Ara fa tres anys que Joan de la Ossa tornava a l’activitat expositiva a la seva ciutat de Mataró després de molts anys d’absència ,amb una exposició a la ja desapareguda sala de Gal-Art.
Per un llavors vaig fer una crítica
que incidia en dos conceptes molt clars , per un costat el fet de que la seva
pintura s’havia immobilitzat en el passat i no presentava l’evolució necessària
que el pas del temps marcava , i per l’altre en la necessitat de millorar
tècnicament ja que la seva proposta plàstica estructurada en la figuració i el
realisme exigia uns fonaments tècnics molt superiors als presentats fet que li
provoca un munt de solucions tècnicament errònies als seus plantejaments
plàstics.
Ara , tres anys més tard , Joan de
la Ossa exposa al col·legi d’Aparelladors en la que és la seva primera
exposició important a la ciutat sense haver fet cap cas de les recomanacions (
òbviament està en el seu dret i aquesta és la seva llibertat) i mantenint del
tot els problemes estructurals que presentava ara fa tres anys.
Obviant que per fer que una obra
d’art sigui reeixida s’ha d’aconseguir un equilibri adient entre continent i
contingut, fet impossible d’aconseguir en aquest cas ja que de la Ossa segueix
entestat en una dèria filosòfica mal plantejada en el desenvolupament plàstic i
pitjor acabada en el tècnic amb una figuració realista plena d’errades que
acaben d’enfonsar la totalitat de l’obra.
La lectura de la seva pintura ens
porta al record d’aquell realisme màgic que practicava en la seva joventut amb
altres col·legues allà per la Biga Blava. Una història que malgrat la
dissertació d’algú poc coneixedor de la recent història de l’art local , és en
res parella a la practicada per l’escola de Mataró , ja que mentre que aquesta
mantenia una forta càrrega social , el grup de de la Ossa seguia en l’aposta
del trompe l’oeil , de l’aparença, del voler significar , però amb una buidor
al darrera que es feia , i es fa , evident tan sols escatar una mica el seu treball.
Una línia pictòrica amb un certs
aires medievals, però que evidentment està a les antípodes d’una metafísica a
lo de Chirico, un surealisme a l’estil Magritte , o uns reflexions renaixentistes
a lo Delvaux , tal com s’insinuava , al meu entendre de manera tan errònia com
absurda , en la presentació de l’exposició.
De la Ossa practica una línia que
es mostra insípida , de caire fred , que no genera cap vibració al enfrontar-se
a ella i que conseqüentment no genera el feeling precís per establir un nexe
comunicatiu. La seva figura femenina es nota impostada, com si fos aliena a una
història de la que curiosament n’és la protagonista fet que comporta el
desmembrament absolut de l’estructura filosòfica , per dir-li d’alguna manera ,
que hauria de provocar la reflexió intel·lectual de l’espectador i que esdevé
així una anècdota despenjada de tot , sense aportar res de positiu al conjunt.
Un distanciament del que bona part
de culpa la té la poca qualitat tècnica de la seva figuració realista .
Repassar la seva figura femenina és fer
repàs a un grup de dones “esgarrades” , com es diria en altres temps. Quasi és
impossible en el conjunt general , trobar una figura en la que no existeixi un
important defecte tècnic que trenqui la formalitat acadèmica exigida i la
converteixi en poc natural i per tant desfaci l’encanteri que en aquest cas
l’obra de de la Ossa precisa.
Si a més hi afegim altres
inconvenients tècnics com ho puguin ser perspectives inversemblants,
metodologies de stick-stack en la superposició d’imatges o altres inconvenients
formals haurem de convenir que el resultat del presentat és del tot fluix i no
respon ni a les exigències de l’espai , ni a les expectatives que caldria
esperar del creador.
I dic expectatives ja que sempre he
pensat , i penso ( encara que a bon segur no ho cregui l’autor) ,que de la Ossa
té moltes més possibilitats de les que ofereix ara , i que en un món artístic
tan eclèctic com l’actual el seu llenguatge pictòric també té el seu camp de
conreu.
Però és clar que per aconseguir-ho
ha de realitzar una doble evolució: Conceptual i tècnica. Conceptualment ha
d’abandonar la seva asèpsia que no porta enlloc per virar vers una transmissió
intensa que generi dialèctica comunicativa , i en el que pertoca al tècnic ha
de millorar , i molt, la seva figura realista i la seva estructura que en
podríem dir arquitectònica, per establir unes bases el suficientment sòlides
com per fer creïble la seva intenció i que no succeeixi el d’ara , que fa que
els seves exposicions siguin un cúmul d’intencions eternament fallides.
Una paraula , aquesta de “fallida”
que és la que respon millor a una exposició que passarà amb més pena que no pas
glòria en la petita història de l’habitualment reeixida sala del Col·legi
d’Aparelladors.
