ESTEBAN VICENTE
UN  CLÀSSIC DE L’ESCOLA DE NEW YORK

Feia força temps que tenia ganes d’acostar-me al Museu d’art contemporani que la ciutat de Segòvia té dedicat al seu artista il·lustre , l’Esteban Vicente. Però Segòvia és una d’aquelles ciutats incomodes pel viatger, i no ho dic per les seves característiques i serveis, i sí pel fet de ser una ciutat que no és de pas per enlloc i si cul de sac, en el sentir de que és ciutat d’anada,visita i tornada , fet que dificulta la visita tot de passada, malgrat els seus evidents atractius històrics, artístics i gastronòmics.

Aquest any aprofitant la visita de l’exposició d’Antonio López , vaig decidir abandonar per una vegada la tradicional cita amb El Prado , Caixafòrum Madrid i el reina Sofia i enfilar serra amunt per acostar-me a la sempre plàcida Segòvia per gaudir no sols d’un viatge ple de contradiccions escrites en el batibull de les rodalies de Madrid, amb les zones més Sant Cugat , per entendre’ns, com ho son les Rozas i Collada Villalba i seguir per l’austeritat hivernal de la serra de Guadarrama , amb l’ensurtant vista en la llunyania del Monestir del Valle de los Caidos, regentada per benedictins , és a dir , per la mateixa ordre que Montserrat. Contradiccions de la història.

Esteban Vicente és un d’aquests magnífics artistes espanyols que no ha tingut el reconeixement que la seva obra i el seu fer , mereixen. Forma part d’aquest gran gruix d’artistes que van abandonar l’estat per raons de la guerra civil, - òbviament quasi tots ells formaven part del pensament republicà -, i per tant quan el seu treball va arribar a Espanya , en la recuperació democràtica , molts havien mort, i la resta estava ja en la seva etapa decadent de creació per raons d’edat.

Per fer una comparança propera amb Mataró, Esteban Vicente és un cas parell a Manuel Angeles Ortiz , amic personal de Picasso, Falla i Garcia Lorca , de qui Mataró va gaudir d’una gran exposició degut a que els seus descendents residien , i encara ho fan , a Vilassar de Mar.

Esteban Vicente va néixer a Turégano( Segòvia ) al 1903. Ingresa al 1919  a l’escola de belles arts de San Fernando a Madrid , i en aquest època comparteix amistat amb García Lorca, Juan Ramón Jiménez, Alberti, Buñuel...i la seva obra s’adscriu a “Arte Nuevo” corrent que impulsava el Nobel J.R. Jiménez.  Va ser el contrapunt plàstic de la generació poètica del 27. Desplaçat a París estableix relació amb Picasso, Max Ernst i Duffy. Torna a Espanya practicant una pintura de clares influences de l’escola de Paris però ja amb un concepte estructural que marcarà tota la seva producció.

Casat amb una nord-americana , i després de col·laborar amb la república en la defensa de Madrid , emigra als Estats Units on aconseguí la nacionalitat als anys 40 i on desenvolupa tota la seva trajectòria creativa i docent  que queda clarament marcada per el seu paper en el mític Black Mountain College i especialment en la New York Studio School  of Drawing, per no parlar del seu paper en les Universitats de Yale, Berkeley , Princenton i New York, el que no és poc.

Amic de Rothko, de Kooning, Pollock, Kline, Newman...la seva presència en exposicions com la de New Talens 1950 el converteix en membre de la primera generació de l’escola de New York, marca que mai abandonar en tota la seva carrera i que fa que estigui present en els més importants col·leccions com puguin ser las del Metroplitan, MOMA, Whitney o el Guggenheim.

Una carrera que va tenir colofó en el nostre estat amb l’atorgament dels corresponents premis oficials ( amb exposició inclosa al Reina Sofía) i la inauguració del seu museu en vida ( va morir en el 2001 als 98 anys d’edat ) on es troba dipositat el seu llegat en forma de 153 obres , una part de les quals s’exposen de forma permanent.

Ara al bell mig de Segòvia , en la magnífica passejada que va de l’Aqüeducte a la Catedral, i en el molt ben restaurat Palau del rei Enric IV, i en espera d’ampliació en palau veins, ens trobem amb allò que podríem dir museu “coquetó” , en el que a  la petitesa dels seus espais es respon amb unes exposicions temporals de qualitat , i en aquest cas, amb un fons de l’obra de Vicente , que tot que deixa regust a poc , ( una opinió que sembla generalitzada segons ens informà el mateix Museu i que esperen solventar en la nova fase d’ampliació ), ens demostra la gran qualitat d’aquest artista , -únic espanyol en el grup essencial dels expressionistes abstractes americans -, que bevent de totes les fons ( en alguns casos de manera molt evident ) , en sap trobar senyal personalitzada en la que expressar amb intensitat i força , tota la intensitat d’una pintura mereixedora sens dubte dels millors elogis i reconeixements i que , avui per avui, queda amagada en aquest petit Museu que paga , i molt , la pena de visitar.

Com a “fan” de l’expressionisme abstracte , ell nom de Vicente forma part del meu Parnàs particular. Ara i avui, després de gaudir-lo fins a un paroxisme controlat , no vull estar de dir que la seva obra està molt per sobre de molts reconeixements de qui no cal citar noms, que queden ben retratats davant la força, intensitat i l’art d’un artista que hauria d’estar en el petit nirvana de tot bon afeccionat.

Esteban Vicente. Un nom a seguir, i venerar , i tenint en compte que a partir de mitjans de setembre es realitzarà en el mateix Museu , una re lectura del seu treball, bo seria prendre nota per fer-ne excursió de cap de setmana. Una visita matinal i un cochinillo a l’hora de dinar , no és pas mal projecte per un cap de setmana capitalí, amb altres visites per diumenge al matí.  

“SUBIDÓN”

Fa ja deu dies, els que porto de vacances,  que no escric ni un borrall en aquest blog. El cert és que no n’he tingut gaires ganes , i no pas per manca de coses a dir i sí per tenir ocupat tot el meu temps per fer coses de les mes diverses , o simplement per no fer res , que també és un a manera meravellosa de viure i recuperar-se d’un any intens en tots els sentits.

Però avui , aprofitant l’airet que passa per la finestra , amb la ment descansada i sense son  mercès una magnífica migdiada d’aquelles de “pijama y orinal” que deia Cela, i un bon gin-tònic per anar-hi fent glopets  mentre que un recull d’excel·lent jazz sona a l’ordinador, tot em convida a recuperar alguns de les moltes coses que cal comentar.

Per que està clar que un no pot tancar el blog per vacances i deixar per setembre l’explicar el multiorgasme ,- plàstic és clar , que un ben a prop dels seixanta coneix les seves limitacions -, del que vaig gaudir el passat dimarts 26 de juliol, tot visitant d’una tacada l’exposició d'Antonio López al Thyssen ( és impossible aplicar-li qualificatius ja que els depassa tots en l’aspecte positiu) i a continuació , amb l’intermedi d’un dinar esplèndid amb un menú degustació ( cochinillo inclós)  a un dels millors si no el millor asador de Segòvia ( està clar que no parlo del turístic Càndido ) , la visita al museu d’Art Contemporani Esteban Vicente , aquest excepcional, i alhora massa desconegut artista , que va ser l’únic espanyol que va prendre part activa en el moviment de l’expressionisme abstracte americà , al costat dels mestres que tots coneixem, i que va deixar la seva col·lecció privada a la seva ciutat de Segovia on reposen les seves despulles després de morir a Long Island als 98 anys, quasi en plena activitat. Un Museu que tot bon afeccionat hauria d’apuntar com de visita ineludible.

Per això , i per tot el que m’espera en les properes tres setmanes, amb visites programades al MNAC ( cal tornar a veure la mostra de Torres Garcia ) , Caixafòrum amb els retrats de la Belle Epòque , amb un seguit de noms que fan fredar , al Picasso amb una altra d’aquelles exposicions que és pecat deixar-se perdre , i que a bon segur anirà acompanyada d’una visita general , i principalment  amb les il·lusions d’una Toscana a la que retornaré després de més de vint anys d’absència i de la que ja em delejo en la sempre obligada preparació prèvia .

Amb tot aquest conjunt lògic és que hagi tingut un “subidón” , i valgui la llicència castellana ja que penso que aquesta paraula és molt més significativa i aclaridora que no pas la corresponent catalana que seria , més o menys, com “pujadassa” .

D’aquí  aquest primer post  per deixar d’estar bocabadat, encara que en certa manera ho estic degut al nul interès dels lectors d’aquest blog ( àmbit artístic) en saber qui redimonis és aquest important escultor que té l’estudi / taller / show room en un indret prou cèntric de la nostra ciutat , lloc on rep a importants col·leccionistes , galeristes , i especialment directors de Museu de l’àmbit centre europeu que és potser on el seu art és actualment més ben valorat.

Encara que només fos per intentar aprofitar algun contacte, seria bo que qui dirigeixi cultura estigués a l’aguait ( encara que sé que en té coneixença personal ). Però està clar , com s’ha pogut observar , tots els càrrecs de confiança del nou Ajuntament  estan anomenats , menys el de cultura.

Que passa. No troben a ningú, o és que CiU , - com és costum en ella -, dona tan poca importància a la cultura que deixa aquest tema com residual o inútil?. De moment Mora i Martínez ja van veure com anaven les coses en el Sant Pere més Alt. Ara sols cal veure com aniran les coses en la propera programació, per que llavors ja sí els espetecs els sentin del tot propers.

Per això cal exigir ja un responsable de Cultura que aturi la disbauxa actual de l’IMAC. M’agradaria pensar que s’està en el camí, però que voleu que us digui, els glops que porto de gin-tònic no donen per tant.

Ps.- No vull estar-me de tancar aquest post amb les fotografies de dos grans artistes i amics , que he recuperat tot tafanejant per el Facebook. Son tan evidents que no fa falta ni dir els noms.

Ps II.- Les imatges del post corresponen , com no, a obres d’Esteban Vicente i Antonio López