EL DIA/NIT DELS MUSEUS

Aquest cap de setmana, tots ho sabem, s’ha celebrat el dia internacional dels Museus (18 de maig). Malament rai quan s’ha de celebrar un dia internacional de... , però la realitat és dura i pesada.

Al seu voltant aquests dies hem pogut llegir molt, i amb moltes reflexions interesants, entre les que caldria destacar les realitzades al suplement cultura/s de La Vanguardia , amb una excel·lent prèvia de Sergio Vila Sanjuán i un gran article d’Artur Ramón.

Ahir a LV el comentari global de la dida del dissabte portava per títol, si fa no fa: Hi ha 364 dies més. I és que em sembla que no acabem de dirigir bé el tret. Si sols es tracta de visualitzar els Museus, queda clar que el dia és un èxit espectacular. Però no crec que aquesta sigui la missió exacte.

Fracassem si estem contents i cofois per el nombre de persones que s’han acostat en aquest dia als més diferents Museus .Les flors d’un dia es marceixen de presa. I quants d’aquests visitants no tornaran fins l’any vinent?. Si sols ens quedem en el nombre i no en la raó de la visita, massa vegades veurem que l’atracció no ha estat el propi museu i sí aquell concert , aquella dansa, en resum l’esquer , el reclam , el que ha motivat una visita que s’ha produït deixant de tot al costat el propi Museu, punt clau en tota aquest esquer atractiu.

Em semblen molt bé tots aquests  actes complementaris que confirmen que els Museus no son sols uns magatzems morts o adormits on es concentren petits o grans tresors de la nostre història. Però en canvi trobo a faltar i molt una mirada més intensa vers els propis museus. Unes visites guiades atractives i ben fetes, fora d’aquestes dramatitzacions que ara estan molt de moda i que emmascaren la pròpia realitat.  Unes visites a la rebotiga del Museu. Unes reflexions ponderades al voltant del paper dels Museus de tota mena , en la nostre societat. Una mirada més a l’essència que no pas a l’aparença.

I aquesta manca de reflexió la trobo molt a faltar , justament a Mataró, on ningú ha volgut obrir mai el meló de quin ha d’estar el paper dels seus Museus i espais propers. No ho va voler fer mai Carles Marfà i ara , Anna Capella, actual directora, tampoc ha volgut expressar públicament quin és el seu ideari, quina és la seva filosofia museística. Quin és o hauria de ser  l’esquema i funció dels diferents indrets i quina hauria e ser la manera per integrar-los en el teixit cultural i social de la ciutat, fet que ara per ara no es produeix ni de bon tros.

Algun dia s’obrirà el debat?. Estic segur que no. No hi ha intencionalitat ni cultural ni política per dur-lo a terme. I és més fàcil estar falsament contents per que en el dia dels Museus han acudit  no sé quantes persones als seus actes, que no pas entrar en reflexió  per la poca qualitat de l’exposat en les pertinents seus i l’escassíssim nombre de visitants en el decurs de l’any.

I potser això és el que manca al dia Mundial els Museus. A més d’oferir una imatge diferent, més popular i integradora , no afegir-hi el debat de com i de quina manera s’han de manegar , estructurar i evolucionar aquests espais culturals claus.

El dia del Museus , ja ha passat, ara resten els altres 364 dies. I si posem fil a l’agulla i comencem el debat?.

PS.- La imatge correspón a l'esmalt "L'orb" ( el cec) de Mariano Andreu, encara que ara es diu que amb la gran col·laboració d'Ismael Smith.  Diuen que és l'esmalt més gran del món. Després de presidir l'entrada del Museu de Mataró durants unes dècades, ara resta encaixonat entre els fons de reserva del Museu.

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

 Aquest blog porta per títol “Transport Públic” i com queda explicat en la pestanya superior, el nom ve donat tant per el transport públic d’idees com per el fet de que molts dels seus post es generen en el decurs del meu transport, en mitjans públics , de Mataró a Barcelona a on treballo, i tornar.

Avui el post també s’ha generat a Can Cases , però alhora de la veritat , de posar-lo definitivament en solfa , l’he estripat i he pensat que ja ni havia prou. Que no calia ser tan maldestre , tan rabiüt , amb tanta mala llet continguda. Que això no servia per a res , que era picar en ferro fred i que al final de tot massa vegades no hi havia la reflexió acurada i tot quedava en “un altre estirabot d’en PIC” , i justament no és això el que es pretén. Per això he pensat que millor quedar-se amb la fredor de les activitats , això sí, amb un petit comentari, i que el lector en faci les interpretacions que cregui més adients.

Tot va del dia internacional dels Museus. Un dia que , com tots sabeu, s’intenta apropar els Museus a la gent del carrer , en especial a aquell que mai s’hi acosta , i que per això es celebren un munt d’activitats que comencen per l’entrada gratuïta  i segueixen per obertures nocturnes , visites guiades , concerts , activitats diverses ... , tot per aconseguir         que la gent s’apropi als Museus i gaudint-los es converteixi en visitant , i a ser possible seguidor.

Aquests dies els diaris estan plens de les activitats que es celebraren per arreu, I sense comparances de cap mena , fins i tot deixant de costat el fet de que Mataró no és una població qualsevol i sí és una ciutat de prop de cent trenta mil habitants , podem veure que, fora de les jornades de portes obertes, els pobles dels voltants ens ofereixen:

A Argentona . Inauguració de l’exposició “Diàlegs de fang” i remarcat d’un càntir Askos ( II segle a.C.). A Llavaneres inauguració de l’exposició d’Alberto Romero amb concert per part dels mestres de l’escola de música. A Caldetes , inauguració a la Fundació Palau de l’exposició “ Nocturn- Diürn . Sant Pol de Mar 1911- 1980”, amb obertura el dissabte fins a les 12 de la nit, amb visita guiada a la mostra  a les 22.15 per part de Perejaume , comissari de l’exposició. Tres pobles , tres propostes interessants. I a Mataró?..

Doncs a Mataró ( veure el programa adjunt) res de res. Horaris habituals, ara amb la disfressa de “portes obertes”. És a dir el mateix que cada cap de setmana , i dues diferències. Una, la de la presentació de la peça escollida ( la joia del Museu), que en aquest cas és un vas de vidre  ( s VI ) amb el dibuix d’una testa humana i la inscripció “Petrus” , que sembla reverenciar-lo a l’apòstol Pere i la conferència a Can Palauet de títol : “Els orígens del cristianisme peninsular: entre el mite i la realitat”. Una conferència que a priori es suposa ja amb les entrades esgotades i a la que per assistir-hi potser caldrà anar a fer cua aquesta nit mateix ja que és de tant alt interès popular que em sembla s’han esgotat de fa temps les reserves als hotels de la ciutat i la de places de vol a Barcelona , davant la magnitud i l’ interès popular de la mateixa.

Fets son fets i les comparances i opinions al respecte us les deixo en les vostres mans. I aquest cap de setmana us prego tingueu cura en els desplaçaments , obligats del tot si de veritat voleu celebrar el dia tal i com es mereix.

PS 1.- Com veieu a ca l’Arenas no es fa res de res . Tinc dubtes de si no es fa res ja que no es qüestió de trencar la línia , si és per que en el camp plàstic no hi ha cap peça a remarcar , o és que com tota sabem la pintura a vegades taca o fa pudor de barnissos i dissolvents . Ui , quin fàstic !!!!

PS2.- Aquest 2013 es commemora el  125 aniversari del naixement de Marià Andreu, -  més conegut a Mataró com Marianu ( amb “u” ) Andreu-, pintor, joier, escenògraf i un dels artistes més importants que tenim històricament a casa nostra.

Convençut de que els nostres responsables museístics res farien en tal commemoració, potser per el fet de que pensaren que ja fa un a vintena d’anys ( 1995 ) ja van celebrar una exposició recordatori ,  vaig dirigir-me a Quim Fernández , regidor de Cultura , per a comentar-li el fet i que potser com a mínim reconeixement no estaria gens malament que en el dia que ara ens ocupa ( Internacional dels Museus) el Museu presentés com a joia del Museu , la peça “L’orb” ( veieu fotografia ) , l’esmalt més gran del món , que durant molts anys tingué espai fix a l’entrar en el Museu , on queda el recordatori de la corresponent fornícula. Al regidor li va semblar bé la idea i em va dir que en tindria cura.

A l’hora de la veritat , res de res. I no vull acusar al regidor ans al contrari. Malament anirem quan un regidor mani en el dia a dia i no en la línia política. Estic convençut que no s’ha fet ja que la col·locació de la peça comportaria un esforç  impossible de realitzar-se en el regne de la ganduleria que és el Museu de Mataró.

 O potser vaig del tot errat, I ho dic ja que recordo l’anècdota definitòria que succeí en motiu de l’ abans esmentada exposició del Museu ( 1995). Preparant-se els actes inaugurals , la direcció del Museu es dirigí al PMC que organitzava la mostra ( amb Martí Peran i Pilar Bonet al cap davant ) per saber si l’artista assistiria a la inauguració, i si calia reservar sopar , hotel o altre circumstància.

Evidentment als especialistes els hi quedà la cara a quadrets. Marià Andreu havia mort al 1976 , és adir , feia quasi vint anys.

Per si algú en té curiositat , la gent que manava en aquells moments en el Museu i que va fer la pregunta , és la mateixa que ara.  Amb això, potser tot està ben clar.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Ja que parlem de Marià Andreu , valgui aquest enllaç  amb la galeria José de la Mano que ens ofereix un detallat resum de la seva vida i obres.