_DINS. COL·LEGI D’APARELLADORS. MATARÓ

 

Segueix temporada la sala d’Aparelladors amb la mostra col·lectiva “_Dins” protagonitzada per Ester Aliu, Máximo Almeida, Roser Busquets, Antoni Luis, Teresa Roig, Luisa M. Segura i Manuel Vegas.

Una mostra col·lectiva, sols s’estructura en aquest sentit de col·lectivitat quan entre els actors de la mateixa existeix un fil potent que vertebra la seva creació o la seva intencionalitat. No és aquest el cas en que sols el dibuix i la monocromia no son elements suficients per bastir l’entramat adequat que aguanti la mostra, ja que l’element essencial no s’explicita en el comú, per més que es palpi en el rerefons del conjunt i s’expliciti en la individualitat.

Així en aquest sentit conceptual, l’exposició passa de ser una mostra col·lectiva a un seguit de mostres individuals que intenten oferir, sense aconseguir-ho una exposició coral.

Dit això , el que implica el fracàs de la col·lectiva, s’ha d’apuntar que aquest fracàs coral  queda superat, davant l’interès particular dels diversos solos que la conformen. Solos especialment brillants en el cas d’Esther Aliu i Luisa M. Segura. Tant Aliu com Segura estan en el moment àlgid de la seva creació, ambdues semblen haver-se alliberat del passat i ara campen lliures i dominadores del seu llenguatge i la seva intencionalitat.

Queda molt lluny d’ara mateix aquelles aquarel·les quasi híper realistes amb que Segura s’estrenava per els nostres verals. Ara el realisme és menys real i més conceptual. Els treballs que darrerament ens està presentant en aquesta sèrie que podríem dir de l’home invisible, ens ofereix perfecció, intencionalitat i rotunditat plàstica. A més emanen un atractiu comunicatiu que atrapa a l’espectador obligant-lo a depassar la formalitat de l’exercici tècnic per endinsar-lo a reflexions molt més profundes.

Fet força parell succeeix en el cas d’Esther Aliu a qui artísticament sembla haver-li anat molt bé aquests temps estranys. El tancament envers si mateixa sembla hagi concentrat la seva gran força plàstica comunicativa, allunyant-se de la disparitat que a vegades la dominava. Ara la seva potència es tan gran com aquest superar els marges que ella mateixa explicita realment en el muntatge de les obres, en aquets puzles complexos relligats en si mateixos que atresoren un carrega plàstica i dinàmica que subjuga i sedueix. Simplement esplèndida.

Tots sabem del perfeccionisme realista de Máximo Almeida que en aquest cas fa un reduccionisme experimental per centrar-se en la petitesa de les coses, en la poètica del quotidià, a la cerca de la força dels objectes que ens envolten, a voltes com si fossin invisibles. La perfecció de les petites coses i de les petites obres.

Antoni Luis en canvi ens ofereix l’entramat arquitectònic ocult amb el que basteix els seus treballs, relacionats també amb l’íntim i el quotidià. I ho fa amb una perfecta dissecció oferint-nos per un cantó  l’entramat geomètric / volumètric de les mateixes i per l’altre el resultat final sense el toc de color que les caracteritza i les porta cap el món pop, com si les hagués rentat amb lleixiu l per tant decolorat.

Roser Busquets també fa palès el domini de l’ofici  i de la intencionalitat, en aquest cas amb un llenguatge de caire més subtil i poètic ,amb les mans i els  objectes  , ben contrastats amb un oportú color vermell que els hi dons força i alhora calidesa.

Teresa Roig sembla voler atrapar l’espai amb els seus jocs geomètrics i la interacció del blanc i negre, de la llum i les ombres. Roig arribada fa poc a una creació més constant i continuada segueix demostrant que té molta coneixença d’art i que ara explora de quina manera es pot expressar millor.

Finalment Josep Vegas  de nou juga amb la teòrica simplicitat de la línia i el disseny per atrapar la mirada i mostrar el seu potencial, que com va quedar ben palès a l’expo de la Fundació Iluro és prou important.

Resumint doncs, exposició que exigeix una mirada individual  que supera en potència, i per molt, el desig col·lectiu dels seus participants.

 

DUES IMPRESSIONS.- ISABEL BONCOMPTE - LUISA Mª SEGURA

La sala d’Aparelladors presenta en aquest mes de febrer una exposició dual amb el protagonisme de dues autores Isabel Boncompte i Luisa Mª Segura. Dos autores amb un fer que ni és contradictori ni complementari, i que comparteixen per un costat un amor important per la tècnica com a eina fonamental per a la realització de la seva obra i per l’altre la circumstància d’haver arribat  al desenvolupament artístic ( son diplomades en Belles Arts) després d’haver assolit un nivell prou estimable en les que van ser les seves primeres professions.

Isabel Boncompte té en el retrat  el seu eix central d’expressió artística. Ja ho demostrà  quan el seu TFG el desenvolupà sobre aquest concepte. ( “El retrat i la mirada. El lligam de l’individu en un grup”). Un treball encapçalat per la coneguda frase de Balthus: Un retrat és un fragment de l’anima que s’atrapa, una incursió en el que és desconegut.

És aquesta lluita de copsar el desconegut, la que es fa evident en el conjunt del treball presentat. 8 obres verticalitzades amb el protagonisme únic d’una figura femenina en diverses accions i situades en moments representatius de les seves vides .

Uns retrats realitzats sobre fusta amb exactitud i preciosisme tècnic, però amb una monotonia repetitiva en el que pertoca al que podríem dir intensitat anímica del personatge així com en l’escenografia del conjunt. Uns retrats freds, però no a l’estil hooperià amb tot l’humanisme descarnat que aquell tramet i si en canvi amb unes situacions  en els que les figures hi semblen superposades, no existint tensió entre elles i el seu entorn, carregat d’elements que volen ser simbòlics però que difícilment arriben a l’espectador que els veu més com anècdota que no pas com punts explicatius de la personalitat del retratat.

L’obra d’art és analfabeta i no precisa d’explicacions deia fa ben poc Juan Luis Moraza, i com quedà ben palès en la presentació de l’exposició per part de la pròpia autora , cada obra seva precisa d’un munt de matisos i aclariments que fa que l’espectador es quedi simplement en la superfície, perfectament realitzada, i no arribi a l’ànima del representat i conseqüentment no atrapi aquest fragment de l’ànima i el retrat resulti fallit en el seu concepte, per més que aprovi amb nota el seu aspecte formal.

Caldria dons, al meu entendre, crear una situació més de proximitat entre espectador i retratat per que així el primer pugui entrar en l’interior del protagonista i copsar amb tota intensitat la seva essència alhora que fer seves les reflexions inherents a l’obra.

Luisa Mª Segura , encara que ja fa uns quants anys que resideix a Mataró no ha estat procliu a fer exposicions en l’entorn, a bon segur ocupada com estava en la realització de la seva Llicenciatura de Belles Arts. Tan sols “Juegos de agua” a la Presó (2013)i la seva fidel presència anyal al Sant Lluc, així com la seva selecció coma  finalista de la Biennal Torres Garcia 2017 el que li comportà exposar amb la resta de finalistes locals ( Aparelladors 2018).

En el seus començaments Segura apostava per una aquarel·la fresca i realista , amb una excel·lent paleta cromàtica, i en la que els personatges i molt especialment el joc de transparències seduïen amb facilitat a l’espectador, però aquell color va anar-se apagant en una aposta per el monocrom del grafit, alhora que aquell realisme figuratiu, virava cap un realisme més simbòlic i oníric.

Just en l’exposició  del seleccionats de la Biennal dèiem així: ”Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal”. Unes reflexions que segueixen essent perfectament escaients a l’avui presentat.

Però a més a més Segura, apassionada de la tècnica ha trobat de fa un temps el món del gravat que li permet expressar-se encara amb més intensitat  en aquest accentuat afany d’una perfecció formal. I avui ens en deixa un bon mostroari encapçalats  per l’espectacular punta seca “Regreso del letargo” que per ell sol ja fa merèixer la visita a l’exposició. En la resta de series ( “Soledad en transito” , “Infancia perdida” i “En ruta”), Segura acobla perfectament el preciosisme tècnic amb el missatge conceptual que vol traslladar, aconseguint així una rodona mostra  que evidencia el magnífic moment creatiu i tècnic en que es troba l’autora.

Exposició a visitar, especialment per gaudir del treball de Luisa Mª Segura, una autora que per a molts encara és una gran desconeguda i que ja cal considerar  com a una de les veus potents del moment artístic mataroní.

FINALISTES MATARONINS BIENNAL TORRES GARCÍA 2017

Encerta idea del Sant Lluc organitzant aquesta mini col·lectiva amb els treballs dels quatre artistes locals que van ser finalistes en la darrera edició de la biennal Torres García. Així en aquests dies la sala del Col·legi d’Aparelladors aplega i agermana els treballs de Anna de Jaime, Jaume Simón, Luisa M. Segura i Mònica Vilert en un exposició que en la seva varietat dona imatge i nivell al col·lectiu local amb la virtut de que la seva diversitat els complementa, configurant una agradable col·lectiva que mereix amplament la seva visita.

El veterà Jaume Simon està en un punt àlgid de la seva creació. Diuen que és en temps de crisi quan l’art brolla amb més sinceritat amb més puresa conceptual. En Jaume sembla voler donar la raó  a l’asserció i sembla concentrar les seves vicissituds personals en una plàstica, en teoria simple i primària, però d’una contundència comunicativa absoluta, com queda palès amb aquestes setanta cinc notes monocromàticas sobre paper esdevingudes petites i personals reflexions al voltant del ser humà, filosofant de manera visual ,diria jo, sobre la lleugeresa del ésser i la força immensa de l’art i el gest i el color. Aclaparador el mural en la seva totalitat i intimista en el detall personalitzat de cada peça. Caldrà seguir el seu progrès

Luisa M. Segura aposta per el grafit, per el dibuix en una línia figurativa en el concepte però donant-li volada en l’eteri de la seva realització. Figures individualitzades o en conjunt, accentuades en el detall però convertides en anònimes en la despersonalització de l’absència de rostre. La dualitat del jo real o del jo imaginat, del que soc i el que voldria o podria ser, estableix una tensió comunicativa que destrueix la base realista de l’obra per submergir-se en el món de l’imaginari, en el món interior d’uns personatges en la reflexió de que hom no és el que representa en l’aparença formal. Molt interessant.

Anna de Jaime és encara , i per raons òbvies de la seva joventut, la que ens presenta un camí més obert. Després de les seves darreres exposicions  en les que dominava el constructivisme i una certa passió geomètrica en la recerca d’espais, acotant les obres , ara comença la seva lliberació creativa, en la que sense renunciar al passat  comença a una cerca més intensa en textures, cromatismes i ambients. Sense abandonar aquesta abstracció subtil que practicava, sembla voler anar més enllà amb una cert organiscisme que vol convertir-se en eix de tot el treball. Evolució a la recerca de conceptes més personalitzats.A seguir

Mònica Vilert ha assolit ja la maduresa absoluta i això és nota en els seus treballs que esdevenen conseqüència d’una evolució lenta i a vegades quasi imperceptible d’aquell primigeni ideari que ens va enamorar a molts fa ja uns quants anys. Les seves formes , sempre seductorament primàries, el seu color verdós, esdevingut signe d’identitat , aquest desfilat actual que en comptes d’esfilagarsar les obres  les compacta. Aquest organicisme a voltes petri, a voltes matriu gestant, confegeixen uns treballs de lectura lenta, de seducció intensa , com petites teles d’aranya artístiques en les que l’espectador  acaba irremeiablement atrapat. Obra de gran qualitat que retorna a Vilert a la zona top de l’art mataroní.

Èxit absolut d'aquest projecte col·lectiu que obliga al sant lLuc a consolidar-lo per les properes edicions.

ESPAI D'ART. LUISA MARIA SEGURA

Res millor que reiniciar el ritme habitual després del petit descans que han significat les festes de Pasqua , que fer-ho amb el darrer "Espai d'Art" de m1tv.

En ell ens trobarem amb les paraules i els raonaments de la pintora Luisa Maria Segura , aquesta artista d'Almeria , que després de passar per Alemanya i Lanzarote , sembla haver trobat a la seva nova residència de Mataró l'impuls definitiu al seu bon fer , com ho demostrà en el passat Sant Lluc i ara ho fa amb la seva exposició "Juegos de Agua" a la sala de la Presó.

Igualment podem gaudir de les imatges de les exposicions de Uwe Hand al Col·legi d'Aparelladors i la mostra de punts de llibre de l'espai Capgròs. Finalment podrem gaudir de les imatges i la veu de Pere M. Brasó, en motiu de la seva exposició al Museu de Llavaneres.

JUEGOS DE AGUA. LUISA M. SEGURA REQUENA

Era el mes de setembre , començava la temporada i el sant Lluc ens oferia una bona sorpresa amb el treball de Luisa M. Segura. La seva obra era de les destacades de la mostra i d’ ella dèiem textualment:

L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que  amb aquesta,  la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadora especialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.

Ara  podem procedir al mateix mitjançant la ben valorable exposició “Juegos de agua” que presentà el passat divendres a la sala de la Presó.

Luisa M. Segura Requena, aquesta malaguenya provinent de Lanzarote i que per raons professionals ha aterrat , sortosament , a casa nostra , és una amant de l’aquarel·la, tècnica que practica amb rara perfecció. Prefereix la tècnica tradicional i defuig d’aquesta aquarel·la més “seca” que ara s’estila. Però aquesta preferència clàssica no la converteix en una autora acomodatícia en la concepció, ans el contrari, aposta per una gosadia en el concepte i en la dificultat , fet que s’agraeix en tots els sentits.

Avui ens presenta una mesurada exposició ( ja era hora una exposició sense excessos en el nombre de peces ) en la que fa potent presentació del seu fer. “Juegos de agua” és en essència una aposta difícil, ja que la mostra es divideix en bisectriu en dues zones ben delimitades, a les que podríem dir : Aigua i platja; ambdues tractades amb absolut mestratge.

En el que pertoca a l’aspecte “aigua” , Segura entén perfectament la dificultat d’una temàtica amb mestres tan rellevants com Sorolla, i en el cas mataroní, com Rafael Estrany. Potser per això accentua el seu treball en el desenvolupament del tractament marí amb un joc de sensibilitats cromàtiques en la paleta dels blaus i verds , en la que el joc de transparències li dona encara més joc i força. Una veritable abstracció aquarel·lística a la que hi afegeix unes figures ( que bé podrien ser obviades ) perfectament integrades en el conjunt, superant l’habitual superposició en la que fàcilment cauen tants creadors.

En l’altra vesant, Luisa M. Segura ens mostra també el seu domini en el camp de la llum que sap conjugar de manera ben adient amb els cromatismes blaus ( mar / cel ) aconseguint un equilibri intencionat en el que es disposen el conjunt humà que formem i conformem tots nosaltres en un dia de platja qualsevol. Molt acurada en la tècnica , en el joc de llums i obres , i mestre en el dibuix , la personalitat del conjunt abandona l’anècdota , per esdevenir un veritable reflex social de la realitat d’ara mateix.

Acabada la visió de l’exposició no vaig estar-me de fer una petita reflexió en les xarxes socials, tot remarcant la dificultat d’aconseguir art des del context de la simplicitat i de l’habitud. Luisa M. Segura Requena ens ofereix una magnífica visió social d’una dia de platja, fugint del detall per centrar-se en el pàlpit del plaer que el mateix significa. El sol, els nens, l’aigua, els venedors, les  “sombrilles” , escenifiquen plàsticament una realitat per a tots viscuda i que en les seves mans assoleix el nivell d’obra artística de veritable qualitat.

“Juegos de agua” , una bona exposició que recomanem amb plaer i que serveix com eficient carta de presentació d’una artista nouvinguda , Luisa Mª Segura Requena ,  que esperem romangui força temps entre nosaltres .

Felicitats

“Juegos de Agua”. Luisa M. Segura Requena

Sala de la Presó

Del 8 de març al 7 d’abril de 2013

(Fotografies manllevades del web del sant Lluc)