35 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA.

Ahir va fer 35 anys que va morir Eduard Comabella, l'artista mataroní, encara que resident a Llavaneres, més important que hem tingut per les nostres contrades  en el darrer segle. Un artista amb una capacitat creativa i personal que haurem de qualificar com agònica i que el portà a la mort, suicidant-se per crematori en les deixalles del Marina , per aquells moments en estat d'ensorrament per un incendi que havia petit.

Malgrat la importància de l'artista , la ciutat sosl té una obra seva que es troba mal penjada a la Biblioteca de la plaça Occitània i mai ha rebut cap reconeixement oficial, tal i com mereix , alhora , mal desada hi ha d'haver l'obra amb la que va guanyar el premi de Pintura de "La Nueva Herencia" que va ser lliurada al Museu , tal i com constava en les bases del concurs, i que va ser rbutjada pel seu director Carles Marfà, i de la que ningú sap on és. 

Crec que comença a ser hora de qe el Consistori faci el que li pertoqui per recuperar el seu nom i la seva obra. Per això avui repeteixo, posat al dia, l'escrit que li vaig dedicar fa uns anys en un anivesari com el que ahir celebràrem ben pocs.

Fa trenta cinc anys, en un dia com abans d’ahir, prop de les deu del vespre , un esperava el bus que l’havia de portar a casa seva a Argentona. A aquella casa en la que havíem convertit sopars inoblidables , com aquell inoblidable amb Monreal i la Marta Reniu, o moltes hores de xerrades.

Et vaig veure creuar la Pça Sta Anna amb un grup d’amics i et vaig recordar que l’endemà tenies cita amb mi a la televisió de Mataró. ”No em fallis” , et vaig repetir, coneixedor de la teva timidesa i la teva tendència depressiva que m’havia deixat penjat en més d’una entrevista concertada. “No pateixis, demà seré l’estrella de la tele”, em vas dir tot rient i amb aquella cara d’infant entremaliat que a vegades feies.

L’endemà , als volts del migdia, quan un estava treballant, em va arribar la notícia de la teva mort al Marina, representant l’obra que plàsticament havies fet en el mateix indret uns mesos enrere. Els meus sanglots van espantar als companys. I un cert sentiment de culpa m’envaí, tenies raó, No m’havies mentit, aquell dia tu series l’estrella de la tele.

D’això ahir en va fer  trenta cinc anys. I que queda del teu art i de la teva persona.? A en Jaume Simón, l’únic artista amb qui compartim públic el nostre dolor cada any en aquest dia li caurà una llàgrima i a mi, més enfortit, m’ennuegaré quan, com he fet cada any des d’aquell, faré un petó al homenatge al Van Gogh que tenies a la tauleta de nit i que em vas regalar tot dient i rient  que estaves canviant mobiliari i decoració. I t’estaves acomiadant , cabró, i jo sense veure-ho.

I m’enfonsaré un cop més en els records i aniré a la Pompeu Fabra a on hi ha l’única obra que la ciutat conserva de tu, per que l’altre que se li va cedir, el premi de la Nova Heréncia Mataronesa, votat a favor per Santi Estrany, el meu pare i jo, i en contra per Taio Maiol i Jordi Arenas,  va ser rebutjat per Carles Marfà que va dir que el Museu no podia acollir aquella merda, I l’obra ningú sap a on va anar  a parar. I està desapareguda.

Però tot això poc importa. El que importa és que el teu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la teva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el teu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Però això ja és l’oblit. Sols et recordem els que l’estimem, però avui Cultura no farà ni una petita nota per recordar-ho quan Comabella és el pintor més important que ha donat el nostre entorn en els darrers cinquanta ants. És simplement el nostre Barceló. Però això , a qui importa en una ciutat desnortada que té a la cultura oblidada i als artistes en el menyspreu.

Res a fer. Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó. Et seguim estimant i recordant-te sempre.

 

LA MORT DE L'ARTISTA

De tant en tant aprofito aquest blog per apuntar reflexions que no em pertanyen però que crec interessants. Un dels pensadors que sovinteja per aquí és Vicente Vedú al que feia un temps tenia abandonat però que avui seria pecat oblidar-l’ho després de la magnífica reflexió al voltant de la vida que dona la mort a qualsevol artista.

Una reflexió adusta i a voltes cruel però que crec que paga molt tenir-la en compte . us l’aconsello.

La muerte del artista

La profesión de artista, aun siendo un trabajo como otro cualquiera, incluye extrañamente como factor productivo la muerte. En los demás oficios se muere y se acaso se recibe el plus de los sagrados oficios pero ahí termina más o menos todo.

Los artistas, por el contrario, pueden cargar con su misma extinción física hasta convertirla en oro cuando los rituales mundanos han concluido tiempo atrás. Hay incluso escritores que, conociendo a fondo este fenómeno, dicen (mentirosamente) escribir para la posteridad. No disfrutarán la posteridad en directo pero la posteridad puede estar aguardándolos sin prisa y llena de galardones. Se trataría de aquellos autores que se llaman hoy inmortales puesto que han proyectado sus nombres sobre los cielos del más allá, y, precisamente, cuando el más acá les escatimó la felicidad y, a menudo, les segó tempranamente sus vidas. Desde Bolaño a Kafka, desde El Greco a Van Gogh, una tropa de creadores nació para abonar con sus cenizas los bancales de una bacanal a la que, desde luego, no se les franqueó el paso cuando respiraban.

Gracias, precisamente, a una muerte temprana y oportuna, Poe o Modigliani se coronaron de adelfas, y personajes como Michael Jackson, Elvis Presley, John Lennon o Marilyn Monroe siguen haciendo caja hoy incluso con mayor prosperidad que cuando existían. Según los cánones, todo héroe debe morir de súbito y joven. Después, su celebridad perdería luminiscencia y podría condenarlo a la enfermedad y a la ruina como le pasó al sexagenario Rembrandt, entre tantos otros pintores o poetas.

En general, y salvo contadas excepciones, un empresario o un político importante no necesita morir más o menos pronto para ascender. Los Slim, los Soros o los Trump fallan cuando fallecen y toda su munición la dejaron cumplidamente atrás. Disfrutaron el famoseo y la fortuna en vida como, de otra parte, debe ser puesto que más tarde, sepultados y podridos, la destreza o la competencia se esfuman y su nombre, debilitado, resuena apenas entre las paredes del mausoleo.

Nada cierto para los creadores, todo concreto para los inversores. El artista ha creído a veces, en el colmo de su delirio, que estaría destinado a crear un mundo nuevo. Al empresario le bastaría, sin embargo, con aprender a sacarle jugo al que hay.

¿Y qué? ¿Qué más se puede pedir? Todos los artistas ya muertos (ahogados, suicidados o asesinados) y ahora famosos parece que murieron catastróficamente pero, paradójicamente, lo hicieron, edificando el castillo de su eternidad.

Sin hacer distingos, todos los artistas, buenos o malos, creyentes o ateos, aciagos o no, viven anhelando un fin sin fin. Ladran, en suma, para sí como perros hambrientos que en el mejor de los casos, en el caso superlativo, obtienen, como Miguel de Cervantes, su buena pitanza tras haberse desmayado por los senderos de aquí.

 Vicente Verdú

Ps.- L’obra que encapçala el post és “Homenatge a Van Gogh” (1970). És de l’Eduard Comabella i el tenia a la seva tauleta de nit. Me’l va regalar quatre dies abans de morir i evidentment mai vaig intuir el missatge implícit. És una de les obres més preuades de la meva petita pinacoteca particular.

25 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA

 El passat dissabte s’acompliren 25 anys que l’Eduard va creure que ja n’hi havia prou i que calia marxar cap altres contrades més càlides per el seu dolgut esperit.

De sobte , i sense acomiadar-se, com si seguís els dictats que cantava Serrat . “Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirad , firme la voz “, va triar el símbol del foc purificador potser en el desig que les espurnes escampessin la seva ànima d’artista per aquells indrets on havia escampat el seu art i la seva amistat , ambdós a dojo i pel broc gros, com feia ell.

Com ja he explicat moltes vegades aquell dia tenia cita amb mi per ser entrevistat a televisió de Mataró. Avui pensant en el mateix programa que encara segueix viu i en el que justament tenia avui com entrevistat un gran amic seu, l’Albert Alís, he volgut somiar tot pensant per quins camins creatius estaria avui l’Eduard.

El cert és que he tocat ràpid de peus en terra. I que importa això?. El que importa és que el seu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la seva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el seu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Per això vagi per ell el record emocionat que alguns afortunats podrem sentir amb emoció continguda davant obres seves de les que gaudim en les nostres cases però que per els altres sols quedarà la possibilitat d’acudir al museu de Llavaneres  on hi ha unes quantes peces , totes elles de gran qualitat , ja que a Mataró sols es pot visionar una obra a la biblioteca Pompeu Fabra ja que cal recordar de nou que el Museu de Mataró ( manat per els mateixos que manen ara) va rebutjar l’obra guanyadora del Concurs de la Nova herència Mataronina , tal i com indicaven les bases del concurs.

Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó.