CARME RIERA . ESTIMAT ESTANY

La tècnica és sempre mitjà i mai finalitat. Certament en alguns moments i circumstàncies hi ha tècniques més adequades que altres per aconseguir els resultat desitjats. Però sempre, sempre el domini de la tècnica com objectiu final és absolutament perjudicial.

Hi h autors però  que creuen que aquesta subordinació de poders, amb domini de la tècnica, no sols és convenient ans absolutament necessari. Ho sento però discrepo en l’absolut. Les obres artístiques, com el menjar, no son millors o pitjors segons la tècnica amb la que han estat cuinades, i sí per la seva capacitat comunicativa i d’expressió dels sentiments i emocions més íntims dels seus autors.

Carme Riera fa temps que en la seva creació està abduïda per l’estany, element que descobreix mitjançant el seu pare que l’emprava per fer creus d’arrel gòtica I és aquesta una abducció de subordinació absoluta i com  a tal té les seves clarors i les seves ombres.

Claror en l’apartat escultòric. Les propietats de l’estany, la seva peculiar rugositat i la seva certa opacitat en el reflex, fa que aquelles obres volumètriques que presenta l’autora agafin unes tonalitats sensibles ,alhora que en bona part s’aprofitin de les característiques que podríem qualificar com organolèptiques del material, donant força matèrica  i interior als seus treballs.

Unes característiques en el positiu que en canvi esdevenen just el contrari en el moment en que parlem de la vesant pictòrica  en la que el misteri que ofereix en el volum desapareix del tot, donant un aire brut i descuidat al conjunt que a més perjudica i mol, les posteriors superposicions dels pigments cromàtics.

Per més que cal lloar la constància investigadora de l’artista , si els resultats no acompanyen, o simplement si es pot arribar a pensar que amb materials més habituals els resultats serien millors, caldrà reconèixer , tal i com començàvem aquets escrit, que la tècnica ha d’estar sempre subordinada a la creació i mai al revés. Carme Riera ens ho demostra fefaentment amb aquesta exposició que passarà sense pena ni glòria.

(les imatges han etat extretes de la xarxa i no han de correspondre exactment a l'exposició)

DUES MIRADES

Sota el suggerent títol de “Damunt la mar en calma. Dues mirades”, la sala del Col·legi d’Aparelladors presenta aquesta mostra creativa que és potser el darrer acte de l’any Espriu. Sota l’ambivalent mirada de les fotografies d’Araceli Merino i les pintures sobre cartró de Carme Riera, se’ns ofereixen diverses obres protagonitzades per diferents elements escultòrics del cementiri d’Arenys , tan relacionat amb l’obra d’Espriu.

La proposta de conjuntar mirades complementaries al voltant d’un element comú és una juguesca molt habitual i que generalment obté uns resultats que acaben essent ben agraïts. Succeeix això generalment quan el que es pretén és apostar per la diversitat conceptual dels creadors que jugant en camins i posicions diferents han d’enfrontar-se a un “enemic” comú. Llavors el polièdric de la mirada el que fa és ressaltar aquell element escollit com a punt de partida. Però si la juguesca s’estructura en el paral·lelisme, les possibilitats de ser reeixida restaran únicament en la qualitat dels protagonistes.

Un paral·lelisme que és el que han escollit Merino i Riera en aquesta duplicitat de mirades obtenint un resultat absolutament decebedor. Conjugar fotografia i pintura és sempre molt difícil si es vol jugar amb les mateixes cartes i més encara si aquestes estant marcades per el realisme.

Araceli Merino presenta un conjunt de magnífiques fotografies en les que afageix a la magnífica selecció d’imatges , un treball tècnic de gran qualitat que donen més força encara als conjunts escultòrics escollits. Hauria de quedar clar que davant la potència de les imatges presentades el procés plàstic no podia competir en igualtat de condicions i per tant calia fer una aposta diferent , ja fos en una diversificació estilística de la mirada o en un apostar per una part i no el tot, o per l’accent en algun detall important de l’obra representada.

Però Carme Riera ha preferit apostar per el risc de jugar amb les mateixes cartes i la derrota és estrepitosa. No parlem ja de l’element real en el que la comparança directa és esfereïdora, parlem també del sentit eteri de l’obra en la que mai pot competir amb la profunditat de camp de la fotografia, i parlem com no del sentit plàstic general de l’obra en la que l’elecció cromàtica de les seves pintures en res ajuda a potenciar-los ans més aviat les enfonsa en un distanciament en l’espai i el temps . 

Si afegim a més a més que a la mostra és en excés atapeïda , amb obres que no tenen espai vital per a respirar , haurem de convenir que el resultat general del presentat depassa per baix la mediocritat, i tot això tenint en compte el bon nivell del treball fotogràfic de Merino.

Una exposició fonamentada en una bona idea però absolutament fracassada per la mediocritat i manca de gosadia del seu plantejament.

(Les imatges han estat manllevades del blog de l'Ass. Sant Lluc)

CONCHA IBAÑEZ / CARME RIERA. AUSTERITAT VS EXHUBERÀNCIA

En aquest desnortat Ateneu Caixa Laietana, sense direcció artística , criteri, línia a seguir o full de ruta ( que trist per un espai tan magnífic , important i que ha desenvolupat un paper cabdal en la cultura artística de la ciutat) , al costat de la malaurada i ja comentada mostra de Noemí Carrau podem trobar-nos amb la mirada de dues veteranes artistes que comparteixen comarca (Maresme) i relació amb el mar. D’aquí aquesta mostra complementaria: “Entre terra i mar” amb el protagonisme de la canetenca Concha Ibáñez i “Entre mar i terra” amb el fer de la cabrerenca Carme Riera.

Vàrem conèixer a Concha Ibáñez a finals dels 70 en una de les primeres temporades de Tertre. Ara , més de trenta anys més tard , la seva obra no sols manté una fidelitat fèrria en el seu fer , ans manté alhora la potència d’aquest paisatge sense anècdota que tant va sorprendre en aquells temps.

Cal recordar que per un llavors el paisatge imperant era el de l’escolàstica olotina , i noms com els de Lluís Roura ja eren una gran revolució. Per això la síntesi, el paisatge estructural de Concha Ibánez, el seu reduccionisme volumètric encastat en uns cromatismes nets i purs , que no primaris , va capgirar conceptes com encara ho fa ara.

Concha Ibañez estructura el seu fer en el que podríem dir minimalisme sensitiu. Els seus paisatges son uns paisatges viscuts , digerits i expulsats en forma d’essència pura. Silenciosos en l’absència de vida aparent , ens ofereixen una latència interior de gran intensitat que els trasmuda donant-los força i consistència, en una mena de poema silenciós que absorbeix en cada pinzellada les dues ànimes que sempre comporta una obra d’aquest tipus : la del creador i la de l’espai ( en aquest cas paisatge ) representat.

Ens trobem amb una Concha eterna, en plena forma com ho demostra amb el seguit de magnífics dibuixos de data recent , que de nou ens fa lliçó magistral de saviesa enfrontant-se al paisatge de sempre i seduint -lo com ho ha fet en el decurs de tota la seva carrera.

Però si Concha Ibañez és austeritat , Carme Riera és en canvi exuberància en estat pur , presentant uns treballs de tota mena , de la pintura a l’escultura  passant per el col·lage , que semblen eternament inacabats davant el munt d’elements que hi aboca  per a tal de sentir-los absolutament coherents amb ella mateixa.

A Carme Riera també la vàrem conèixer a la galeria Tertre , on exposà a 1982 , però a diferència de Concha Ibáñez , el seu caminar ha estat una constant recerca interior i en conseqüència plàstica, en la que han intervingut formes, materials, tècniques i maneres , confegint un tot confús que fa que en ocasions ( com succeeix en aquesta exposició ) , la disparitat sigui de tal magnitud que sembli ens trobem davant obres d’artistes diversos.

Per això fent repassada tranquil·la a l’exposat no hi ha dubte que ens quedarem amb les seves obres més depurades que alhora , i no és contradicció, son les més senzilles que no simples. Ho fem així ja que el permanent sentit d’inacabat de moltes de les peces , les enfarfega de tal manera , que queden confuses , sense ritme, enfosquint sentits i conceptes i quedant finalment perdudes en un magma de sensacions que no poden ser assolides de cap manera per l’espectador.

Però aquesta és l’essència de la creadora i en ella la hem d’acceptar o rebutjar segons els nostre bon entendre.

Austeritat vs exuberància. Terra vs mar. Simplicitat vs complexitat. Cares contraries per un únic combat de sensibilitats que mantenen dos grans i veteranes artistes: Concha Ibáñez i Carme Riera. 

Ara la tria es per a vostès. Jo no me n’amago. Per a mi Concha Ibáñez ha estat i és , una de les grans. I sempre és un gran plaer trobar-se amb les seves obres.

ATENEU CAIXA LAIETANA

“Entre mar i aigua”. Carme Riera

“Entre terra i mar”. Concha Ibáñez

Del 26 de febrer al 7 d’abril de 2013