PERSIANES AMUNT
Ahir , a dos quarts de vuit del vespre i amb la inauguració a
l’Espai Capgròs de l’exposició
“Àbac” de Marc Llacuna , es donava el tret de sortida de la temporada artística mataronina que avui ha tingut ja continuació amb la mostra
“Penúltima” del veterà artista
Salvador Pujol a l’espai de
Gal-Art.
Comença dons de nou l’activitat i per tant és hora d’apujar persianes i retornar al contacte d’aquest blog en el que com sempre, anirem dipositant les opinions i reflexions més personals al voltant de l’art en primer lloc, de la ciutat en segon , i de tot allò que envoltant-nos ens apassiona , neguiteja o preocupa, amb l’apunt més directe al voltant de la política més propera.
Encetem dons el meló de la temporada i desitgem , tal i com deia ahir tot presentant la mostra de Marc Llacuna, que sigui sucós, melós i no sigui pas “un pepino” i valgui el barbarisme.
Els primers bocins i les primeres mostres que s’albiren sembla que pinten prometedores , i la il•lusió del
Bassat ens esperona a pensar en el millor. Ara veurem però , quin serà la realitat del plantejament dels pesos pesants com ho son
l’IMAC i la Caixa Laietana, marcats en el primer cas per la crisi econòmica queha deixat sense un ral les arques públiques, i per l’altra cantó quina serà la incidència del SIP associatiu de l’entitat d’estalvi. A bon segur que del seu fer dependrà , i molt, el balanç final d’una temporada que com sempre celebrem joiosos i esperançats.
En el que a un pertoca el cert és que les vacances han estat magnífiques . Ni el reinici en el treball diari, en un estrany parèntesi d’una setmana al mig de les vacances , ni la xafogor extrema d’aquests dies de difícil dormir, i ni tan sols la molèstia dels enguany silenciosos i invisibles mosquits, que m’han deixat clivellat com mai , han disminuït les forces personals i artístiques recarregades en un estiu magnífic.
Encara que raons de salut familiars , sortosament superades de forma del tot satisfactòria, m’han impedit gaudir del per a mi, immillorable descans a les terres de Teruel, gaudint amb els saborosos pernil, xoriço, panceta i el fort vi de la terra , i de pas no han fet possible l’habitual visita a la centralitat , programada enguany amb les vistes a l’expo de Turner al Prado i la visita al Museu d’Esteban Vicente a Segovia, el gran acumul d’art que portàvem ja a la reserva ha fet més digerible l’entrebanc.
Ja que queda clar que no sempre un pot portar a la motxilla de les vacances visites tan profitoses com les expos de Barceló al Caixa Fòrum ( imperdonable no fer-hi una profunda i intensa passejada ) i al Centre d’Art Santa Mònica; la de Claudi Casanovas ( “Les blanques. Monjoies per l’Odisseu “) al Museu del Càntir; i molt especialment un no pot sovintejar ( que més voldria ) visitar el MOMA , el Metropolitan i el Guggenheim.
Tenint a més la més la gran sort de trobar-se exposicions com “
Radical Invention” al voltant de l’obra de
Matisse entre 1913 i 1917, entre els marges establerts per dues visions realitzades per ell d’una mateixa obra (Banyistes en el riu ). Una exposició amb més de 120 obres entre pintures , dibuixos i escultures que permetia rellegir de manera perfecte l’evolució de l’artista en aquest període i entendre el canvi “ radical” com diu el títol de la mateixa del seu concepte creatiu.
I que dir quan al Metroplitan et trobes amb l’exposició conjunta dels
Picassos del Museu el que simplement significa 94 pintures , 389 gravats i 10 ceràmiques. Òbviament , amb tot això, l’anima se serena i el magatzem de sensibilitat creativa arriba als màxims nivells. Ara sols manca , que els nostres agradables “amics” que maneguen l’art més proper tingui, encara que sigui per desídia o accident , una manera d’actuació més digna , plausible i positiva , que ens permeti gaudir d’un any artístic del nivell i la qualitat que una ciutat com la nostra mereix.
Post escrit envoltat per la música de Louis Amstrong ( What a Wonderful World)
