MOR JORDI PUIGGALÍ

 A l’edat de 96 anys ha mort Jordi Puiggalí, el penúltim representant del que podríem dir generació artística d’Arts i Oficis, i membre del grup dels arts ( amb els germans Arenas, Manuel Cuyàs, Salvador Esquerra i Emíla de Torres) , quedant ara com a supervivent tan sols l’Antoni Boix.

Aparellador i llicenciat en belles Arts va dedicar bona part de la seva vida a la docència acadèmica reglada , essent director durant molts anys de l’Escola d’Arts aplicades i oficis  artístics Pau Gargallo de Badalona.

Certament va ser un element controvertit ja que mentre essencialment era un defensor absolut de l’academicisme i la seva obra tenia una clara influència el noucentisme, compartia associacionisme amb el FAD , o l’Associació d’Artistes actuals. Va ser membre de el cercle de Sant lluc i de l’Associació de Sant Lluc local, essent organitzador de la col·lectiva local després de l’abandó dels santlluqueros i fins l’aparició de l’actual associació.

Essencialment hem de considerar-lo com un escultor, encara que com a bon professional era un gran apassionat del dibuix en especial el nu femení i en la tècnica a la sanguina.

Escultòricament va ser deixeble de Josep Mª Bohigas i de frederic Marés, amb qui compartí estilística. La seva obra més preuada és la de caire religiós destacant la seva presència en els més importants temples locals com son Sant josep, , Sta Anna i sant Pau i molt especialment la basílica de Santa Maria.

Però l’obra escultòrica més important de Puigaglí va ser el fris del monument a José Antonio, a Barcelona, que es trobava ( ha estat desballestat) a la cruïlla de Avda Sarria , amb l’antiga Infanta Carlota , actualment Josep Tarradellas. Un monument quanyat en concurs amb el projecte arquitectònica de Jordi Estrany.

Un concurs amb important participació, i onze finalistes , amb un jurat més que important que els va fer guanyadors davant el projecte de Terradas i  Tey, essent triat egons el jurat per : “Correcto en su aspecto urbanístico, muy logrado el arquitectónico, con adecuada ponderación de volúmenes y calidad de materiales, y conseguido el efecto escultórico por la disposición de los bajosrelieves y simbolismo de los mismos”. Un concurs que els hi va significar un premi de 100.000 pestes de l’època ( 1959). El monument va ser desballestat el 2009 i si no recordo malament les pecs del fris van ser tornades a l’artista.

Jordi Puiggaglí era un home adust, un xic malcarat, enfadat amb l’art i el món ja que creia no havia aconseguit tenir el reconeixement que creia merèixer. Vaig tenir amb ell una relació a vegades més que difícil amb situacions esperpèntiques com quan , havent acomplert jo ja els quaranta , va trucar  a la meva mare per exigir-li em renyés ben fort per criticar la seva obra i la dels seus amics. Un caràcter el seu que va fer que artísticament morís en la dècada dels setanta incapaç d’adaptar-se a una nova mirada artística més actual sense renunciar a les essències.

Malgrat això en la darrera època va ser objecte d’un parell d’homenatges com l’exposició antològica de 2002 organitzada  al Ateneu de la Caixa laietana que va ser una gran sorpresa per la gran potència clàssica e les seves obres de primera època . En complir 90 anys els amics de ca l’Arenas li van retre homenatge amb visita especial al seu taller mataroní.

Ara ens ha deixat  i queda ja condemnat a l’oblit etern amb aquesta Cultura local que no ens deixa veure i gaudir de cap de les obres els nostres artistes.


(les imatges han estat extretes de la xarxa)

JORDI PUIGGALÍ

Els Amics de Ca l’Arenas han tingut l’encert de retre homenatge al veterà escultor mataroní Jordi Puiggalí en motiu d’acomplir el seu 90 aniversari. Ho han fet amb un seguit d’actes composats per una petita exposició a Ca l’Arenas , una visita guiada per els diferents indrets religiosos de la ciutat  en els que hi té dipositada part important del seu treball i una visita al seu taller mataroní, visita que se celebrarà el proper diumenge a les onze del matí.

La coincidència de dia i hora de l’acte inaugural d’aquest homenatge amb la inauguració de l’exposició “El buit” a l’Ateneu Laietana, expo de la que n’era presentador , em va impedir assistir al mateix , però com no que l’endemà en vaig fer l’oportuna visita  per torbar-me amb  una petita exposició situada al soterrani de Ca l’Arenas on han aplegat un conjunt de peces diverses del seu fer , tant en el que pertoca a al seva cara escultòrica com a la seva mirada de dibuixant en la que sempre ha cercat la tercera dimensió. Tot amanit amb un seguit de retrats fets a l’artista per part d’amics i companys.

És obvi que la intencionalitat dels Amics de Ca L’Arenas no està en aprofundir en el treball de Jordi Puiggalí i si fer-ne tan sols un toc amical. Els bons afeccionats encara recordaran la mostra que es celebrà fa uns anys a l’Ateneu Caixa Laietana que ens va sorprendre a tots dons vàrem tenir l’ocasió de descobrir la seva qualitat artística , desenvolupada de manera especial en els anys que van des dels quaranta fins a la transició. Ara s’incideix en la mateixa amb un bigarrat muntatge que ens ofereix mostroari de les seves diverses habilitats.

No puc ni vull negar que amb Jordi Puiggalí i la seva obra he mantingut sempre una relació que podríem definir com a tensa. Els primers records de la seva obra estan per a mi en dues magnífiques terracotes que es trobaven en lloc preeminent a casa els pares. Una era una imatge de Sant Pere i l’altra, una pantera. Ambdues eren unes figures plenes de força, qualitat i esperit. Per això cada vegada que m’enfrontava amb la seva obra , que va ser a partir dels setanta llargs , hi havia una forta trontollada ja que el que veien els meus ulls eren uns treballs molt més esmorteïts , reforçats en el formalisme i sense la força interior del que jo veia cada dia a casa

Per això l’antològica de l’Ateneu , abans esmentada , em va fer veure les dues cares de Puiggalí. La cara plena d’empenta dels seus inicis i de la seva afirmació escultòrica , i la cara més avorrida , formal, en un classicisme al meu entendre mal entès , que destilla la segona part de la seva carrera.

Ara , i de manera ben encertada , els Amics de Ca l’Arenas li reten homenatge. Espero poder assistir a la visita al seu taller on a bon segur encara hi trobarem alguna espurna del seu especial caràcter que d’una o altra manera va marcar la seva trajectòria. Una trajectòria de la que ara en podem fer puntual ullada.