.

La mateixa persona que curiosament va dir que no a tots els actes , i als que vindran. Una persona que va voler reduir l’aniversari a unes jornades estrictament historiogràfiques , amb participants escollits a dit no fos cas que de cop i volta aparegués algun infiltrat que el col·loqués en el seu lloc , que no és precisament de mèrit.

La diada d’aquest divendres hauria de marcar no tan sols un abans i un després de  Torre Llauder , ans també de Carles Marfà , el director del Museu , que assolides ja les més altes cotes d’indignitat professional , hauria de ser fulminantment acomiadat .

Tots sabem que qualsevol persona amb els més petits criteris de dignitat personal i professional , ja hauria abandonat un càrrec amb el que ha posat pals a les rodes a tots eles elements que per desgràcia d’ells , han hagut de petar al Museu. Barallat amb el món de l’arqueologia , enfrontat a mort amb els grups d’història de la ciutat , en especial amb el grup del Casal a qui odia visceralment per la qualitat del seu treball. Sense cap mena de relació amb el camp plàstic. 

Amb tots aquests elements Carles Marfà ha portat al Museu a un estat obsolet absolut , i tot per no parlar de Ca l’Arenas esdevinguda marginal en el camp expositiu i risible fins a límits insospitables en el camp expositiu.

I tot amb un sou que fa fredar i que ja voldríem quasi tots els que llegim aquestes ratlles.

Potser per això, bo seria que algú poses , per una vegada , senderi a la situació. L’enfrontament per Torre Llauder hauria de ser el darrer acte d’indisciplina i incompetència de Carles Marfà que ha de ser fulminantment acomiadat.

Un acte de justícia que seria a bon segur la primera pedra per un futur molt més positiu en la història cultural de la nostra ciutat.

CAIXES

La galeria argentonina “Art i Gent “ segueix en el seu afany de mantenir una temporada estable d’art , tot oferint possibilitats expositives a artistes poc coneguts però amb qualitat i possibilitats de futur. Així en aquest canvi d’any presenta el treballs de Josep M. Jara , un creador local que després de força temps de silenci recupera l’activitat expositiva.

No hem d’enganyar a ningú si diem que l’exposició que avui presenta Jara és de to baix, però igualment la detinguda visita a la mateixa ens permet albirar un futur molt millor. La raó és ben senzilla. Entenen com a art la comunicació de sentiments , pensaments , sensibilitats o reflexions , entre creador y espectador, haurem de convenir que l’important en tota creador raurà en els seus conceptes creatius. Dit d’altra manera més planera que entre fons i forma , sempre serà més important el fons. Que la forma , la tècnica sempre es pot assolir per aprenentatge , però com es diu popularment , d’allà on no n’hi ha , no en pot rajar.

I aquí està la lectura positiva d’aquesta exposició. Jara té conceptes per expressar i creu saber com fer-ho però li fallen de manera contundent els seus recursos tècnics. L’anàlisi extern de les seves obres s’escrostona ràpidament per un conjunt de problemes estructurals que converteixen els treballs en un conjunt d’errors acadèmics i tècnics que desmunten la força de les seves idees.

Per això cal un replantejament profund. Jara precisa urgentment d’un mestre que l’ajudi a solucionar els components externs del seu treball. Una vegada ho aconsegueixi , l’evident interès dels seus conceptes interiors aconseguirà sobresortir i donarà vàlua i nivell a unes obres que avui per avui es mouen en la mediocritat plàstica per una evident manca de recursos tècnics.

Una exposició necessària per al artista ja que ha de servir com a punt de partida per a un caminar més ferm i segur.

NOU ANY. DUES DE FREDES I UNA DE CALENTA

Que l’any comença amb els gran dubtes econòmics que planen sobre tothom, especialment per damunt de les administracions , és una evidència que té tothom en compte, però està clar que el treball i la imaginació haurien de permetre dur a terme activitats prou importants , que a fi de comptes la gent de la cultura ja està acostumada en temps pretèrits a moure les seves activitats amb unes més que escassos pressupostos.

Però clar , si un s’acosta al PAM , amb explicació detallada en el web municipal , - no com la Nau Gaudí / Col•lecció Bassat -, podrà observar amb tanta indignació com sorpresa que en l’apartat d’arts visuals ( apartat 1.18.3 del PAM 2011 ) l’únic punt és : “Treballar pel foment de l’art contemporani dels artistes emergents”. I als demés, dons que .. els donin...

I ha començat un nou any i a Can Xalant tot segueix igual, és a dir d’Okupes.
El concurs per a la concessió de Can Xalant tenia com a data d’acabament el 31 de desembre de 2009. Ha passat un any i tot segueix igual. No s’ha fet cap concurs , no es preveu tampoc, i mentre per la cara , per un consentit, volgut i desitjat silenci administratiu , la gent de Can Xalant segueix vivent de la rifeta. I tot amb el silenci còmplice de la resta de grups municipals que permeten tan evident irregularitat. Caldrà esperar a les eleccions municipals per posar fil a l’agulla?. M’agradaria saber-ne la resposta.

Sort que comença l’any amb la bona notícia de que és possible que el tema de l’exposició de la Marta Duran tingui solució. Fa uns dies es reuniren a la seu de l’IMAC i a requeriment del regidor , els poders fàctics de l’IMAC , Carles Marfà i Marta Duran. Malgrat l’esperpèntic de la mateixa ja que l’IMAC deia desconèixer els pactes duts a terme pel Museu i les raons del mateix per no dur-los a terme, després de les corresponents disculpes oficials per les inadequades i errònies declaracions de Marfà al voltant del tema, es va expressar el desig de la institució d’intentar fer possible la mostra retrospectiva de Marta Duran. Ës a dir, donde digo digo, digo Diego.
Es nota que hi ha pressupost anyal i que sabent Penedès que a partir de la meitat ell ja no estarà a la casa, el que ara es tracta és de disposar del màxim possible, i qui vingui al darrera que s’apanyi.

Lamentables formes i maneres , que corresponen en tot a l’habitual forma d’actuació del pitjor ( i amb escreix ) regidor de Cultura de tota la recent democràcia.
Aquell que segueix mereixen dia a dia , el nostre raca-raca

53 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


439 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES

Post escrit mentre segueixo escoltant a Otis Redding

MENTIDER

Diu el diccionari que mentider és aquell que diu mentides. Si considerem el diccionari , tal i com cal, com haurem de definir a Carles Marfà, l’ínclit director del Museu de Mataró vistes les declaracions fetes al capgròs.com en les que afirma que l’anulació de la mostra retrospectiva de Marta Duran , és d’acord mutu , fet que no respon en absolut a la veritat dels fets i és més aviat allò que es diu excuses de mal pagador.

Fa uns dies varem publicar en aquest blog la notícia de que Marta Duran havia decidit suspendre l’exposició retrospectiva que tenia prevista per el proper mes de d’abril en el Museu de Mataró, i amb la que volia commemorar els seus trenta anys d’activitat artística. D’aquesta nota es va fer ressò capgròs.com que amb conversa amb la mateixa autora  aquesta va confirmar , - com no podia ser d’altra manera -, l’exactitud fil per randa del que havia fet públic.

I diem com no podia ser d’altra manera , ja que va ser la mateixa Marta Duran que davant de testimonis, va explotar la seva indignació davant l’actitud general del museu , i molt particularment de Carles Marfà , que segons confessava va arribar a riure’s d’ella quan reclamant el catàleg que s’havia pactat ,  tot enfotent-se , li va recomanar anar a veure “ als teus amics de la Laietana i que siguin ells els que te’l paguin”.
Duran treia foc pels queixals i amb tota raó.

Un ha viscut aquesta història des del primer dia encara que fos per casualitat. El primer contacte entre Duran i Marfà, va ser al mig de la Pça de l’Ajuntament en el caminar entre una presentació a Can Palauet i l’exposició que es feia al Museu. Crec recordar que es tractava de la retrospectiva de l’Emilia de Torres.

Duran es va dirigir a Marfà , tot dient-li si la coneixia , amb resposta de Marfà, amb la cara de badoc que té aquell a qui agafen amb pas canviat, que sí, que la coneixia ( es patètica la pregunta entre un artista reconeguda i el director del museu de la seva ciutat). Llavors Duran li explicà que li agradaria fer a començaments del 2011 una exposició al Museu per commemorar els trenta anys de la seva carrera artística , que començava justament allà. Marfà li va dir que li semblava bé, - a bon segur va pensar que una feina menys en la programació -, i que un dia d’aquells passés pel Museu per concretar detalls.

A poc , la mateixa Marta Duran m’indicava que tot estava pactat. Es faria una mostra retrospectiva , a la que s’afegiria un recull d’obra actual, i s’editaria un catàleg reproduint l’exposició amb el corresponent escrit, que posats a dir podem desvetllar que a hores d’ara Marta Duran ja havia encomanat a l’escriptor Manuel Guerrero.

S’anuncia la mostra a bombo i plateret en la presentació de la temporada però ningú diu res més. Vist el silenci administratiu Duran mou peça i el resultat és el que tots sabem. Els del Museu que no tenen un duro i que del que van pactar res de res i l’artista , lògicament enfurismada , que ja teniu ordres i que si de cas ja ens veurem en altres temps.

Per tant d’acord entre Museu i Duran , res de res. Incompliment de l’acord, sense cap mena d’avis previ i per tant i per dignitat ,Marta Duran diu que fins aquí hem arribat.
I el que és pitjor és que en cap moment el Museu es dirigeix a l’artista , és ella , que preocupada davant el silenci, mou fils i pregunta pel que passa. Llavors és quan es descobreix el pastís.

És cert que no hi ha diners. Per tant el lògic seria per part del Museu el renegociar les condicions de les exposicions previstes per veure si és possible o no dur-les a terme. Però no s’està fent així. L’any passat es va anular l’exposició de Rovira Brull per les mateixes causes , - incompliment de l’acord dut a terme entre el Museu i la família de l’artista -, i encara és hora de que l’IMAC digui alguna cosa. L’exposició de Novellas va pel mateix camí. I mentre , Marfà, ferm sense immutar-se , al davant de la nau d’un Museu que fa aigües per arreu.

No deixa de ser curiós que ningú m’ha parlat mai bé de Marfà, ans el contrari. Tinc opinions nefandes d’ell per part d’alcaldes , regidors de tots els partits , regidors de Cultura , directors del Patronat, treballadors de l’IMAC, artistes , gent de l’art , de la cultura , molt especialment gent del camp de la història de l’art i ..... Mai , ho puc ben jurar , ningú m’ha dit res de bo d’ell. Però en canvi, segueix al davant com un deu intocable i obligant en certa manera als de dalt a donar la cara per ell, com per exemple en el que és una de les meves històries més tristes.
Fa uns anys ,el vaig qualificar en un article al capgròs, com de tumor de la cultura mataronina , un apel•latiu que crec li segueix essent escaient. Al poc, Jaume Graupera ( regidor de cultura) i Toni Cabre ( en aquells moments , director del PMC ) van exigir una rectificació per part del setmanari sota l’amenaça , - o hem de dir xantatge? -, de trencar tota mena de relacions si aquesta no es duia a terme.

No sé el que ha passat ara. Coneixedor de l’estrany poder de Marfà, no m’estranyarien moviments per publicar el desmentit , però sigui com sigui, l’ha cagada. Marta Duran i el Museu no van anular la mostra d’acord mutu. I l’evidència és senzilla. Son dues persones i una afirma que ha estat menystinguda i que no s’ha mantingut l’acord previ. D’aquesta manera , com es pot definir la ruptura con d'acord mutu?.

Com dèiem al començar. Mentider és qui diu mentides. Si és així, com hem de qualificar a Carles Marfà?.Deixem que el silenci de l’evidència dongui pes específic a la força de les paraules.

PS.- Per cert , no hi ha diners per a res , però si n’hi ha hagut per el catàleg de CAPSA , un catàleg que com ja vàrem dir en el seu monet era un catàleg obligat i necessari.
CAPSA sí i Duran no. Hem de pensar malament i establir relacions colaterals, o simplement és un exemple més de mala gestió i d’enxufisme?

Com sempre ens agradaria l’oportuna resposta.

GALERIA FLOTATS

En els propers dies haurem de parlar del bon grapat de mostres col•lectives de caire nadalenc que s’estan realitzant a la nostra ciutat. Haurem de comentar la col•lectiva de Gal-Art , les dues exposicions de la Sant Lluc , amb pintura a la sala del Casal i dibuix i gravat a la Presó ( aquesta enormement recomanable ) , o la col•lectiva realitzada amb la participació també de la Sant Lluc ( mai podrem aplaudir tot el que està fent aquesta entitat per l’art i els artistes de la ciutat ) a Can Palauet amb el tema del Pessebre com a eix central. Però avui volem fer mirada a la Galeria Flotats , que ha aparegut fa unes poques setmanes a la nostra ciutat.

Galeria Flotats , que es troba al carrer Unió, just al davant de la coneguda botiga de modes Rosita , no és una galeria a l’ús , amb el d’exposicions temporals que comporta i sí un espai d’art on trobar obra de tota mena corresponent a artistes professionals i en el més ample ventall tècnic.

M’he passejat per la mateixa i el cert és que hi ha un bon grapat d’obres que un tranquil•lament s’hauria pogut endur a casa i a més amb uns preus , - i no és propaganda , certament afavoridors.

Recomano la visita i estic convençut que el bon afeccionat hi podrà treure profit. El meu consell està en obra gràfica de Clavé, Castillo, Saura , Riera Aragó, Plensa... , al que caldria afegir un munt de noms amb obres prou interessants si un en sap fer tria oportuna.

Un espai al que aconsello la visita amb ull atent per aconseguir algunes peces ben profitoses.

I mentre, nosaltres seguim

32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

A LA CARRERA

Hi ha dies en que no fa falta que faci la meva caminada diària. Les corredisses d’aquí cap allà per aconseguir arribar a tots els llocs em sembla que generen més pèrdues de calories que no pas el règim i l’obligada caminada , encara que a bon segur augmenta la tensió i l’estress.

Avui ha estat un dia d’aquells. Dormir poc, treballar amb tensió acumulada durant tota la jornada , anar de cul tot el dia sabent , a més a més , que no arribaries a aconseguir l’objectiu , i per acabar exposicions a diferents indrets i amb ganes d’assistir-hi a totes.

Un dia atrafegat amb final que ha valgut la pena , espero que com a prefaci d’un dia com demà que desitjo esdevingui del tot important amb la recuperació de Mònica Vilert com a “gran” artista del nostre petit món creatiu.

Avui, dues exposicions. En parlarem de manera més ampla i clara en un proper post , però no està de més fer-ne cinc cèntims. Així hem de dir que l’Ivanjot aprova examen a l’espai capgròs , ampliant i completant la seva presència que s’iniciava fa un parell de setmanes a Gal Art. Ara , amb obres de mida més gran , se sent més lliure i sap fugir de les formalitats estructurals per establir una relació dinàmica amb l’espectador , en aquest atractiu joc de fugir de límits i concebre l’obra com un ens actiu i participatiu amb l’espectador.
Un bon treball al que cal prestar l’atenció deguda.

L’altra mostra és la que amb el títol d’Aventura Cromàtica , ens presenta els darrers treball de Marta Duran a la seu del Museu Arxiu de Llavaneres. Una mostra molt interessant i de la que he dit a la pròpia autora que era la millor exposició que havia vist d’ella en tota la seva carrera , i he de reconèixer que n’he vist unes quantes.

Si son capaços d’oblidar un petit grupet de treballs en els que la figuració segueix evident i dominant i ens concentrem en la resta podrem gaudir d’una Marta Duran àgil, lliure , agosarada , sense por. Una artista que aposta per el gest , el ritme, el color , el concepte ..., caminant vers una abstracció amb un lleuger residual figuratiu , que dona força a l’expressió d’un concepte actual i de llibertat que agraeix, i molt , la seva pintura.

Dues exposicions que recomano amb tot plaer i en les aprofundírem en els propers dies.

MIRACLE

El cert és que caminava ràpid tot dirigint-me a Can Caralt, on ja feia estona s’havia inaugurat la mostra de Marta Duran. Els rajos de sol molestaven a la mirada i obligaven a clucar una mica l’ull , quan de repent i allà al final de carrer he vist una figura que m’era familiar , però a la que el meu cervell es negava a ubicar a l’entorn d’una exposició.
No podia ser de cap manera. El cervell es segui negant a acceptar allò que en apropar-se es confirmava com a real i no com element de somni, figuració o efecte de psicotròpic o parell. Certament era ell.

Dons sí. Després de potser uns vint anys he vist amb els meus ulls, aquells que un dia es menjarà el foc o la terra , a Carles Marfà, director del Museu de Mataró assistint a una exposició d’artista local fora de les parets del seu territori.
Quan ens hem creuat , un escalfret ha recorregut la meva esquena. Pot ser veritat?. M’he pessigat i he sentit dolor i el dubte s’ha accentuat.

Ara , unes hores més tard ,encara em sorprèn la visió . Caldrà avisar als de “Cuarto Milenio” ?. Serà necessari un exorcisme?. Preguntes sense resposta que molt m’agradaria que algun dels lectors d’aquest post fossin capaços de donar-ne una explicació coherent.
Si afegim que aquest dimarts Penedès i Merino s’havien acostat a una senzilla i neòfita sala d’exposicions, el cert és que el cap fa voltes i tot trontolla. Pot ser veritat?. Ens envaeixien sers extranys capaços de capgirar el tarannà de molts anys de persones que s’han guanyat a pols tots els demèrits que se’ls atribueix?.

Com veiem , moltes preguntes sense resposta. Algú la té?. Si és així,la demano de cor ja que el neguit crec no em deixarà dormir.

Per això, gràcies anticipades.


Mentre escrivia sonava “España” amb Michel Camilo & Tomatito