LÍNIA. SUCCESSIÓ DE PUNTS. MIA LLAUDER.

La Múndia és un espai artístic ben particular. Em recorda una mica a les sales de cine “d’art i assaig”  que existien en temps de la transició. Cercant la seva definició he trobat aquesta:  “categoria cinematogràfica  que prioritza l’expressió artística, la visió autoral i l’exploració temàtica profunda en relació a l’entreteniment de masses i l’èxit comercial, cercant provocar reflexió i emoció en l’espectador mitjançant narratives i estètiques  que sovint no son convencionals”. Per a mi La Múndia  correspon a aquest concepte en relació amb l’art dels nostres dies.

Així ho hem pogut veure en la majoria d’exposicions que han dut a terme i ara s’ajusta perfectament a la mostra de ceràmiques que presenta Mia Llauder, que per a més inri  té una filosòfica, però magnífica, presentació a càrrec de Lolita Bosch que obliga a una detinguda, i repetida lectura, dels magnífics raonaments que defensa i que esdevenen , sense que sigui aquesta la pretensió, una magnífic anàlisi crític del treball de la ceramista.

Un, apassionat per la ceràmica des de petit, i rodejat des de jove de la ceràmica del Càntir i els seus concursos ,  sempre ha tingut un gran problema  amb els ceramistes. No m’agrada gens que per ells considerar-se ceramista sigui més important que considerar-se artista.

Per a mi la ceràmica és sols el material que s’empra per crear . I així com cap escultor de fusta es fa dir fuster o ebenista, i el mateix passa amb els altres materials, el que fa que els creadors es consideren essencialment escultors, i com a màxim adjunten la tècnica com un cognom.  No entenc el per què de la mania dels ceramistes, d’identificar-se amb el material en comptes de fer-ho amb la creació que en aquest cas , com en la majoria de ceramistes, és el treball del volum (escultura) amb material ceràmic i amb les tècniques pertinents.

Mia Llauder és per a mi una escultora que empra els materials i les tècniques ceràmiques per expressar de manera ben palpable les seves emocions personals que a través de la singularitat dels elements materials emprats per desenvolupar les seves idees plàstiques és capaç de generar un univers de peces amb volum que generen un petit univers ple de sensibilitats.

Ara en aquesta ocasió Llauder sembla fer un mostroari  de les seves “habilitats”. L’entramat que confegeix  al damunt de molts dels seus treballs ceràmics ens transporta vers uns projectes arquitectònics , unes carpes o unes formes espaials  capaces d’esdevenir uns envelats que ens dirigeixen a uns espais màgics i superiors on el pensament i l’ànima dominin sobre un cos ja desaparegut.

El conjunt dialogant entre els elements formals i l’esperit que apleguen una vegada han estat manipulats per l’artista, juntament amb la bellesa absoluta que desprenen en la seva perfecció , converteix la passejada per l’exposició en un nirvana , un plaer absolut que ens transporta al concepte més proper a l’art, la sensibilitat i la bellesa , el que ens fa aplaudir plenament el perfecte tast de l'excel·lent i bell fer de la seva autora, Mia Llauder.

Exposició d’obligada visita per tot aquell amant de l’art.

Línia: Successió de punts. Mia Llauder

Del 6 al 26 de març

La Múndia. Mataró

 

“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.

 

 

CONFLUÈNCIES DEL FANG. JOAN SERRA I MIA LLAUDER

Joan Serra i Mia Llauder son dos artistes excepcionals, encara que ells sempre diuen que son simplement uns ceramistes de bon nivell. Reconeguts per tot Europa a la que viatgen sovint per exposar, i convidats a les millors fires , el cert és que lamentablement aquí son uns perfectes desconeguts, - és curiós que hom reconeix Ixió però no a ells-,  i quasi estic convençut que malgrat la seva gran vàlua no hi ha peces seves en la col·lecció municipal.

Ambdós ja van ser una absoluta sorpresa quan varen exposar en la col·lectiva inaugural d’Espai 28, i el trist és que Joan Serra va seguir essent sorpresa en el Tempus Fugit. Una sorpresa que es manté en totes i cadascuna de les seves exposicions que sortosament per a ells i per els amants de la ceràmica i l’art  sovintegen cada vegada més. Grans exposicions recents, com les de Joan Serra a can Caralt o la de Mia Llauder  al Museu del Càntir d’Argentona.

Ara , i sota l’adient títol de “Confluències del fang” Joan Serra i Mia Llauder comparteixen l’espai de la sala del Col·legi d’Aparelladors amb una mostra excel·lent que respon perfectament al seu nivell de creativitat i que serveix alhora per explicitar el complementari de les seves diversitats creatives , establertes en un cert seny en el cas d’en Joan i més arrauxades en el creatiu en el cas de la Mia.

A Joan Serra el veig com el vell alquimista , tancat en les seves formules màgiques i secretes, amb les que intenta desenvolupar treballs de manera constant i permanent ves a saber si a la recerca de la pedra filosofal. El que no seria expressió en aquets cas molt errada, en el senti petri que tenen molts dels seus treballs i en el sentit filosòfic que impregna a tota la seva obra.

Les obres de Serra son en aparença serioses, com si no vulgues donar pas  a una estètica endolcida. Son obres potents que son en certa manera fruit d’un atzar , controlat això sí, però atzar en el fons. Son obres de seny , “al límit del caos” , que segons ell mateix defineix corresponen al moment exacte en què la terra i el foc conflueixen per mostrar-nos aspectes íntims de la metamorfosi del volum, condicions que recorden l’origen i evolució de la terra, recreacions de testimonis del poder de la natura a escala humana.

Una obra serena, agosarada , ferma i d’una gran potència tectònica que curiosament convida a ser tocada i acaronada. Una obra endurida però terriblement dolça, que sona i crida en el misteri i en la magnificència del seu resultat final, ja sigui quan treballa de manera verge com quan s’acompanya d’altres elements a la recerca de noves textures. El que fa que  seu conjunt mostri el nivell de mestratge d’aquest gran ceramista que ningú hauria d’oblidar en el llistat dels grans artistes de casa nostra.

Mia Llauder ens fa la mirada contrària però alhora complementària. La mirada gràcil, rítmica , plena de moviment, més alegre i que en ocasions és plenament juganera, però recolzada en uns fonaments tècnics fora de mida que li permet assolir composicions i textures que semblen defugir del camp ceràmic , però mantenint afermat un sentit de l’estètica i la bellesa plàstica en el més alt nivell.

Per un cantó ens ofereix unes obres més fixes però establertes generalment en un clar component coral en les que el color li permet entroncar els lligams i donar potència a uns treballs n’aparença febles en el físic. Conjunt de gran intensitat i finesa que obliguen a una detinguda mirada i anàlisi.

En l’altre cantó ens trobem amb peces més mòbils, establertes en la modalitat que generen un sentit rítmic apassionant. En una certa distorsió aparent de l’equilibri però conformant en la fragilitat una volumètrica enormement potent.

L’obra de Llauder  és com un perfecte ballet en el que es conjugui la bellesa del clàssic amb la contemporaneïtat més agosarada, essent les seves peces la consolidació física del moviment que la dansa estableix.

Joan Serra i Mia Llauder, contradictoris i alhora complementaris. Seny i Rauxa en un treball creatiu del més alt nivell.

Exposició d’obligada , repetida i detinguda visita.

Moltes felicitats

Les fotografies han estat extretes de la xarxa i no han de correspondre obligadament a obres presentades en l'exposició

JOAN SERRA / MIA LLAUDER

D’entre les moltes satisfaccions que m’està donant Tempus Fugit n’hi ha una de molt personal que no és altre que l’haver donat a conèixer a un públic més general el treball de molt bons artistes mataronins massa desconeguts de tots com és el cas J.M.Calleja, Pep Suari, i encara més el nom de Codina-Esteve ,-aquest més conegut-, o els de Diego Guirao i Carme Garolera. Però principalment , i en aquest cas és passió personal , el treball ceràmic de Joan Serra.

Dic passió personal ja que a fi de comptes la ceràmica sempre m’ha delit, a bon segur per aquesta pertinença meva a Argentona i a l’entorn del Museu del Càntir. Sempre que he tingut ocasió he col·locat la ceràmica en l’àmbit expositiu com va ser per ex. en la col·lectiva inaugural de l’espai 23, i evidentment un ceramista havia d’estar a Tempus Fugit tenint en compte la gran qualitat que atresora en Joan Serra , a qui vaig escollir també per el fet del seu nomenament “oficial” d’artista artesà , com en el cas de la seva parella Mia Llauder.

En aquests dies Mia Llauder està exposant a La Borne centre Cèramique Contemporaine ( “Confluències de símils”) mentre que en Joan Serra exposa “Evolucions tèrmiques de la terra”.

Com que les imatges valen més que mil paraules , us deixo amb les imatges de l’exposició que demostren la qualitat dels seus protagonistes i que alhora son un crit absolut que exigeix la seva presència en una exposició aquí , a casa seva, on segueixen essent, fora del reduït cercel, uns perfectes desconeguts.

Adjunto l’enllaç amb l’espai expositiu per que hom entengui l’alt nivell d’aquests dos grans i alhora desconeguts artistes que porten el nom de la ciutat amb la més alta bandera de la qualitat.