“SINESTÈSICA”. CATHERINE LORTON AL MUSEU DE LLAVANERES

 

Retorna Catherine Lorton a exposar al Museu de Llavaneres a on ja ho havia fet el 2019 amb “Cartografies del caos” quan començava el que ella denominava “botonisme”, expressat en aquells moments amb uns densos gravats d’alta qualitat. Avui en el seu retorn, ho fa amb una altre mostra molt interessant que sota el títol de “Sinestésica”  i el subtítol de “Poesia del Color” en la que , segons diu a la presentació, l’espectador es situa davant el paisatge íntim de les emocions de l’autora.

Fa molts anys que seguim el caminar, lent i segur, de Catherine Lorton des del seus inicis subjugada a una pintura  academicista  sense gaire alè, seguint per la seva evolució ben positiva quan va decidir entrar en l’escola Gargallo de Badalona, i posteriorment la seva elecció per el mon del gravat en la que ha destacat per la seva creativitat i innovació, fins arribar a avui,  esclatant amb el color en una evolució fidel al seu tarannà creatiu i personal.

Les confoses formes d’estructures ameboides que han ocupat el protagonisme dels treball de Lorton, esclaten ara en rebel·lia per jugar entre elles, associant-se en un rítmic fer, enormement seductor, front el qual l’espectador no té altre remei que caure en el seu magnetisme per endinsar-se en les belles  profunditats que l’habilitat de la seva creadora sap gestar aconseguint unes obres enormement atractives en el seu aspecte visual però alhora també en la reflexió que ens ofereixen.

Dominadora de la tècnica, Lorton sap conjugar simfònicament de manera plenament adient, formes, ritmes i colors per establir unes imaginaries pautes musicals que ens sedueixen en el visual i ens subjuguen en el transcendental. Confegint així una exposició que va més enllà del visual i en la que el títol resulta del més adient. (Sinestèsica = variació natural de la percepció en el que un estímul en un sentit o àrea cognitiva activa de forma automàtica e involuntària un altre sentit diferent ) .

Magnífica exposició que referma el nivell i la qualitat de l’autora.

D’aconsellable visita.

Sinestèsica. Catherine Lorton

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 4 al 27 de setembre de2026

 

JORDI TORRENT. FRAGMENTS D’UN CRIT.

 

Jordi Torrent, artista d’Arenys de Munt, assoleix el seu cim creatiu amb l’exposició “Fragments d’un crit” que presenta al museu de Llavaneres i que és la seva confirmació, diguem-ne oficial,  del seu nou status creatiu, aquell que l’ha portat cap al concepte i l’abstracció, abandonant la seva llarga, prolífica i exitosa carrera com artista figuratiu en la que va obtenir un munt de premis, èxits i elogis.

Fa deu anys, quan exposava a Aparelladors, dèiem d’ell: Torrent ens presenta unes obres de caire amable, sense complicacions. Formalment ben fetes però sense que en cap ocasió s’assoleix la trempera artística precisa per emocionar. Unes obres en les que certament cal destacar el bon treball de la llum en algunes d’elles però que sonen a vistes  i repetides , com d’uns estandards que podem trobar en molts altres artistes i a més amb una sobreactuació amb l’abús de la gota i el regalim que pots ser eficaç en un moment però que cansa en la seva eterna repetició.

Una obra en la que Torrent demostra abastament les seves característiques i qualitats pictòriques però que deixa fred del tot en l’assemblatge creatiu artístic que no dona senyals de vida , o en la vibració interior ja que tot queda reduït a l’aparença de l’extern.”

Així aconseguia una exposició d’obres “ben fetes”, però per a gust dels amants de la pintura paisatgística tradicional i que en res aportava a un art més viu i actual. L’aparença de l’extern, era la clau de l’obra, i aquesta distorsionava l’evolució interior , aquella que genera el sentiment creatiu amb els seus agosaraments i la seva aparent tranquil·litat.

L’any 2022 Torrent ens sorprenia a tots amb la seva plaça de finalista en el Concurs de Pintura de la Vila Casas. I ho feia encara més ja que l’obra seleccionada era una obra de caire abstracte conceptual que havia merescut l’atenció dels prestigiosos membres del jurat. L’any següent va exposar a Aparelladors , seguint aquell camí abstractiu inicial i ara fa parada al Museu de Llavaneres demostrant que el seu canvi no és reversible, com si ha sigut en altres casos com per exemple el de Jordi Rollán.

Ara, a Llavaneres, en la que és la confirmació de la seva nova mirada artística, ens presenta l’exposició “Fragments d’un Crit” en la que de bones a primeres varia l’habitual modus expositiu, limitant molt les obres presentades, deixant a cadascuna d’elles, espai suficient per respirar, explaiar-se i comunicar de manera ben adient amb l’espectador.

Unes obres que queden clarament dividides en dues parts. Per un costat obres en la que domina la matèria i el gest. Obres abruptes en l’aparença i en la que com l’autor mateix diu en el catàleg, apareix un crit nu que sembla voler deixar constància d’una veritat emocional, encara que sigui fràgil i incòmoda.

Son aquestes unes peces més primitives i primàries en l’aparença formal. Son més crits punyents que no pas reflexions aprofundides. Son treballs que obren un camí futur, però que estan en un impàs en el que l’aprofundiment del concepte i de la forma que el volen expressar son del tot necessàries.

Per l’altre costat en canvi, ens trobem amb unes obres de caire més abstractiu, més integrades en la seva textura, i en les que el treball de fons està molt ben realitzat donant força o suavitat al conjunt de l’obra, que s‘arrodoneix amb el contrapunt d’un element referencial  que dona equilibri al conjunt. Obres molt més serenes en l’aparença però gaudint d’una càrrega plàstica important clarament mostrada amb l’ajut d’una tècnica ben notable.

Amb aquesta contradicció aparent, Torrent gesta una exposició plaent de visitar, amb dues cares ben diferenciades que semblen portar cap una nova finestra , segons el que hem pogut veure en les xarxes socials, en les que l’artista sembla haver trobat la seva interna veritat, l’abstracció no com a eix formal, sinó com a conseqüència de la realitat. Un camí molt interessant del que a bon segur en podrem parlar en la propera exposició.

Felicitats i a seguir.

 

“Fragments d’un crit”. Jordi Torrent

Museu Arxiu de S. A. De Llavaneres

Del 8 de maig al 7 de juny 2026

 

MIRADES 1976-2026. MATIAS LIZANA

El Museu de Llavaneres comença any amb l’exposició  que protagonitza l’artista local Matías Lizana que celebra el seus 50 anys d’artista amb una mostra de caire antològic amb títol ben definitori com és “1976 – 2026 . Mirades”

Matías Lizana és un artista absolutament desconegut en l’actual món de l’art. Sols aquells que ja ens movien en ell fa més de quaranta anys, sabem del seu bon fer creatiu que cultivà en ambients propers i amb el grup d’alumnes de l’artista uruguaià Pablo Mañé que exercí  de guru d’un bon grup d’artistes que despertaren i avançaren a l’art amb el seu suport i ajut.

Allà , al costat de noms com Simon, Cuyàs, Casas-Peña, Benítez, Comabella, Calleja, Terés, Gomis i alguns altres va ser un dels protagonistes de la Proposta d’Art a la Platja de Mataró que va tenir un ample reconeixement , ocupant les planes del Suplement en color de La Vanguardia a l’abril de 1981.

Ara, en acomplir-se 50 anys de la seva primera exposició al Banc Mercantil de Manresa que va tenir una interessant activitat expositiva a Mataró en aquells anys, Matías Lizana, artista mataroní que fa més de trenta anys que resideix a Llavaneres, ha volgut fer un resum de la seva activitat creativa en una exposició de caire antològic en el Museu de la població. Així neix i s’explica l’especial exposició amb la que comença l’any tan estimable sala.

Passejar-se per l’exposició, i més per el visitant normal que desconeix del tot a l’artista i al seu fer, sorprèn per una diversitat tan tècnica com conceptual, el que converteix a la mostra en un poti-poti difícilment digerible . Un poti-poti del que si es sap fer tria especialitzada , permet intuir i demostrar la capacitat de l’artista.

En realitat la dispersió obligada de la mostra, s’emmarca  sota quatre obres fonamentals que marquen esperit , concepte i realització. Comencem amb la peça “Ball” (1985), que serveix de pòster de la mostra,  un treball àgil, actiu i modern que es dona la mà amb “Camp de blat” (1983), obra d’alta qualitat amb el reduccionisme com a protagonista. Al seu costat hi ha l’imaginatiu ”Illa de Pasqua” (1997)que contrasta en la seva diversitat amb “Composició en groc II” (1982).

Quatre peces esplèndides en la seva diversitat que compaginen un cocktail divers i a voltes contradictori, que sols es pot entendre en la disparitat i diversitat  d’esquemes en conceptes, formes i maneres que existeixen en el cap de l’artista , que apareixen en la infinitat de treballs que es troben en el seu estudi i que ara brillen en la individualitat de la selecció que s’ha dut a terme.

Al costat d’aquestes quatre columnes  del seu fer , apareixen una vintena de peces més que marquen els trets bàsics i els fonamentals que l’artista ha dut a terme en el seu silent treball i que ara després de prèvia i dificultosa selecció surten a la llum en aquesta magnífica antològica. D’entre elles voldria remarcar algunes com  “instantànies d’Eva” “Menines” “Amants” “Concepte de paisatge"“Cadaqués”, “El regne”.

Evidentment que la mirada a aquesta exposició no ha de ser la mateixa que la que realitzem en qualsevol exposició normal. Cal copsar el moment, veure l’any en el que s’ha realitzat i intentar esbrinar el camins, detalls  i giragonses que hi ha en la creació de 50 anys. És a dir des del moment en que estàs en les beceroles creatives i en el que tota aventura està permesa , fins el moment en que depasses els seixanta i la teva mirada és més critica i profunda, encara que a voltes, pugui semblar més acomodatícia. I entre mig les obres parides en els més diferents moments personals i creatius.

Amb totes aquestes circumstàncies , limitades també per les dimensions de la sala,  Matias Lizana i la gent del Museu de Llavaneres , aconsegueixen la recuperació artística d’un creador que amb la seva fugissera activitat s’havia convertit en un artista desconegut per a tothom quan queda ben clar i s’evidencia en la mostra, hauria hagut de tenir més veu en aquests anys de silenci.

Una veu que ara sona resplendent amb aquesta exposició al Museu de Llavaneres i que ara a mig camí entre les paraules i el silenci, ens ofereix el seu art, per que com ell arribem a la reflexió desxifradora.

 

”Mirades” (1976-2026) Matías Lizana

Febrer de 2026

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

ART A LLAVANERES

Sant Andreu de Llavaneres ocupa un lloc capdavanter de l’art en la comarca del Maresme. Amb un Museu  tant desconegut com important, en el que s’hi apleguen obres d’art dels més importants artistes del Maresme, al costat de molts d’altres i en el que cada any s’ofereix una temporada complerta de bones exposicions, ara sembla afegir-s’hi la sala del Casal de Llavaneres, espai amb ample història que sembla vol de nou agafar volada  encara que sigui amb un ritme més modest. Ara mateix, en ells hi coincideixen dues exposicions que mostren els seus respectius tarannàs.

Al Museu de Llavaneres es presenta la mostra que aplega als tres guardonats en el VII Concurs de Pintura i Escultura del Museu Arxiu de Llavaneres que es fallà l’any passat i del que un en va ser , com en anteriors ocasions , jurat del mateix. Ara es retroben, de forma ampliada , els tres guardonats confegint un exposició dispersa per la diferència estilística però amb la suficient qualitat com per merèixer la visita.

Catherine Lorton, que ne va ser la guanyadora, ens ofereix un petit mostrari del nou pas que ha realitzat en la seva carrera artística. Partint de les “Cartografies del caos” que presentara  en la mateixa sala fa cinc anys i de la seva evolució que vàrem tenir ocasió de gaudir al Museu del Càntir en fa quatre, i fa tan sols un parell a La Destil·leria, ara Lorton ens sorprèn a tots amb una interesantíssima variació evolutiva  en la que manté l’arrel ideològica però amb un salt plàstic al buit molt important.

Un salt que generant una evolució formal dels seus pictogrames, agafa força i empenta amb l’aparició cromàtica, un element que semblava haver anat deixant de costat i que agafa ara un inusitat i encertat protagonisme que dona més vida encara a les seves reflexions.

Una Catherine Lorton esclatant amb força i potència artística que ens dona una positivíssima notícia del seu fer encetant un nou camí , fresc i potent, que trencarà el clos en l que estava immersa. Magnífica presència la seva en aquesta exposició.

Glòria Badosa segueix evolucionant en la seva abstracció cromàtica , assolint amb les seves peces un petit assaig de pictogrames cromàtics que per a mi esdevenen una nova visió de les estacions naturals , tantes vegades expressades de mil i una formes , pels més diversos artistes.

Badosa amb la saviesa i el domini que té de la seva estilística, aprofita a la perfecció la proposta  amb una sensible i acurada gestació d’uns treballs  que com mostra en el petit projecte penjat, quasi haurien de romandre permanentment junts per  , en la seva globalitat, esdevindré una peça emblemàtica del bon fer de l’autora.

Antoni Darias presenta allò que habitualment pinta, en la línia d’un art amb molt  més garbuix formal que no pas emocional , molt més comercial que no pas l’obra que li va servir per assolir la tercera plaça del concurs.

Una obra d’habilitat compositiva però establerta amb un sol mètode que no és altra que seduir per la seva “raresa” a l’amant d’una mirada figurativa que en les mans de l’autor assoleix un deix únic i especial. Complement adequat al treball de les altres dues artistes, però essent això, simplement un complement .

 

Per l’altre cantó al casal de Llavaneres  hi exposen en un difícil per a no dir impossible paral·lelisme, Joanna Scheerman i Albert Moleon.

Albert Moleon segueix la seva dèria expositiva total, sens donar-se el temps per respirar i reflexionar al respecte del que cal fer per evolucionar la seva pintura.

Queda ben clar que la força de la seva expressió està en el color, però aquest no pot dipositar-se a la babalà sinó que la seva força ha de generar les tensions necessàries a l’obra per que aquest en surti guanyadora. De totes les obres que presenta a l’exposició, la majoria que ja havíem vist en altres mostres seves, sols hi ha una obra que ens atrau i que sembla poder obrir les portes al futur i és la que reproduïm fotogràficament.

Aquí, amb una força controlada i en un cert estat de serenor cromàtica creiem que està el futur de l’autor, que en la resta es perd en la disbauxa que no li permet cap bé.

Quasi el contrari hauríem de dir de Johanna Scheerman , artista que comparteix sala , encara que no pròpiament espai amb Moleon.

Fa un parell d’anys que la vàrem descobrir en una exposició que realitzara a La Cúpula. Allà dèiem d’ella que per a un estava clar que el millor residia en les obres més lliures i poc definides, i segueixo  pensant el mateix, Quan es mostra més a l’estil Alís, que va ser el seu mestre, és quan Scheerman  es veu més artista , però quan treballa, especialment en peces petites, hi vol afegir tants detalls abstractius i poc concrets que l’obra es difumina i perd. Cal delimitar camins per obrir noves i positives fronteres.

 

Johanna Sheerman / Albert Moleon. Casal de Llavaneres

Guanyadors 7é Concurs de Pintura. Museu de Llavaneres.

 

 

 

SWING D’ESTIU 25. PEP SUARI

 

Fa molt més anys del que sembla que Pep Suari no exposava per la comarca que és la seva nadiua, després de que fa 43 anys va marxar de la mà de Torrents Lladó cap a Mallorca on ha desenvolupat tota la seva carrera artística.

Recercant arxius trobo les seves mostres més properes , amb el seu gran amic , en Josep Mª Gomis, que realitzà per els ja molt llunyans 2008 i 2013 i la presència en un “Quatre” a l’Ateneu. Però des d’aquells moments hem tingut tan sols fugisseres aparicions , com la seva selecció en una Biennal Torres Garcia, que ens han portat el flaire del seu bon fer artístic fins que des d’aquest cap de setmana ens podem retrobar amb el seu art a Can Caralt , a Llavaneres.

Sota el títol de “Swing d’estiu”, un títol perfectament adient per a la mostra ja que en la definició de la mateixa  haurem de recordar que el swing és una música composta amb un petit espai per a la improvisació, i alhora curosament orquestrada.  Improvisació i cura, dos elements perfectament estructurats i vitals en tota l’obra de l’autor i com no, en aquesta exposició

Pep Suari fa demostració fefaent de la seva gran habilitat creativa i compositiva, alhora del coneixement profund del que pot interessar al públic en general, i conforma una exposició, com si la mateixa contingués dos parts.

Per un costat presenta peces enormement creatives i de gran qualitat que sap perfectament estan sols a l’abast d’aquells coneixedors i enamorats del veritable art. Peces intenses , agosarades en el contrast , amb cridòria silent que captiven i enamoren a aquells gaudidors de l’art veritable.  Són les que ocupen tota la paret a ambdós costats de la porta d’entrada a la sala. Un joc que té afegitó, amb un parell d’obres absolutament desinvoltes i desfermades, en la paret fontal.

Per l’altre costat presenta peces de més cridòria aparent però molt més fàcils en la seva realització. Establerta en la pràctica d’una figuració, aparentment agosarada, però enfocada en el desig d’una comunicació més fàcil i alhora més plaent, per aquells que viuen l’art més com una visió exterior que no pas com la passió que tota obra d’art ha de contenir veritablement.

En tots els casos, Pep Suari segueix gaudint en la seva veterania  d’una diversitat creativa  que el permet practicar  l’abstracció, el conceptualisme, el realisme, la neofiguració, el simbolisme i el més llarg llistat d’estilismes, amb una profunditat interior i una saviesa exterior que fa, com deia ja fa un temps, que sense amagar la seva personalitat, faci surar en superfície els seus sentiments més íntims, estructurats en la seva passió de viure i pintar. Però alhora sabent i volent expressar els seus sentiments artístics, en els quals la consciència creativa generadora d’emocions i essencialment, la força del color , temperat just per a cada ocasió, son eixos fonamentals.

Ara, en aquesta exposició al Museu de Llavaneres, Suari  explosiona més clarament les seves dues cares , mostrant que l’ambigüitat segueix essent un element essencial en la seva pintura. Ho fa amb l’ofici que tan bé domina i alhora demostrant que el color, que sent tan profundament, segueix essent per ell un element indestriable en la seva creació.

Així , amb aquests vímets i la seva saviesa, Suari confegeix una exposició que mostrant el seu bon fer i la seva qualitat, plau alhora als amants de l’art i als afeccionats, amb una pintura que respon, curosament orquestrada, al swing musical que traspassa l’autor a la plàstica més comunicativa.

Swing d’estiu 25

Can Caralt, Museu de Llavaneres

Del 9 de maig a l’1 de juny de 2025.

 

 

 

MÉS ENLLÀ DEL TRAÇ.- RICARD OPISSO

 

Si no vaig errat, per allà l’any 2009 , el Museu de Llavaneres inicià amb les exposicions dedicades a Subirachs i Eduard Comabella, una petita col·lecció de mostres que anaven acompanyades d’un acurat i petit catàleg dedicat a autors importants de l’entorn o del país. Uns catàlegs que dona gust repassar i que demostren la gran tasca duta a terme per el Museu.

Avui ha arribat l’hora de fer una mirada al treball del gran artista que fou Ricard Opisso amb gran relació amb la nostra comarca ja que el seu fill Alfred, també gran artista, va viure a Mataró per raons de casament, el que comportà que el seu pare tingués una ample relació amb la ciutat i comarca.

Sota el títol de “Més enllà del traç” avui el Museu de Llavaneres ens presenta una visió  del gran artista  presentant una variada i eclèctica obra de Ricard Opisso, provinent en la seva totalitat de la pròpia família, el que dona un biaix personal a la mostra però que alhora la deixa coixa de qualitat ja que amb l’excepció de les pintures, poc habituals en les seves exposicions , la resta no deixa de ser un poti poti variat i dispers que sens dubte agradarà a una majoria dels visitants, però que decebrà  a tot aquell coneixedor del seu bon fer.

Cal doncs destacar en primer lloc l’obra “Dia de Platja”, que respon a una mirada fresca i costumista . Tractada conceptualment com un dibuix, Opisso demostra la seva habilitat compositiva amb uns colors plans i coordinadament compensats , aconseguint una obra costumista perfectament equilibrada digne del gran artista que era. Fet que repeteix en les altres pintures presentades  entre les que cal destacar al pintura “Xocolata calenta” oli de caire costumista. Igualment cal destacar els quatre olis dedicats a la “Cacera”, i no per la seva qualitat pictòrica si no per l’experiència que significà fer uns olis del que clarament eren uns esbossos dibuixats del tema, com clarament es remarca per el nombre de participants i per l’estructura general de les obres, llunyanes a les habituals de l’artista i del moment.

En l’apartat del dibuix, els mateixos estan distribuïts sota el temes “Barcelona Moderna. Art i Societat”, “Il·lustració i humor” i  “Apunts de vida”. En ells hi trobem un variat mostroari del bon fer de l’artista amb l’excel·lent “Vistes des de la bastida de la Sagrada Família” una obra de grandíssima qualitat, a bon segur de quan treballava d’ajudant de Gaudí en la construcció del temple  en el que , segons explicava ell mateix, el seu cos havia estat model escultòric d’algun àngel que està esculpit en el temple.

També cal remarcar el dibuix de Manolo Hugué I Alexandre Rivera , en el seu estil més habitual i conegut, o el de Mir i els seus amics , al costat del de Pere Romeu en tàndem. I com no, l’excel·lent dibuix “Fira” , única peça de multituds que tant bé treballava i en al que assolí un mestratge que encara conserva.

Finalment la bona llista d’obres de l’aparat “Apunts de vida” ens mostra la gran qualitat compositiva dels seus treballs, resolts amb gran habilitat i qualitat, tant en el sentit de conjunt com en l’individual, ja que amb pocs traços clarament marcats establia la dinàmica de l’acció alhora que potenciava els detalls remarcables dels seus protagonistes.

Segons l’explicat fàcil és entendre de que ens trobem davant d’una gran exposició però la realitat no és aquesta. És una exposició sens cap mena de dubtes , absolutament correcte. I l’hauríem de qualificar així si la veiéssim en una galeria d’art amb obres destinades a la venda, però és de baix to quan es tracta d’una exposició en un Museu amb el nivell habitual com és el de Llavaneres. La limitació familiar com a únic fornidor de la mostra ha estat un error, ja que hauria estat millor per al museu i per el record de l’autor, la col·laboració d’altres col·leccionistes.

Però malgrat això , que ens dol a qui estimem a Opisso i gaudim de els seves obres, cal recomanar la seva vista per fer present i no oblidar a un dels grans artistes  del nostre país, i que gràcies al seu fill, tingué una ample relació amb la nostra comarca.

 

“Més enllà del traç” Ricard Opisso

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt.

Del 4 d’abril al 4 de Maig de 2025