MALAMENT SI ENS LLEPEM LES FERIDES

Ja fa una setmana que tot el show de les primàries dels PSc ha acabat i ha acabat com a bon segur esperava l’aparell, -un no convoca una mostra d’aquest tipus si no està del tot convençut de que té les eines per guanyar i que emprant-les té la victòria segura -, i també a bon segur com temíem aquells que pensàvem que la petita escletxa d’alenada d’aire fresc que podrien obrir en les recloses estances de l’aparell del poder serien suficients com per , al menys , establir unes dosi de sensació a aquells que manen , que la perfecció no rau en els seus còmodes sellons ni en les seves estereotipades declaracions i que la vida va per un costat mentre que ells , entestats en un teòric joc de bridge ( i dic bridge ja que van tan de senyors que si parlo de remigio, brisca,o subhastat, no sabrien de que parlo ) van per un altre.

No es precís comentar molta cosa. A Barcelona ha quedat clar l’absoluta discordança entre el poble i el poder polític. Pocs votants , escandaloses actituds de qui tenia la paella pel mànec ( Collboni) que per evitar la sorpresa és capaç de manegar el reglament al seu favor front , curiós no, l’altre membre de l’aparell sols recolzada a la seva zona de Nou Barris.

I que dir de per aquí. Show burlesc a Premià amb un elegit desconegut de tots ja que ni tan sols n’és resident. O pantomima a Mataró amb un David Bote tan desconegut que fins i tot en el web del propi partit li varien el cognom per el de “Boter” , a veure si catalanitzant-lo aconsegueixen enganyar a algú.

Uns resultats tots ells absolutament esfereïdors per aquells que entenem un PSC afí a les seves sigles de socialisme i catalanisme , avui tan llunyanes als que manen. Però, és clar , que hem fet per que tot sigui així ?.

No entrarem en el tema general amb aquest Pere Navarro, sens dubte el pitjor dirigent del partit en tota la seva història , però sí que és hora de fer també reflexió d’autoculpa d’aquest desert opositor que es presenta davant d’aquests usurpadors de sigles que son els actuals dirigents.

És trist sens dubte que al PSc manin els que manen però, no és més trist que no hagi hagut ningú capaç de plantar-los cara?. No és trist que d’entre el grup actual a l’entorn del grup socialista municipal, per exemple,  no hi hagi hagut ningú capaç de plantar cara a l’usurpador?.

No és trist que d’entre la generació dels trenta anys , d’esquerra , progressista i catalanista no hi hagi hagut ningú capaç de donar la cara per defensar-se davant el nacionalisme espanyolista , de facció psoística dura , que domina el partit i que ha trobat en David Bote a la perfecta joguina per ser dominada des del rerefons d’uns arquetips polítics ancorats en un passat llunyà i que no s’assabenta de res de la realitat actual d’un país , Catalunya , que circula per uns camins que no estan escrits en els seus GPS mentals ?.

Fer-se mal és fotut , però sols llepar-se les ferides serveix per a molt poc. I molts, començant per un mateix , ens hem quedat en això, en maleir la nostra sort, en dir, a on van aquests ..., sense veure que estavellant-se , - com ho faran -, també ens estavellem nosaltres i així el futur és més negre i el sot és més profund i de més difícil sortida.

És dons l’hora de deixar de lamentar-se i alçar la veu ben fort. És l’hora de fer entendre que encara estem a temps de refer el camí. Que no hi ha res immutable i que el millor servei per la ciutat que pot fer David Bote és el de meditar i pensar que aquest no és el seu camí ni la seva guerra, i que anar de cap de llista és el pitjor que pot fer , per Mataró , per el PSc i per a ell mateix. És l’hora de tornar enrera en la batalla i pensar en el futur.

Un futur complex que canviarà encara més a partir del 9N , passi el que passi, i que precisarà d’una mirada potent, incisiva i quasi clarivident. Unes característiques de les que no disposa ni el bon jan de Bote , ni la caterva d’interessats que el maneguen des del darrera.

Potser ja ens hem llepat massa les ferides. I si intentem capgirar el desgavell que s’acosta ?. Potser no seria una mala mesura.

DAVID BOTE. CANDIDAT A L’OPOSICIÓ?

S’han acabat les primàries al PSC de Mataró i han guanyat els que havien de guanyar , faltaria més. David Bote , únic candidat , ha assolit esser anomenat cap de llista per a les properes eleccions municipals. I vull deixar ben clar el meu pensament actual. David Bote , al que conec i aprecio, és el nou cap de llista del PSc ( o hem de dir PSOE ) per a les municipals, però de cap de les maneres és candidat a l’alcaldia i sí ,com a màxim, a cap de l’oposició.

M’agrada la idea de “primàries”. Penso que és l’única manera de poder guanyar a l’aparell del partit, malgrat les múltiples trampes que fa i farà per aconseguir que el guanyador de les mateixes sigui el candidat in pectore. En alguns llocs es juga net , dintre del que cap. A Barcelona per ex, on des del primer moment s’ha clarificat exigències i forma de votació , definint-la com a pública per a tothom , pagant dos euros i signant un compromís de pensament.

En aquest joc estan el candidats i de moment de manera més que correcte menys l’oficialista Collboni que s’ha passat tres pobles amb J.Martí. Per cert , que collons fa Collboni com a representant del PSc?. Qui en la zona privada comparteix vida i guanys amb qui denigra a molts col·lectius , en especial a la dona , amb repugnants programes televisius com la nissaga dels “Sálvame” , hauria d’estar incapacitat per defensar en la zona pública , la política d’igualtat d’un partit seriós com el hauria de ser el PSc. Parlar en aquest cas de diferenciar vida pública i privada és una fal·làcia absoluta.

Però tornem a Mataró. Mentre Bote fa un ridícul paripé de transparències , declaració de renda inclosa, el PSc local en fa una explícita demostració del que no és transparència, no explicant enlloc com funcionen les primàries. Així en el seu web no apareix el reglament de les mateixes fins que el que això escriu ho denuncia en les xarxes socials. Llavors ( 13 de març) es penja el reglament, quan ja fa dos dies que Bote ha presentat les seves credencials (amb Xavier Amor de testimoni) i 24 hores d’ençà el seu primer acte de recollida de signatures en seu del partit.

És a dir , no fem públic el reglament fins que el “nostre escollit” no hagi agafat avantatge en la recollida , i a més a més i per el que pugui ser , no sigui que Baron vistes les nostres malifetes es repensi , seguim sense dir si en cas de que siguin necessàries votacions , aquestes es faran sols de portes endins o obertes a la ciutadania , que és justament l’esprit de les primàries.

Com és possible que l’executiva faci trampes tan barroeres?. L’explicació és ben fàcil: Cal que Baron no pugui guanyar de cap de les maneres. Així ens guardem l’as sota la màniga. Si Baron es presenta, votacions  “ a porta tancada” , que allà l’apallissem. Si hi ha candidats i son de la corda , a portes obertes que fa el demòcrata.

Per això és un pèssim començament per Bote  al que considero honrat a carta cabal i a qui no afavoreix en res el tripijoc dels seus “amics”. de candidatura. Uns amics capaços de fer que Xavi Amor estigui present en el moment de les simples intencions de presentar-se ( hauria fet el mateix en cas de que un socialista de base hagués gosat plantar-ne cara ?. Jo ho dubto ),  quan en el mateix dia s’havia deixat sol a Baron per defensar-se dels lamentables i roïns atacs de Mora. Llavors  al costat de Baron no hi havia ningú. Quan és obvi que era obligada la presència d’Amor, la de Gomar com a cap del partit a la ciutat , com a mínim la de Naya com a responsable de política municipal. Però no hi havia ningú. La màxima d’aquests depredadors és clara: “A l’enemic, ni aigua”.

I així ja tenim a David Bote disposat al sacrifici. Però , i ara  què?

Està clar que hi ha partits que tenen vocació de govern (PSOE, PP, CiU, PNV ..).N’hi ha d’altres que tenen sentit d’oposició ( CUP, Ciutadans, partits alternatius varis ) i finalment d’altres saben que el seu lloc està en l’oposició però que quan poden esgarrapen la seva minsa quota de poder ( ERC, ICV … ). Voler ser “poder” o voler ser “oposició” és una aposta legítima, però sempre he cregut que el millor és intentar assolir el poder per intentar dur a terme el programa electoral. Que no val aspirar a l’oposició que ja se n’encarreguen altres d’intentar que aquell sigui el teu lloc. I amb els vímets en que s’estructura la candidatura del Psc , perdó, PSOE, sols hi ha l’aspiració a una oposició , això sí arregladeta.

Però aquesta visió no és compartida en res per els ideòlegs de la nova candidatura. Per a ells hi ha un únic culpable , que és Baron , que va perdre les eleccions per fer una política a favor  del centre i en contra dels barris (?) i que per això va deixar a la militància sota mínims . Tot sense ni fer mirada al tema sobiranista, que al seu entendre en res ha afectat al partit ( que Santa Llúcia els conservi la vista).

 Així per tant , si  per un costat mort el gos  acabem amb la ràbia , sols quedarà reconquerir la fidelitat dels barris per assolir no tan sols bons resultats , ans també reconquerir l’alcaldia ja que CiU perdrà poder front a ERC. Per tant el nom del candidat poc importa. Serà qüestió de fer-li fer passejada per arreu i endavant. Que la gent vota PSOE i no Bote.

Però és clar que aquest anàlisi simplista no s’aguanta per enlloc. NI Baron va perdre per no apostar per els barris , que ho va fer i amb escreix , ni donar presència a un candidat és fàcil. O si no que ho expliqui Iniciativa que amb més de dos anys de precandidatura i quasi una legislatura de regidor ,  J. Martinez segueix essent un absolut desconegut.

Ara doncs li toca al candidat donar la cara i això serà difícil per a ell. Bote és professoral, sap perfectament el guió del partit, però no sap improvisar i la seva timidesa el deixa Ko davant qualsevol dialèctica ràpida. I el que és pitjor, no està en l’entorn social de la ciutat , fora del reducte del seu barri de Cerdanyola. El seu desconeixement del nucli vital de la ciutat , del seu cor caliu, és un inconvenient que difícilment superarà si no va de la mà d’un amic que conegui la realitat vital de la ciutat . I ara per ara , ni el té , ni se l’espera , vista la cohort viral que l’acompanya.

Però això és tan sols un apunt a vol rasant. Hi ha molts condicionants que marcaran el futur . I un especialment ( el 9-N). Però també caldrà parlar d’expectatives en les llistes , encara que això ja serà per un altre post , ja que hi ha tant per dir , que..

.

Per que està clar. Amb poques cartes marcades , quins han de ser els dipositaris?. Els amics , els capos del partit, algú que doni un cert aire catalanista i ens faci dissimular?... Les novetats més o menys independents que hem anat a buscar...?. Algú de la corda Baron per no dir que no existeix continuïtat...? S’haurà resolt ja el dilema de si conreem l’hort particular o tornem a l’hort de la ciutat?... I és clar , que no falti un jove , i no oblidem la quota femenina ... Parlant d’això, acceptarà l’ex diputada un lloc que  doni pes i experiència o amb l’aval ja n’hi ha prou .. ? I la suplent del senador, que fem amb ella ara que ...? I l’assessor a qui hom  ha vist el llautó de la seva incapacitat manifesta?...

Moltes preguntes per poder-ne seguir parlant.

De moment ja tenim candidat. Per a mi candidat a l’oposició. I el trist és que no sé pas si la ciutat i / o el partit s’ho poden , o s'ho han de permetre.

Sigui com sigui, sort.

JOAN ANTONI BARON / DAVID BOTE O L’ÚLTIM QUE APAGUI EL LLUM.

La setmana passada  Joan Antoni Baron va oficialitzar el seu adéu a la política mataronina anunciant que no es presentarà a les primàries del PSC per a repetir com a candidat a l’alcaldia de la ciutat. Una bona notícia per a ell i per la seva família i una notícia molt dolenta per a la ciutat i per aquells que entenem la política com un esperit de servei al poble.

No faré pas un panegíric de Baron. Amb ell he tingut moltes trobades i més d’un desencís, en especial en el tema del Fons d’art que mai he entès com va poder anar en orris i del que sempre m’ha quedat una frase marcada al foc en el meu interior: “Desenganya’t Pere , un pacte polític mai es trencarà per un tema cultural”. Demolidor.

Però fora de qüestions personals, sempre he trobat en Baron a l’home preocupat i enderiat per la ciutat a la que va enlairar de les pedres molt ben posades per Manuel Mas, a la ciutat de les persones que va dirigir amb ètica i honestedat durant tot el seu mandat.

Un home proper a les persones i als seus fets , a la cultura en general i a l’art en particular, amb virtuts i defectes , però amb una manera de fer , per l’honest, que hauria de ser exemple per actuals i propers dirigents.

Hi ha una cançó poema de Pablo Milanés que sempre m’ha seduït. En ella hi ha una frase que diu “ no es perfecta más se acerca a lo que yo simplemente soñé”. Mai he somiat ser alcalde i ni tan sols regidor, però si ho hagués estat no em faria res assemblar-me en els fets a la manera d’actuar de Joan Antoni Baron.

Gràcies per tot, Joan Antoni. 

I a viure.

Però a aquesta reflexió , diríem que íntima, cal afegir –ne d’altres de caire més ample. Baron ha estat fidel amb si mateix anunciant la seva renúncia. No es troba amb ànims personals, està desubicat en el partit i no veu un projecte de futur clar per la ciutat ( com tants ) i per tant el més ètic és dir adéu i deixar el camí per altres més llestos, agosarats o simplement creguts de si mateixos, i per tant convençuts de poder refer l’escampall del partit d’ara mateix.

Però aquesta coherència personal que cal acceptar i fins i tot felicitar-se de la mateixa , deixa als peus dels cavalls i del precipici, al PSC local. Per que i ara, qui com alcaldable?.

Baron , home saberut i gat vell en això de la política local, sabia perfectament que la seva hora quasi havia acabat. Vilipendiat i menystingut per una executiva local que no el pot veure ni en pintura quan no l’odia profundament, sabia que les seves úniques cartes era ser candidatura solitària en les primàries.

Baron sabia perfectament que el seu vot està al carrer i no en els entorns del partit. Sabia per tant que la força de l’oficialitat i les relacions del sector “blackberry” ( antics “palmeros” ) el deixarien totalment KO i per tant , coneixedor dels seus límits, no ha volgut donar el plaer als seus enemics de guanyar-lo en les urnes “primàries” que per cert encara no tenen marcats els criteris de votació ( xanxullo oficialista habemus).

Així els “Brutus” del PSC  ( valgui el joc de paraules ) que van pujar al poder justament de la mà de Baron i Bassas per guanyar a Pilar González Agápito com a successora de Mas, han reproduït la jugada i ara decapiten a Baron que amb una mínima coherència havia repudiat a Barrera en les llistes i havia rebaixat als mínims a Carlos Fernández que entrà de rebot a l’Ajuntament (renúncia de Carmen  Esteban).

Però està clar que una cosa és recolzar a un i altre ben diferent és haver-se de convertir en cap. Ara , decapitat Baron i amb la renúncia de Romero (postura intel·ligent la seva , davant la magnitud del desastre que s’acosta) calia trobar un substitut i la feina era més que difícil.

A Xesco Gomar li agrada el poder , i a més exercir-lo de manera en que quedi ben clar qui mana. Per tant no hi ha comparança en poder rebre el besa-manos permanent de gent que demana a la Junta de Andalucía, que no pas a ser un mindundi en un ple municipal. Això per no parlar del concepte d’incompatibilitat manifesta en ser representant d’un partit catalanista ( els estatuts del PSc així ho diuen ) i en canvi defensar l’estatus d’una cultura diferent.

Carlos Fernández i Anna Barrera no podien assolir el nivell de candidat després de la seva desfeta com a regidors , assolint el difícil rècord de ser els pitjors regidors de tota democràcia. Quedava Javi Naya , l’home heterodoxa , mimat de Xavi Amor , oficialista fins el moll de l’ós, nucli del pensament dur , tan visceral en el seu espanyolisme com rebec davant de qualsevol postura catalanista que ni tan sols pogués albirar el partit. Home intel·ligent, molt vàlid per a una feina tècnica i de projecció ( regidor) com incapacitat per la seva nul·la capacitat comunicativa a un lloc de responsabilitat directa amb la gent en general.

Davant de tot això l’únic nom que quedava era David Bote. Actual secretari d’organització, ben preparat acadèmicament ( Doctor en Físiques ) , dedicat a l’ensenyament , amb relació amb diferents grups per les seves activitats esportives i socials, dona prou la imatge de JASP ( Jove suficientment preparat ) com per encapçalar unes llistes condemnades a priori a un veritable calvari i a convertir-se en un element marginal del consistori mataroní , si no és que la dispersió absoluta que es preveu no converteix a totes i cadascunes de les formacions que assoleixin representació en decisives per a la governabilitat de la ciutat.

Conec una mica a David Bote i no hi ha dubte que és una bona persona, però tan sols això no dona per  a ser alcalde.  Desconegut per quasi tothom, tímid i mancat d’un poder comunicatiu respon molt més a un perfil tècnic com el de regidor, en el que a bon segur podria explotar les seves qualitats , que no pas com a cap d’un grup polític tan important com hauria de ser el PSC.  Dubitatiu davant d’altres propostes diferents a les ben apreses en les escoles del partit, la seva dialèctica és més de paret que no pas de flux d’idees , imprescindible en negociacions tan complexes com son les municipals. 

Un home i un nom que de bones a primeres té massa condicionaments previs que el converteixen més en un testaferro polític del veritable triumvirat oficialista ( Gomar, Naya i Fernández) que no pas pensament únic i personal.

Més o menys això és el que li vaig dir personalment quan aquest dijous coincidirem en una llarga conversa a peu de carrer, compartida  a trossos amb altres noms potents del socialisme mataroní com el cas de Ramon Bassas o Javi Naya ( creu i cara davant la seva designació).

Certament queda poc més d’un any per les municipals i els fets de Novembre incidiran molt sobre les mateixes però les cartes comencen a estar marcades i les del PSC porten el senyal del desastre en tots i cadascun del detalls que es van mostrant. David Bote no te un nivell aparent potent però si fos capaç d’assegurar-se un bon equip es podria lluitar en aquell concepte polític en el que val és la força de l’equip que no pas el poder que emana del seu cap de llista ( cas Tierno Galván a Madrid) però, serà capaç d’aconseguir-lo?.

Decidits a abandonar els membres de l’actual grup municipal ( per cert, ben menystingut i putejat  per els actuals aspirants i en especial per el secretari de política municipal, Javier Naya) , incompatible amb qualsevol persona que tingui el més petit sentit catalanista , per petit petit que sigui , sols li queda la gent del PSOE més ultamontà per confegir una llista.

I és clar que una llista amb Carlos Fernández , Naya,Barrera , Ricis, Herrero jr, amb alguns petits afegitons com fossin el manteniment de Ciller, o els noms de Manuel Patricio o Marga Riera, no donen per a més de tres o quatre regidors.

Fes-me confiança , em digué David Bote el passat dijous en acomiadar-se. Te’n faré si ets capaç de renunciar a Carlos Fernández i Ana Barrera en la teva llista li vaig respondre. A altra gent el valor se li pot suposar per aquets dos han demostrat la seva absoluta incapacitat, vaig continuar. Em va fer un somriure i em va donar un dels dos noms ,que em guardo, tot afirmant , “m’ho estic plantejant”.

Queda encara un munt per el futur consistori però aquells que de sempre hem votat PSC avui ho tenim més que difícil, ho tenim quasi impossible. O David Bote és capaç de renunciar al seu entorn , el seu món i els seus amics , fet que ni és lògic, ni seria natural, i va a la recerca d’un grup de gent , que vist el vist hauria de ser essencialment independent , per començar a escriure un projecte local que poc tingui a veure amb l’oficialisme imperant en l’executiva local, o el PSc mataroní es quedarà en 3 o 4 regidors com a màxim . Un resultat que no respondria en res al que ha fet en la construcció i modernització de la ciutat.

Però que carai, siguem clars.

Davant la proposta que s’ensuma, qui els pot votar?. Jo us ben asseguro que jo no.