FUNDACIÓ MIRÓ MALLORCA

 

Retornem al contacte habitual després d’una setmana de vacances a Mallorca gràcies a l’IMSERSO, un viatge perfecte i a un preu que quasi sorprèn al pensar-hi. D’entre les diverses visites que vaig realitzar vull destacar la visita a la seu de la Fundació Miró Malloca que es troba en un magnífica paratge  a les afores de Palma .

La Fundació fou creada per desig del pintor Joan Miró (1893-1983) i de la seva esposa Pilar, amb l'objectiu de dotar la ciutat d'un centre cultural i artístic. Els seus fons inclouen una important col·lecció de prop de 6.000 obres de l'artista, incloent pintures, escultures, dibuixos, esbossos, i altres documents.

El complex està situat al costat de la que va ser la residència privada de Miró des de 1956, i inclou un primer taller, Son Boter, adaptat a una casa tradicional, i el segon taller, més ampli, construït d'arrel per l'arquitecte Josep Lluís Sert, amic personal del pintor, i autor de l’edifici de la Fundació Miró a Barcelona .Al voltant, pels jardins s'aprecien diverses escultures i murals.

El 1992 es va afegir el nou Edifici Moneo, obra de Rafael Moneo, per abrigar els serveis administratius i presentar de forma rotativa les obres del llegat. La fundació també organitza exposicions temporals d’avantguarda. Justament en el moment de la nostre visita estava a punt d’inauguració l’exposició de Carlos Bunga , artista portuguès, resident a Llavaneres i amb estudi a Mataró.

L’espai queda dividit en tres espais principals: L’edifici principal que va ser dissenyat per Moneo un cop mort ja l'artista, amb l'objectiu d'acollir l'espai expositiu de la Fundació. El Taller Sert, edifici que Joan Miró va encarregar a l’arquitecte Sert i finalment Son Boter: casa típicament mallorquina del segle XVIII adquirida per Miró el 1959 amb l'objectiu de treballar-hi les obres més voluminoses, que en aquests moments no és visible ja que està en obres per arranjar els seus espais.

Miró que va viure a Mallorca des de 1956 , als 63 anys, fins la seva mort l’any 1983 van signar el 1981 la donació dels tallers i de les obres que contenien a la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca que segueix actualment dirigint la Fundació i duent a terme la difusió de la seva obra.

Amb un fons de 118 pintures damunt tela, 39 pintures damunt diferents tipus de suport, 35 escultures, 1.031 dibuixos, anotacions i quaderns, i amb 3.749 objectes i 1.925 peces d’obra gràfica inventariades, la seva exposició canviant permet veure a la perfecció tot l treball de l’artista i l’evolució del mateix, alhora que ens permet veure obres de Arroyo, Canogar, Chagall, Chillida, Chirino, Feito, Francés, Genovés, Guerrero, Guinovart, Gordillo, Hernández Pijuán, Rueda, Millares, Mompó, Muñoz, Ràfols Casamada, Saura, Sempere, Tàpies i Villalba al que s’ha d’afegir , gràcies a la producció pròpia d’obra gràfica als tallers de la Fundació, amb obres d’artistes com Peter Phillips, Wolf Vostell, Joan Cruspinera o Rafa Forteza, entre d’altres.

Entre la gran vàlua de les obres escollides de Miró i la gran qualitat de els obres dels artistes que l’acompanyen es gesta una mirada ampla i total al fer de l’artista , amb el gratíssim i espectacular valor de l’acompanyament de les obres dels altres autors de la col·lecció, que confegeixen en la seva totalitat una col·lecció espectacular, mirada plena al fer i al concepte del genial artista, i dels seus amics.

 

 

MAL ACOSTUMATS

Els habituals visitants d’exposicions del nostre país estem molt mal acostumats amb dos dels més grans artistes de la història com son Miró i Picasso.

 Crec dir bé que estem mal acostumats ja que gràcies als fons de que disposen els dos grans museus protagonitzats per ells ( Museu Picasso i Fundació Miró) i principalment a les magnífiques exposicions que temporada rere temporada ens ofereixen al voltant seu , descobrint amb tot detall la seva amplitud artística polièdrica, fa que el grau de coneixença al seu respecte és tan gran que costa quedar-se bocabadat davant d’exposicions que mereixen abastament arribar  a aquest nirvana , com és el cas de “L’Escala de l’evasió” que organitzada conjuntament per la Fundació, la Tate Modern i la National Gallery of Art de Washington, recau ara fins el 18 de març a la fundació barcelonina.

Aquesta reflexió me la feia jo mateix més tard després d’haver sortit una mica fred de visitar-la amb tota tranquil·litat , ja que per a la meva sorpresa i tot essent el passat dimecres  dia de mig-pont, el nombre de visitants era més que escàs amb tant sols un grup de batxillers que enlairaven la xifra.

Dic mig fred per què certament un no va sortir de l’exposició amb aquella sensació d’emoció profunda i intensa , de vibració artística interior , de sentir-se privilegiat per haver pogut gaudir tanta bellesa, com a vegades et passa amb certes exposicions , com amb Antonio López com a darrer i personal exemple.

Però ha estat després en la reflexió íntima , tot repassant el vist mitjançant el catàleg de mà, - enormement útil am explicacions escrites al voltant de les obres dignes de menció -, fent ullada a l’històric i gegantí catàleg de l’exposició del centenari ( 1993 ) on ja varem poder gaudir de quasi totes les obres ara exposades i anant més enrere , amb el catàleg d’una altra exposició històrica la de “Un camí compartit” ( Miró-Maeght) que es realitzà que es realitzà a la seu barcelonina de la galeria el 1975 , amb un magnífic escrit de Pere Gimferrer com a presentació i amb un parell de reproduccions dignes de ser emmarcades, quan m'he sentit sadollat per l'artista.

 

És en aquest repàs de tres exposicions viscudes, curiosament amb un cicle exacte de divuit anys (1975 – 1993 -2011 ), quan un denota el sentiment d’haver absorbit el concepte comunicatiu que l’artista li segueix presentant en aquest temporals glops.  Sols per això un pot entendre que no hagi vibrat de manera quasi fent salts d’obres com “l’esperança del condemnat a mort“La casa de la Palmera”, “La masia”, “El cap de pagès català” , “ Metamorfosi” , “Aidez l’Espagne”, “Autoretrat”, “El vol d’ocell damunt la plana”, la sèrie Barcelona , la sèrie “Blau”, les pintures sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari, les teles cremades , la sèrie de "l'esperança del condemnat a mort", "els focs artificials", i tantes d'altres  , sense afegir-hi el munt d’obres igualment emocionants que conformen la col3lecció habitual de la Fundació.

Com és possible no sortir exultant davant tanta força i qualitat?. Certament estem mal acostumats, ja que una exposició com aquesta es veu molt de tant en tant , - divuit anys sembla ser el cercle -, i sols mereix l’aplaudiment més tancat i la recomanació de la visita més ampla possible.

I més encara si el coneixement de Miró és anecdòtic o tangencial, ja que així i mercès a la disposició temporal de les obres , fa que un pugui observar l’evolució de l’artista i pot entendre amb claredat el seu caminar i l’arribada a la seva personalitat inconfusible.

A més de l’apartat visual , permet alhora observar i entendre el compromís personal de l’artista molt poc immune als efectes dels temps turbulents que li va tocar viure . Com molt bé deia , no hi ha cap torre d’ivori i per tant l’escala de l’evasió ha d’estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat..

Una exposició dons d’obligada i detinguda visita , en una mostra cabdal per acaba d’entendre a Joan Miró, un artista front del qual resten exhaurits tots els qualificatius.

PER MIRAR ENDINS

Les dues exposicions més importants que se celebren actualment a Barcelona son dues mostres que ens ofereixen una seductora mirada exterior però que alhora ens obliga a anar més enllà per saber copsar l’essència del missatge que ens ofereixen els seus creadors.

 Salvant totes les distàncies , que son moltes , les dues retrospectives amb ànima d’antològiques , com ho son la mostra de Miró a la seva Fundació   i la de Perejaume , a la sala d’exposicions de la Pedrera , aquesta sota el títol de “ Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’0envolten no en faries cap de nova” ens ofereixen el fer de dos grans seductors de l’art , capaços ambdós de, essent fidels a la seva personalitat més estricte , generar un diàleg emotiu i complex que arriba amb unes certes dificultats a l’espectador que ha de ser capaç d’obrir , i molt, els ulls de la ment , per no quedar-se tan sols amb la sempre amable i agradable cara externa del seu fer, i així saber introduir-se en la rotunditat de la seva capacitat comunicativa. Remarcant de nou, la gran diferència de nivell d’entre un i altre.

No he visitat cap de les dues exposicions. La de Miró la deixo per quan s’hagi apaivagat una mica l’eufòria que genera importants cues, especialment  els caps de setmana . unes cues degudes principalment davant la impossibilitat d’aconseguir entrades anticipades per Internet ( si algú ha pogut trobar el camí, agrairé l’ajuda).

Una exposició d’obligada visita per a tot amant de l’art , encara que qui ja l’ha vista  m’ha explicat que a bon segur decebrà  als coneixedors de Miró, en especial als que van poder gaudir de la seva antològica del 93 , catàleg del qual , - quasi 600 planes -, repassava embadalit avui mateix.

Alta cosa és la mostra de Perejaume que espero visitar un dia d’aquests degut a la proximitat de La pedrera amb el meu lloc de treball habitual.

Una exposició de la que avui “El Periódico” deia així:

Els excessos de Perejaume

L'artista reflexiona a la Pedrera sobre la saturació d'imatges en la societat actual

En ¡Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolta, no en faries cap de nova!,un títol llarg, sorprenent i que juga a l'equívoc -¿s'interpel·la l'artista a si mateix o ho fa un altre?-, la Pedrera reuneix gairebé 200 obres de l'artista català, de les quals un 80% són inèdites, en la que és l'exposició més ambiciosa sobre l'autor de les pintures del sostre del Liceu des que, el 1999, el Macba (Museu d'Art Contemporani de Barcelona) li va dedicar una retrospectiva. De manera que la mostra, amb peces des de la dècada dels anys 90 fins a l'actualitat «enllaça perfectament amb aquell episodi i rendeix comptes de quina ha estat la tasca de Perejaume en aquests 11 anys», apunta el comissari, Martí Peran.

Així doncs, ¿què ha fet l'artista en aquest temps? Pel que ha vist i ha dit Peran, reflexionar sobre «la cultura de l'excés, encarnada en l'excés de pintura i d'imatges». I la primera lliçó que Perejaume treu de tot plegat és la de la «modèstia», apunta aquest artista multidisciplinari. «¿Com hem de crear a partir de la saturació? No en tinc ni idea. No tinc resposta», afirma. Però ho fa, ell continua creant, i ho fa sense oblidar una constant en la seva obra: l'intercanvi entre naturalesa i art. Una relació que es pot resumir en una pregunta: ¿l'artista, a partir de les seves representacions, ens acosta o ens distancia de la naturalesa?, i una afirmació: no hi ha cap imatge que no estigui ja en la naturalesa. Restituïm, doncs, a la naturalesa allò que és seu.

I amb la reproducció exacta d'una pedra extreta d'una pedrera i l'original al costat, Natura i signatura (1990), comença el recorregut de la mostra, organitzada per l'Obra Social de CatalunyaCaixa i en cartell fins al 12 de febrer. Al costat, una restitució: Obra en préstec, una pedra d'una tona i mitja presa en préstec del planter de Somerset (la Gran Bretanya) per exhibir-la i que tornarà quan s'acabi l'exposició, com va fer el 1993 al centre Amolfini de Bristol.

BROSSA I 'EL CANT DELS OCELLS' / Deixant de banda les restitucions, en el que se centra la mostra és en la idea d'excés i amuntegament d'obres i imatges amb dues videoinstal·lacions, una reprodueix els moviments de teló en una hipotètica representació de totes les obres teatrals de Brossa, i en l'altra sonen alhora les 40 notes d'El cant dels ocells. A partir d'aquí les muntanyes prenen protagonisme, ja sigui per crear balls a partir de les línies isomètriques, Els horitzons i les cintures i Muntanyes, o per realitzar relleus orogràfics ficticis, Guixar amb el Pirineu.

Una exposició que visitarem amb tot interès i a més ho farem en clau maresmenca. Perejaume és de Sant Pol, mentre que tant el comissari de la mostra , Martí Peran , com la directora d’exposicions del centre cultural de La Pedrera , M. Viza , son mataronins.

Una exposició que parla dels excessos i que per això porta “en préstec” una pedra de tona i mitja provinent de Bristol. Calia?, em pregunto jo alhora que em responc a mi mateix amb un “collonades de contemporani”, tot afegint una bona sèrie d’estirabots del Capità Haddok ( en català, com no ) que em serveixin per desfogar-me.

Una exposició que a bon segur ens portarà en el record a l’única gran exposició de Perajaume feta a Mataró, que va ser fa molts anys ,a Can Xammar quan el vell edifici acollia a la Policia local i a la sala d’exposicions municipals, i regia en tot el desgavell, en Manuel Cuyàs.

Vells i bells records aquells.