GAL - ART

Mitjançant el seu blog i la diversitat de la xarxa social, els amics Joan Fàbregas i Dani Cabrera han fet públic allò que fa ja uns dies havien tingut la delicadesa, que agraeixo, de fer-me avinent personalment, que no és altre fet que el de la desaparició física de Gal-Art, aquell espai de la Rda O’Donnell, que obrien ara fa uns vint mesos , per continuar el seu paper galerístic a través de la xarxa.

La notícia , no essent en certa manera cap sorpresa , no deixa per això de ser lamentable. Ho és per que sempre que desapareix un espai dedicat a l’art i a la cultura ens deixa en certa manera més pobres i més orfes. A més , a la nostra ciutat , segueix essent com una maledicció pública el fet de que es pugui mantenir amb tranquil·litat i normalitat , un espai comercial dedicat a l’art.

Però el cert és que Gal-Art va néixer amb mal peu i mai va gaudir del feeling precís amb els artistes i el que podríem dir “món artístic” local. Els seus promotors , a més de la seva tendència suïcida d’obrir un negoci comercial d’art en uns moments de crisi com els actuals , es van tirar a la piscina , no sols sense saber si hi havia aigua, ans també sense ni tan sols saber si sabien nadar. I així és molt difícil surar , i que dir de dur la barca a bon port.

Un mal emplaçament , un espai molt poc agraït , i menys per a la contemplació artística, i una pèssima il·luminació que accentuava la pobresa de la col·lectiva inaugural , els va marcar ja d’entrada i res va millorar ans al contrari . Errades d’aprenent  i algunes  declaracions públiques sobrades de prepotència ,  els acabà de marcar definitivament i el seu caminar va anar passant llunyà a la realitat artística de la ciutat.

El cert és que darrerament va existir una certa racionalització professional , però ja era massa tard i a bon segur que aquesta és la millor de les solucions.

Però una solució  que ha d’anar acompanyada d’una professionalització i serietat absoluta.

Una galeria per internet sols funciona quan es disposa d’un nombrós grup d’artistes i d’una bona xarxa de clients. Per aconseguir-ho s’ha de tenir ben clar , que ambdós, - artistes i galeria -, es necessiten mútuament. Sols amb aquesta premissa bàsica   es podrà iniciar amb bon peu el caminar d’aquesta galeria virtual que molt ens agradaria fos tan exitòs que pogués fer pas enrere i de nou poguéssim parlar de l’existència d’una galeria professional a la nostra ciutat.

ELS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ

No està gens malament recordar a tothom l’inici de les xerrades “Els dijous de la Nau Gaudí” amb la xerrada que cal esperar antològica , per part de l’Arnau Puig.

D’aquí la repetició de la invitació.

ESPAI D’ART

Tots sabem els complicats moments de m1tv després de l’acomiadament de la meitat de la seva plantilla, que pertanyia a la productora Lavinia. És per això, i mentre es normalitza tota l’organització , que aquest dijous no hi haurà “Espai d’Art” . Serà el proper dijous 23 de febrer que ens retrobarem amb tots vostès amb el programa que , com sempre , acollirà totes l’actualitat artística de la ciutat i comarca.

RICARD JORDÀ. PINTURES

Celebrar cinquanta anys d’activitat expositiva essencialment pictòrica i no fer-ho amb una exposició de quadres seria una absoluta contradicció. Per això, Ricard Jordà una vegada vista la seva impossibilitat de realitzar una retrospectiva va acceptar la proposta de Gal-Art per presentar en la sala de Rda O’Donnell una petita mostra de la seva habilitat amb els pinzells.

Així una desena de pintures omplen a vessar les dimensions de la sala amb un seguit de peces que serveixen per fer mirada als seus darrers anys d’activitat creativa, una activitat en la que ha mantingut la seva fidelitat al seu especial fer que l’ha convertit en un artista absolutament inconfusible per a qualsevol afeccionat.

En les obres presentades de nou Ricard Jordà ens ofereix repàs a la seva línia tradicional amb aquesta pintura de clara lectura social  en la que de nou , amb la dona com a principal protagonista , l’artista ofereix mirada crítica de la societat que ens envolta.

Tot amb una pintura plena dels seus elements iconogràfics personals que es conjuguen per conformar un ambient dens que a voltes esdevé quasi claustrofòbic, i que a ell li serveix perfectament per estructurar un diàleg obligat amb l’espectador que no pot restar indiferent a la pregunta a la que es veu sotmès al contemplar la pintura.

Si  a més afegim que la tècnica segueix essent per a Jordà un element transcendental ja que el seu domini li permet incidir encara més en la seva intencionalitat pictòrica , haurem de convenir que encara que sigui escàs el nombre d’obres presentades , la força i personalitat de les mateixes converteix a aquesta exposició en un encertat mostroari de les capacitats d’un artista que com pocs ha sabut establir “imatge de marca” amb les seves realitzacions degut a l’estricta fidelitat personal a un concepte desenvolupat al llarg d’aquests cinquanta anys de carrera expositiva que ara joiosament celebra.

Una exposició absolutament recomanable que serveix alhora per tornar a visualitzar el treball que intenten dur a terme la gent de Gal Art.

Felicitats.

TRANQUIL·LITAT

En aquesta setmana entre carnestoltes i setmana blanca , sortosament la tranquil•litat expositiva és el dominant el que m’ha permet dedicar-me , en l’escàs temps lliure que disposo, a tot el tema de l’expo Novellas. Una mostra que espero reeixida , encara que quedarà lluny de ser una antològica i de ser allò que dèiem “l’exposició” que mereixeria en Pepe. Però l’esforç de molts , encapçalats per Glòria Bosch que està duent a terme una tasca magnífica, espero doni el suficient pes a l’exposició com per demostrar la gran vàlua de l’amic desaparegut.

Mentre les sales mataronines van fent la viu i algunes modestes però en afany de perdurar , com és el cas de Gal-Art , ens ofereixen el que ells diuen una miscel•lània , en el que aposten per una pintura més assequible en el pensament però prou acurada en la forma i realització.

Destaquen en el conjunt que encara durant uns dies ocuparà les parets de la galeria, els treball de Carme Fageda , que havent begut , com quasi tots els alumnes , del mestre Pepe Novellas, ara vol desempallegar-se del mimetisme per conrear una figuració vibrant en el gest i el color , amb unes obres sense concessions , impregnades d’uns conceptes potents que caldrà seguir.

Per l’altra costat ens presenten un seguit de treballs de l’artista Ramon Planet, afincant en terres olotines ,que juga en el concepte ,ja emprat per altres autors , d’aquest paisatgisme que podríem qualificar com vintage , en el que s’aposta per una certa decrepitud ambiental, que retrata espais creant un ambient proper i intimista, en una certa línia poètica que esdevé agradable, fet al que ajuda una acurada i intencionada tècnica destinada , com cal , a afinar en la resposta final.

Dos noms , al costat d’altres , que fan avinent la passejada en una línia comercial més elevada que hauria de ser norma en aquest i altres galeries comercials a l’ús.

DONA I CARNAVAL

No m’estic de comentar la per a mi absurda , populista i estúpida postura de la junta directiva del FC Barcelona , convertint la llotja d’avui del Camp Nou en un reservat , - o haurem de dir ghetto -, absolutament femení.

He dit moltes vegades que en això de la igualtat femenina res m’han d’explicar. Porto quasi quaranta anys treballant envoltat de dones per quasi totes parts i en fa més de trenta que els meus caps han estat sempre dones, i per tant tinc perfectament entés tot el que es pugui dir de la seva vàlua en tots els sentits.
Potser per això em sembla una mesura falsament publicitària realitzar actes com aquest. L’important no és “deixar” per una setmana la llotja a les dones i sí en canvi mantenir quasi de manera exclusiva la junta i les decisions del poder als homes, com succeeix a Can Barça ( i atots els clubs) en que les dones son minoria en el poder i tenen un paper absolutament decoratiu.

Per més simbòliques que es vulguin , accions com aquesta , crec jo que no son una demostració de valorar a les dones en el que valen , que és molt , exactament igual que els homes , i no deixa de ser una acció de masclisme paternalista en espera del fàcil aplaudiment de qui no vol veure més allà dels seus nassos.

O poser és que un ha fet una lectura incorrecte del fet. L'acte no era reivindicatiu de res i simplement era un acte més de Carnaval.

500 DIES

Dons sí . encara que sigui impossible, la incompetència municipal ho ha aconseguit. Fa 500 dies que es va realitzar l’acte que ha immortalitzat la fotografia. Es tracta de l’entrega a la ciutat de la peça guanyadora de la Biennal Torres García. Els protagonistes , l’acalde i Marc Llacuna , guanyador del concurs.

Mentre tot està a punt per el primer garbell de la nova edició , el nostre consistori , a bon segur que dubtós davant el gran patrimoni pictòric del que disposa, segueix sense saber a on col•locar la peça del mataroní guanyador.
Ansiós de superar-se com sempre , després de col•locar en tan inadequat lloc l’obra de Perna , guanyador de l’anterior edició, dubta ara en quin lloc pot lluir menys la peça, i a bon segur per això han passat 500 dies.
Sí han llegit bé,

500 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA.

Felicitats a la ineptitud cultural de tan gran consitori.

ESPAIS D’ART

La desaparició de les galeries d’art , en el concepte més tradicional de les mateixes és un fet evident. Les noves tecnologies , en especial tot el que pertoca al camp visual i comunicatiu , amb el gran accent d’Internet, ha capgirat el mercat. A més , les grans depeses que significa mantenir un espai que a ser possible ha d’estar ben situat i de mides generoses , amb tot l’embolcall que comporta , ha provocat aquesta dispersió que ara s’escampa de mil i una manera diferents. Dos exemples recentment inaugurats son “Art i Gent” a Argentona i “Gal Art” a la nostra ciutat.

“ART I GENT”

Al carrer de Pau Claris 11 a Argentona , és un cafè amb desig de punt de trobada i una galeria d’art. Son les dues coses a la vegada però alhora clarament diferenciades, no al típic estil de tants indrets de restauració que aprofiten les seves parets per fer “ exposicions” (?) periòdiques a les que generalment ningú dona atenció ni importància.

No és aquest el cas. Ens trobem aquí amb un espai clarament delimitat per a la tasca de galeria , amb il•luminació potent i professional , en la que de manera periòdica ( cada tres setmanes ) es presentarà el treball d’un creador d’un nivell el suficientment exigent com per mantenir el to que en Kim Queralt, propietari de la galeria , desitja estigui allunyat del de simple afeccionat. De moment , i durant tot l’estiu , una col•lectiva d’artistes argentonins amb noms prou atractius com Jordi Prat , Josep Serra, Lydia Tur, Miquel Arnau, Cristina Villa i d’altres , serveix per encetar amb bon gust tota l’experiència.

L’espai a més disposarà d’un fons d’art renovable que ocuparà els espais pròpiament dedicats a la restauració alhora que prepara diversitat d’actes culturals com ho puguin ser conferències , petits concerts , presentacions de llibres etc.

Un projecte engrescador que desitjaríem tingués èxit . De moment en Kim Queralt , com que és d’aquest món ( dibuixant de còmics professional )hi ha posat tot el seu saber i està amatent a totes les recomanacions i opinions. Ara sols queda el recolzament actiu al que convidem a tots els artistes de la contrada.

GAL-ART

L’altra espai és Gal-Art , una petita galeria apareguda del no res a la Rda O’Donnell 89 de la mà de Joan Fàbregas i Daniel Cabrera , amics i afeccionats a l’art encara que aliens del tot a les seves peculiaritats. D’aquí que la posta en marxa de l’espai es mantingui en els dificultats pròpies del mateix, alhora que s’ha d’afegir les de l’aprenentatge , amb to el que això comporta.

Un espai al que li cal una empenta en el seu aspecte , en espacial al camp de la il•luminació que malgrat les millores segueix essent pobre i insuficient, i que pretén establir-se en el camp expositiu de la ciutat apostant per noms en certa manera coneguts , que li serveixin alhora per fugir del nivell d’afeccionats en el que fàcil seria caure. En els projectes i després de l’Ivan Jordà, apareixen noms com Sandro Soriano, Marga Riera i altres, encetant temporada després de l’estiu amb una mostra homenatge a Salvador Pujol, el veterà pintor paisatgista que formà part dels mítics “santlluqueros” amb Boix, López i Parés .

Mentre, aquest dilluns inaugurà la mostra “Simphonia” de l’artista búlgara Krasimira Dimova ( Pleven 1974 ) composada per una quinzena de peces de concepte abstracte amb un cert predomini de l’abstracció de caire decoratiu.

L’exposició en sí és una mostra en la que en certa manera no regeix un fil unitiu que li doni cos i es converteix així en una grapat de treballs individuals que tan et poden cridar l’atenció per una encertada creació d’ambients com deixar-te fred del tot davant altres treballs de màxim desequilibri i amb evidents errades tècniques. Unes dissonàncies a les que sens dubte ajuden els lapsus temporals en els que estan realitzades que en el cas de l’abstracció és més important encara ja que el concepte abstracte respon essencialment a esperits interiors que varien del tot d’unes èpoques a altres.

Aquesta disparitat impedeix fer un judici exacta al fer de Krasimira Dimova. Si un vol ser benvolent caldrà decantar-se per la sensibilitat d’alguns treballs, la seva habilitat compositiva i la bona sintonia cromàtica que ofereix. Però si volem estar en el cantó dur ens trobarem , al inrevés , amb els mateixos defectes i per tant amb un valoració del tot decebedora.
Potser per això bé valdria que l’espectador s’acostés amb ànim analític, deixés de costat una bona part de la mostra , es centrés en la resta i potser així podrà sortir satisfet d’una exposició que poc significarà ni per a l’autora ni per a la galeria que l’acull.

------

Llegeixo que l'Ajuntament de Mataró ha estat considerat com dels més transparents de tot l'estat. Suposo que no han examinat la transparència de l'IMAC , lloc opac als ciutadans i a on es realitzen tota mena de poti-poti per afavorir sempre als mateixos

Per això nosaltres seguim amb la nostra

PENEDÈS DESTITUCIÓ

PERA DIMISSIÓ

VOLEM TANSPARÈNCIA A L'IMAC

Aquest post ha estat escrit mentre sonava “Side by Side” amb Duke Ellington & Johnny Hodges ( 1959)