ART I FESTA. FUNDACIÓ ILURO

Amb aquest títol i el sots títol de “Més d’un segle de cartells i programes de Les santes” , la Fundació Iluro acull una magnífica exposició organitzada i produïda per el Museu Arxiu de Santa Maria, en commemoració del 75 aniversari de la seva existència que mostra per primera vegada la seva excepcional col·lecció de cartells i programes de la Festa Major de Les Santes, que segons s’assegura és la més complerta que es conserva  i que aplega des d’exemplars de començaments del segle passat fins a tot el referent d’èpoques més actuals.

No puc negar que la visió massa saturada i enfarfegada del cartell publicitari de la mostra em va fer témer el pitjor, sabedor que quan es parla de Santes mai s’acaba parlant de l’esperit i en globalitat, i si en canvi de la suma d’elements individuals del que no es pot oblidar cap ni un, sota el perill de que pugui començar la tercera guerra mundial.

Però només entrar en l’espai expositiu totes les meves temences es van esvair ja que l’impecable treball de Conxi Duro en el comissariat i molt especialment en els dissenys expositiu i gràfic, converteix el que podria haver estat una bigarrada mostra en dinàmica saltimbanqui en una serena passejada per la història dels cartells de festa major, ben muntats i millor distribuïts per èpoques, amb l’ajut imaginatiu i inestimable dels diversos “xinos” que arrodoneixen la mostra amb els detalls més puntuals.

Una exposició que ens permet no sols veure l’evolució artística i creativa del disseny i el cartellisme, ans també fixa la nostra mirada en el transcórrer de la història, amb les iconografies pròpies i personals de cada època, alhora que si ens fixem en el detall podem intuir el discórrer social i sociològic de la població i els seus habitants,  i en la significació i importància que han tingut les festes de Les Santes en els diversos moments d’aquests més de cent anys que es mostren.

L’exposició sols té un però, la llàstima és que aquest sigui tan important que fa devaluar i molt la importància de l’exposició, i no és altre que l’absència d’un acurat catàleg.

Valgui la dita catalana de que els estalvis es mengen les estovalles. Una vegada aconseguida tal gruix de documentació i explicada de manera tan magnífica és del tot increïble que acabada l’exposició tot retorni als estatges del Museu Arxiu i fins la propera, sense que els ciutadans puguem gaudir d’un recull que ens permeti ampliar els nostres coneixements i fixar l’ull en el detall que sí s’observa en una mirada documental tranquil·la, però que és impossible de detectar en la visió expositiva per més detinguda que fem la visita.

Un catàleg que a un preu mitjanament acurat, estic convençut hauria estat un gran èxit de vendes. Tenint en compte que l’exposició romandrà oberta fins el dia 29 d’agost , hi ha encara temps per posar fil a l’agulla i fer-lo realitat.

Amb ell, aquesta exposició assoliria el nivell de matrícula d’honor, mentre que ara es queda en l’excel·lent, nota més que sobrada per recomanar vivament la seva repetida i deturada visita, en el segur que si l’aprofitem en sortirem més savis i fins i tot més mataronins.

 

Art i festa. Fundació Iluro

Del 18 de juny al 29 d’agost de 2021

MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA. LAMENTABLE I INADMISIBLE

Fa uns dIes un diari de gran tirada va realitzar una excel·lent editorial en la defensa de la cultura com un bé fonamental de la ciutadania que estava essent abandonat i calia recuperar com element essencial. Una defensa estructurada per un costat, en la importància de que hom pogués rebre tota mena d' imputs en forma d’activitat cultural i per l‘altre en la defensa obligada i aferrissada dels creadors culturals .

Si traslladem la situació a Mataró, haurem de convenir que amb evidents matisos, en especial en el camp plàstic, l’oferta cultural general que ens ofereix la Cultura oficial omple un ample ventall de possibilitats, però en canvi tot és molt pitjor si parlem del camp de la defensa, recolzament, col·laboració i reconeixement de l’apartat creatiu. Un punt que s’accentua amb un cert menysteniment a la creació en si mateixa, com s’ha evidenciat aquest cap de setmana amb la inauguració d l’exposició dedicada a la restauració de la Capella dels Dolors per part del Museu Arxiu de Santa Maria.

Una exposició que s’explica així en el web de Cultura:

Exposició sobre el procés de restauració de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria.

La intervenció, iniciada el setembre de 2015, va acabar el març del 2016. Els criteris de restauració han estat regits per la mínima intervenció i la màxima reversibilitat. L’exposició mostra l’estat en què estaven les pintures murals dels paraments i la volta, i com s’ha netejat, s’ha consolidat el suport i s’ha procedit a la reintegració pictòrica.

La Capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria de Mataró és una de les joies patrimonials del barroc català. Fou construïda per la Venerable Congregació dels Dolors entre 1698 i 1708. Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755) hi va realitzar un projecte integral de decoració entre els anys 1722 i 1737. El conjunt, amb sala de juntes, cripta, sagristia i cor, és avui un dels més sumptuosos i ben conservats de Catalunya.

En els últims anys, les pintures murals de paraments i voltes presentaven greus problemes, especialment a causa d’humitats, que perjudicaven la conservació del conjunt. La pèrdua de policromia, l’ennegriment general, els despreniments i les esquerdes eren les patologies més visibles.

La mostra consta de fotografies, breus explicacions, màpings i un documental, el visitant podrà entendre el procés que s’ha dut a terme.

Com veuen parla de fotografies però ja comencem per no fer -ne públic el nom dels autors, els veritables facedors de la mostra.

Doncs bé d’entre aquest fotògrafs es troba la gran professional que és Marga Cruz. Però s’hi troba sense saber-ho, sense que li hagin demanat autorització per editar les fotografies, sense preguntar-li si l’hi semblava bé prendre-hi part i per a més inri, sense comunicar-li l’exposició i evidentment sense convidar-la a l’acte inaugural. Desconeixo si ha succeït el mateix amb els altres fotògrafs protagonistes de la mostra.

Marga Cruz es va assabentar per una trucada de la restauradora , en preguntar-li si coincidirien en l’acte i òbviament es va cabrejar. Curiosament la resposta del Museu Arxiu davant la seva emprenyamenta  va ser negar l’oblit, segons ells  la convidada s’havia fet i si no s’havia rebut tot era culpa d’una errada informàtica , la típica excusa de quan no hi ha excuses , sense entendre que això era l’anècdota, que l’important era haver usat uns treballs professionals sense permís vulnerant tota la deontologia professional i evidentment la llei de propietat intel·lectual, fet que ni se’ls hi havia passat pel cap.

Un concepte que es repeteix en el mail que ahir dilluns li va adreçar el director del Museu , Sr. Nico Guanyabens, i al que he tingut accés.

Es repeteixen les disculpes però no entenent de cap de les maneres l’enuig de la professional. Segons ells consta la seva autoria en les fotografies i en els crèdits. Faltaria més, però el que passa és que per llei, inclòs el cas de que les fotografies fossin propietat del Museu si no hi ha cessió expressa dels drets, no poden ser exposades sense el consentiment de l’artista. Ja que aquest pot pensar que una exposició com aquesta el perjudica , o vol reservar les imatges per altres projectes. I no diguem del tema reproducció, fet fonamental en les fotografies, és l’autor el que ha de vetllar per que el resultat final i l’exposat respongui exactament a les qualitats creatives i artístiques de les mateixes. I aquí ni la pròpia fotògrafa sap com han quedat les seves fotos ja que encara no ha pogut visitar la mostra degut a la minvada finestra horària d’opertura de la mateixa.

I si tenen dubtes que parlin amb gent com la Núria Poch, directora del Museu Bassat que sap molt bé la feina que té per les autoritzacions de les peces a exposar i per pagar escrupolosament els drets d’autor per les reproduccions en el catàleg, malgrat que les peces son propietat de la pròpia Col·lecció Bassat.

El pitjor de tot és que a la gent del Museu, vist el mail del seu director, i els comentaris en alguna xarxa social, és queda en que ells ho fan a fi de bé i les crítiques son conseqüència de que alguns els hi tenim mania i que per tant la col·laboració essent mesells és obligada.

Siguem seriosos , qui ha de seguir escrupolosament les regles han de ser en primer lloc els centres oficials i queda clar , com es va demostrar amb el tema Viladomat i en la pròpia gestió de la restauració i posterior acte inaugural , i ara mateix que al Museu Arxiu aquestes coses els hi van grans, el que no és excusa per no assumir les responsabilitats que pertoca.

I demostració que tant se’ls hi en fot, és que a hores d’ara la fotografia que encapçala la nota en l’agenda de Cultura ,que és la que encapçala aquest post, segueix sense que s’indiqui la seva autoria.


Ps.- Havent aparegut finalment en el web del Museu Arxiu, que no en el de Cultura , el nom de l'autor de la fotografia que presideix el post, he de dir que és de Lluís Rugama.

.

A MATARÓ , EXISTEIX VILADOMAT ???

Estic absolutament al·lucinat. Sabia que la Cultura importa una merda al Govern de la nostra ciutat ( a l’actual i als anteriors). Que això que ara en diuen “Direcció de Cultura” és l’ens més inútil de l’univers burocràtic del govern i que s’esforcen cada dia per fer-ho pitjor que l’anterior, destacant per la seva inmensa capacitat de superar la seva inutilitat, que de seguir així arribarà a l’infinit , que en aquest cas invers òbviament serà zero.

Però malgrat saber això, per haver-ho patit en persona com tots aquells que ens movem en el camp de les arts plàstiques , ni en el pitjor dels casos , en aquells en els que un frega la paranoia , podia arribar a pensar que la ciutat seria capaç de maltractar tant l’exposició d’Antoni Viladomat , que segons sembla obre les seves portes demà dissabte. I dic segons sembla ja que malgrat els meus esforços no he aconseguit esbrinar-ho.

Antoni Viladomat és el gran artista del barroc i com a tal ha estat escollit l’artista representatiu de tot l’enrenou del Tricentenari i es recorda la seva trajectòria amb un conjunt d’exposicions a celebrar al MNAC , els Museus de Girona i Lleida i els Museus de Mataró i Museu Arxiu de Santa Maria , on es podrà visitar la Capella dels Dolors. Unes exposicions que s’inauguren demà conjuntament a Girona (12 h.) amb la presència de lEs màximes autoritats del País.

I a Mataró, que passa?. Dons que Viladomat és el creador de la joia monumental més important i específica de la ciutat com és la Capella dels Dolors , aquell magnífic espai que durant tant de temps , i ara mateix, és tan difícil de visitar. Passa igualment que Mataró acull l’exposició “Redescobertes” que té la gran qualitat de presentar un seguit d’obres que han estat exposades rarament i que per tant son de gran vàlua per els afeccionats en general, i molt especialment per els amants del barroc i els estudiosos de l’època.

I això , com , quan i de quina manera, es podrà visitar ?. Dons , ja ens agradaria saber-ho. Si per internet mirem el cartell del Museu de Mataró , sembla ser que a partir de demà ( 10 de maig). Però quan, amb quin acte , a quina hora?. La veritat és que ha estat impossible esbrinar-ho i per tant hem de pensar que l’exposició s’obrirà sense cap mena d’acte inaugural.

Si , ja han llegit be : L’exposició dedicada a Antoni Viladomat , a bon segur l’exposició més important celebrada al Museu en decennis i de l’artista més important relacionat amb la ciutat, no tindrà cap acte inaugural i s’obrià d’amagatotis. A més a més es farà amb escassa publicitat de la mostra, - dic escassa ja que algú m’ha dit que ha vist un cartell , fet que no m’ha succeït a mi que no n’he vist cap- , sense ressò mediàtic de cap mena , i amb una informació ridícula en el camp de les xarxes social i culturals, fet que hem de considerar com totalment inadmissible.

Així per exemple, al web de cultura en parla de l’exposició com un acte més, sense donar-hi gens ni mica d’importància , com ho demostra que entre els enllaços a la petita notícia existeixen els webs dels altres Museus participants, però no el de Mataró.

Cap notícia ni als Fb del Museu Arxiu i del Museu de Mataró, com si no existís l’exposició. Tampoc s’esmenta en el fb de Cultura. Això sí en Fb del Museu de Mataró apareix la fotografia de l’acte de presentació del total expositiu al MNAC. Allà a la foto sí que apareixen, lluint-se , els directors dels Museu mataronins , però a l’hora de la veritat , de treballar, res de res i l’exposició de Viladomat arriba a la ciutat en el més absolut silenci i clandestinitat.

Ves a saber si divendres que ve , a la capella dels Dolors on s’anuncia una conferència del Dr. Francesc Miralpeix, es farà un acte inaugural de segona mà. Ves a saber ja que enlloc diu res i aquesta exposició sembla estar in albis, i el que està clar que no interessa a ningú dels que per desgràcia nostra i de la ciutat , dirigeixen els Museus de Mataró.

És per això que és obligat demanar responsabilitats culturals i polítiques. La desídia i crec que s’ha de dir mala fe en el menysteniment d’aquesta exposició, que repeteixo, és a bon segur la més important celebrada a la ciutat en molts anys, obliga a exigir mesures taxatives que com és habitual seran obviades.

És per això que davant el desgavell, la ruqueria , el menysteniment i podríem afegir més adjectius , que signifiquen en el seu conjunt el ridícul cultural més absolut de la ciutat , alhora que un insult directe als seus ciutadans , cal demanar la destitució dels responsables de Direcció de Cultura , la dels Museus de Mataró i Museu Arxiu de Santa Maria i en conseqüència directa , la dimissió del regidor de Cultura que ha permès  aquesta vergonya cultural col·lectiva davant la figura i l’obra d’Antoni Viladomat.