EL QUE QUEDA DE MI. JÚLIA LLADÓ

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta  des del passat dissabte la mostra “El que queda de mi” de l’autora Júlia Lladó (Argentona 2000) una jove creadora local, graduada en Història de l’Art i que actualment cursa estudis de fotografia  a l’ IFEC.

 Segons ella mateixa explica en el catàleg de la mostra, ”la seva obra es construeix com una recerca de la identitat, centrada en l’exploració del cos i la pell com a materials artístics. A través del seu treball, qüestiona estereotips, desafia tabús  i reflexiona sobre col·lectius oprimits, incorporant en alguns projectes una mirada personal sobre allò queer i la salut mental”.

L’autora, que en el mateix catàleg ens parla de que las sèries que presenta parteixen de la seva experiència com a dona autista i disca , erra en centrar en ella, el seu pensament i les seves circumstàncies, tota l’exposició. No entén que en l’art evidentment l’autor expressa les seves idees i a més ho fa de la manera més adient per a ell mateix, per adreçar-se a l’espectador. Però que l’art sols es consuma, en la sublimació de la comunicació. Una comunicació que moltes vegades no transcorre com l’artista havia previst o volgut.

Júlia Lladó, al meu entendre, no fa l’exposició per el públic, sinó per a si mateixa, circumstància totalment vàlida, però que provoca un cert rebuig en l’espectador que se sent analfabet davant el que se li explica.

L’ús de paraules, alienes al mon habitual, per no dir al món artístic, com : Shutdown, meltdown, masking, patologització, neurodivergent, disca o capacitisme, que l’autora ha d’explicar en un fulletó apart al catàleg, mostra el difícil punt de trobada entre l’artista  i el públic que vol gaudir de les seves obres.

Júlia Lladó demostra en bon nivell, el seu grau de capacitat creativa, fonamentat, com en tot artista per la seva sensibilitat i el domini de la tècnica emprada, però ha de limitar la seva explicació escrita del seu interior, substituint-lo per una explicació essencialment plàstica o artística, del mateix, ja que com sabem quasi tots, els escrits d’una exposició sols son llegits per un percentatge de públic molt baix.

Si ho aconsegueix, com crec que evidentment així serà, deixarà de patir en l’exposició, ja que la mateixa deixarà de ser una evidència per passar a ser  una exposició comunicativa en la que a bon segur entrarà en diàleg amb els espectadors fet essencial, per a tot artista.

Exposició doncs aquesta plenament vàlida si al considerem com iniciàtica, i per tant amb molts punts a retocar, cosa que sols es pot fer amb l’auto convenciment de que res està fet, i el fet està encara per patir molts retocs. I aquesta auto evolució sols està en les mans del propi artista. Si aquest creu que ell ja és artista i que ho fa molt bé, no hi haurà camí per a ell.

Una exposició per intentar esbrinar un futur, molt més que per veure i gaudir d’un present.

 

El que queda de mi. Julia Lladó

Museu del Càntir. Argentona.

Del 16 de maig al 28 de juny de 2026

LA LLIÇÓ CREATIVA DE JAUME VALLVERDÚ AL MUSEU DEL CÀNTIR.

 

 Jaume Vallverdú ha dedicat la seva vida a l’ensenyament de l’art i la passió que hi ha dedicat des del seu lloc de responsabilitat a la Facultat de Belles Arts l’hi ha impedit confegir una carrera artística, en el sentit que hom l’entén habitualment, però en canvi el seu bon fer en l’ensenyament ha estat un element fonamental en el desenvolupament creatiu de molts alumnes, ara ja artistes.

Acabada ja la seva tasca docent, i després d’un currículum expositiu no molt variat i ample, ara es presenta amb tot, en una dinàmica explosió de creació que sorprèn a l’espectador que el desconeix i a on mostra la seva altíssima qualitat tant en l’aspecte formal com en el creatiu, pròpiament dit, ensenyant a tothom uns vímets esplèndids capaços de generar unes obres de gran qualitat amb un idioma personal que assoleix la seducció de l’espectador que es pregunta quins son els significats dels mil i un detalls que composen les seves peces.

Ara, Vallverdú crida al món els seus nous objectius, amb ganes de ser escoltat. Conrea així l’expressió d’un vitalisme eteri, en el que sota torres i conjunts arquitectònics, solament imaginables en un mon d’idees i somnis , confegeix el seu univers particular i màgic, ple d’estructures curulles de finestres / orificis , signes cabalístics i mil i un detalls que ens conviden a la descoberta del secret.

Així va confegint la seva ciutat mental, desenvolupada de manera creativament màgica i espiritual , en la que hi conviuen les dones, bruixes i deesses que regnen en el seu esperit  interior, compartit ara amb nosaltres mitjançant aquesta mostra.

Una mostra complexa que a vegades sembla contradictòria , realitzada amb el domini tècnic d’un gran especialista i en la que l’autor desgrana les seves vivències espacialment aquelles que l’hi ha estat més seductores , tant en el plaer com en l’interrogant de la causa i el dubte que li ha generat.

I aquesta contradicció que sent l’espectador es deguda a que les múltiples senyals que genera Vallverdú en el seu exterior formal, amaguen la gran raó espiritual que plana en el seu treball i es diposita silenciosa en les seves obres.

Sota la protecció de les religions monoteistes , que regnen en el món d’edificis i formes que ens ofereix l’autor, Vallverdú  genera uns espais plens de signes , finestres, senyes i paraules que descriuen la seva interioritat , que ara esclata en qualitat i perfecció tècnica per mostrar la seva veritat més nua i alhora, l’única real.

Tot això, en una exposició d’altíssima qualitat que precisa d’una mirada detinguda i  lenta , amb lectura en el seu idioma propi, per descobrir i gaudir de la seva brillant ànima d’artista.

Exposició d’obligada i lenta visita.

Felicitats.

 

“ Dones, Bruixes i Deesses” de Jaume Vallverdú

Museu del Càntir. Argentona

Del 4 d’abril a l,11 de maig de 2025

MÔNICA VILERT: SEQÜÈNCIA CONTINUADA

 

Mònica Vilert va reiniciar la seva vida expositiva fa més de catorze anys amb la brillant exposició de títol “Paisatges” a la sala d’Aparelladors. Des d’aquell moment  hem pogut anar gaudint del seu magnífic fer  amb presències esporàdiques, dominades pel seu èxit en la Biennal Torres García que ens va fer explotar de joia al seus seguidors.

I cal dir-ho amb tota claredat. Un és absolut seguidor del seu bon fer, com queda be clar que a casa, amb més de 500 obres , sols dues han estat adquirides. Una és un gravat de Guinovart que vaig adquirir per fer un favor a un amic que ho precisava, i l’altre és una peça de Vilert, amb la que m’obsequià la meva dona  quan vaig complir 40 anys , i d’això en quatre dies en farà 33  .  Dit d’altre manera, qui em coneixia i em coneix millor, va pensar que res millor que una obra de Vilert per celebrar tan mítica xifra.

Conec el treball de Vilert, des dels seus començaments amb Rovira Brull, i els seus jocs d’ous. Resto admirat, penso que per a sempre, amb la seva exposició “amb els 6 sentits” a Tertre i la Caixa Laietana i així podem seguir fins avui mateix, on una nova artista, amb arrels profundes ,segueix enamorant-me amb el seu fer plàstic que crec és fruit d’un llenguatge íntimament visual que és humanament potent i plàsticament transcendent.

Potser qui no la conegui tant, pot observar una excés de presències amb el seguit d’exposicions que ha realitzat darrerament, a Llavaneres i a la Destil·leria, o per qui no la conegui prou, pot pensar en una repetició física i mental de la seva plàstica. Però encara que un cregui que potser està exigint-se massa en el seu minimalisme molt difícil d’entendre i copsar a primer vol, l’enorme força interior que explicita en cada peça fan dels seus treballs un conjunt d’elements viscuts i compartits que sadollen a qui la coneix i sedueixen a qui no en sap res d’ella.

En aquesta ocasió ens explicita la pròpia autora en l’escrit del catàleg que “Seqüència continuada és un conjunt d’obres que juntes podrien crear-ne una de sola o, de cadascuna d’elles, en podríem obtenir d’altres.

Esdevé, alhora, la repetició d’elements i per tant, una continuïtat. Son ritme, moviments, canvis, igual que el paisatge que passa a tota velocitat.

Pocs colors. Els tons de blanc i gris representats també per altres materials com el guix, la tela i la cera. Elements justos, controlats i mesurats per poder dir molt i ser el que son”.

I un, està d’acord amb ella. I just ahir quan llegia l’article de Pablo Allepuz en la presentació de l’opuscle de mà de l’exposició retrospectiva d’Antoni Tàpies, en el que diu: “...el fet de concebir un assaig autobiogràfic, a partir de la idea de fragment, no com un testimoni definitiu sinó com una porta oberta a potencials revisions, ofereix un model crític, - biogràfic, historiogràfic, curatorial -, que es renova constantment: un fragment està sempre incomplert, cercant complicitats més enllà de si mateix i establint relacions d’independència amb altres fragments”, ho vaig veure tor ben clar.

Amb aquesta idea, podem observar el treball de Vilert com una passa més en la seva projecció constant de la història més privada i íntima, que apareix de trascantó  amb signes i tons que sols ella entén a la perfecció i a la que els espectadors intentem entendre des de la nostre òptica personal.

L’exposició que avui presenta Mònica Vilert al Museu del Càntir d’Argentona és un nou capítol de la seva autobiografia que l’autora fa present mitjançant la seva enorme sensibilitat plàstica i ens la deixa per que la gaudim per fora i a ser possible per dins, per intentar establir els camins comunicatius entre artista i espectador, que tot autor anhela i que ens servirà en connectar, per gaudir encara més de la gran qualitat i bellesa plàstica del seu treball.

De recomanable visita.

 

 “Seqüència continuada”. Mònica Vilert

Museu del Càntir. Argentona

Del 20 de setembre al 10 de novembre de 2024

 

JAVIER MARISCAL I EL CÀNTIR D’ARGENTONA 2024

 

Ahir es va presentar oficialment el càntir d’Argentona d’aquest any,  que porta la signatura de Javier Mariscal, i és per tant successor de Quim Larrea que inicià el 2017 la nova col·lecció de càntirs d’autor, i al que han seguit en anys posteriors Carles Bassó, Miquel Milà, André Ricard, Oscar Tusquets, Carme Pinós i Nani Marquina en aquest llistat de dissenyadors importants que han fet cap-i-tomba a la llista de càntirs tradicionals ben pròpia del Museu i la fan caminar ara pels camins de la modernitat i actualitat.

Javier Mariscal ha estat el dissenyador escollit per la gent del Museu del Càntir per crear el nou atuell que s’ha d’afegir a la col·lecció. I si ja va fer pública la seva afecció per la ceràmica, que ve de fa molts anys quan estava a l’Africa amb el seu gran amic Barceló, ara aquest encàrrec de la festa del Càntir l’ha activat, presentant una peça actual, moderna i atractiva.

Com es pot veure perfectament amb les imatges, el càntir de Mariscal, en l’estil d’una peça rústica, juga amb el fang com element primordial que a més a més en no ser vidriat ,ofereix una mirada diferent si el càntir està ple d’aigua o buit. Un càntir amb un galet llarg i accentuat que es contraposa al broc, acoblat a la mateixa nansa, però no amb un conjunt arrodonit harmònicament, si no més aviat esbiaixat en la línia del pitorro tal i com ho fan les tres línies blanques que envolten  el cos del mateix i alhora el diferencien un dels altres.

Un càntir de línia rústica i primitiva però que genera una gran sensació de poble, d’humilitat i de serenor, alhora que d’una senzillesa que depassa els seus marges. Un càntir planer i jo diria que ben popular , o anant més enllà , de pagès. Un càntir diferent als dissenys senyorials de Milà o de Ricard, i llunyà de la figuració de Tusquets o la finura de Nani Marquina o Carme Pinós. Un càntir ben personal, molt made in Mariscal,  que esperem sigui del gust de tots.

O sigui que ja ho saben, els propers 5,6 i 7 de juliol, a la fira Argillà d’Argentona amb un  magnífic i espectacular cartell realitzat per el propi Mariscal, Argentona els espera  amb el festival de Ceràmica d’enguany, amb la República Txeca com  a país convidat i amb  el protagonisme dels ceramistes Eva Roucka, Nuri Negre i Pep Gómez exposant en els diversos espais de la vila, i com no amb la gran fira de ceràmica que amb una seixantena de ceramistes omplirà els carrers principals de la població. Si a més hi afegim espectacles, visites guiades al Museu, demostracions de terrissa tradicional, cinema ceràmic ... , és evident que no us la podeu perdre.

Us esperem, amb el càntir de Mariscal de protagonista.

“Esa maraña invisible que es la NADA”. FRANCESCA POZA

 

Y fue perdiéndose en esa maraña invisble que es la Nada

de una forma sutil, sin tiempo para despedidas.

se desdibujo su sonrisa, se hizo triste su mirada ,

que iba perdiendose cada vez que mirava.

 

El Museu del Càntir d’Argentona presenta en aquest final de primavera una exposició excepcional que mostra l’altíssima sensibilitat i qualitat de la seva autora , la mataronina Francesca Poza, que torna a exposar ben a prop de casa seva desprès de quasi quatre dècades d’absència. Ara, en el seu retorn als seus verals més propers,  ens demostra amb la teòrica simplesa del seu fer, l’alt nivell del seu treball i la profunda càrrega que atresora cadascuna de les seves obres.

Els que visitem moltes exposicions , rarament ens sentim emocionats i absolutament seduïts i abduïts per alguna d’elles. Certament quan anem a un Museu o ens enfrontem a una  exposició d’aquelles que podríem dir antològiques o d’un gran mestre, se’ns relaxa l’esperit i la predisposició a l’emoció i/o aplaudiment, és molt més fàcil i escaient.

Però quan passem per les galeries i observem una exposició, diem-li que normal, son molt poques les vegades que sortim sadollats i satisfets per el que hem vist. La causa més habitual és que, en el millor del casos, ens trobem amb obres que ens recorden a d’altres , o que no veiem l’imprescindible evolució de l’artista cap el camí que intuïm o creiem, que li pertoca.

Potser per això quan un es troba amb el treball d’una artista tan senzilla , que no simple, com és el cas de Francesca Poza, a aquell veritable amant de l’art  se li mouen les tripes artístiques i predisposa el cos i l’ànima a gaudir de la sensibilitat, en aquest cas quasi poètica, del seu fer, sabent perfectament que aquesta visió serà per a ell aliment indispensable per depassar el temps en que tardi en trobar una altre exposició que li renovi l’esperit.

Vaig conèixer a Francesca Poza fa quasi quaranta anys a Mataró. Per un llavors estava començant a exposar, després d’haver fet aprenentatge en el taller dels germans Arenas. Ho va fer amb en Jaume amb qui l’unia el toc de personalitat i rebel·lia . A la seva mort passà a mans del seu germà Jordi, amb qui no es va entendre i començava a caminar sola per els camins de l’art, amb algunes amigues com per ex. Mª J: Carrasco, però va desaparèixer de la ciutat i d’exposar en la mateixa. La vaig retrobar a les xarxes fa uns  anys i he pogut seguir i gaudir de la seva evolució des del gravat, per passar a convertir el paper, de suport a protagonista, amb la manipulació més absoluta i íntima.

Avui tenim la sort de que es mostra en la nuesa més absoluta al Museu del Càntir d’ Argentona i ho fa amb un treball personal, íntim i seductor , en el que el paper i el fil que el subjecta, esdevenen els subtils elements  per expressar amb emotivitat i senzillesa, els  esbiaixos de la seva ànima d’artista.  El paper com a matèria i el fil com a símbol, com el títol de la xerrada que l’artista efectuarà al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Com molt bé explica en el catàleg . “ La subtilesa del fil organitza el temps, l’enllaç, la continuïtat, embolicar, desembolicar, teixir en una frontera poètica summament delicada. Amb el paper com a matèria i el fil com a símbol. Un fil que és epifania i metàfora del que és fràgil, que en trenar-se, es fa fort, es converteix en textura densa, resistent”.

Així amb la sensibilitat del material i la seva pròpia d’artista, Poza va escrivint les seves obres que sedueixen en al primera mirada i que neguitegen en la mirada més profunda, ja que el lector interessat, compren a la perfecció que aquell tros d’intimitat de l’artista és en realitat un tros compartit, ja que som molts els que ens sentim aclaparats en la nuesa que ens aparta de la massa general per esdevenir protagonistes únics d’un món  en el que memòria i oblit son injustament considerades circumstàncies a les que cal dominar i no ser seduïdes en la seva profunditat.

Com si fos una Penélope actual, Francesca Poza, teixeix i desteixeix, no en l’afany de fidelitat i perdurabilitat, si no en el sentit de permanència del més íntim i de tot allò que volem que perduri per sempre entre nosaltres per el que ens ha marcat, induït i/ o produït. D’aquí que les seves obres ens sedueixen, no sols per la bellesa, ans al contrari, ho fan també per la càrrega  sentimental i interior que arrosseguen .

Si afegim que el treball tècnic per aconseguir els objectius, és  absolutament encisador i el resultat obtingut amb el mateix aconsegueix una bellesa visual que iguala com a mínim la gran carga emotiva que genera el conjunt total de la peça, haurem de convenir la gran qualitat, exterior i interior, de les peces que presenta l’autora.

Passejar-se per la sala del Museu del Càntir és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la vista  la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat.

És per això que aconsellem la detinguda visita a aquesta exposició, que a més de descobrir a una artista nostra i propera , ens ofereix entendre art en el seu estat més pur, que com deia Joseph Beuys , és simplement la vida, aquella que de forma ben pura s’evidencia en aquesta magnífica exposició d’obligada visita

 

Esa maraña invisible que es la NADA. Francesca Poza

Museu del Càntir. Pça de l’Església 9.Argentona

Del 25 de maig al 23 de juny de 2024

 

 

MIQUEL ARNAU. LOCUS ET LUCUS

 

Que en Miquel Arnau és un dels millors artistes de la comarca és una circumstància que sòls defensem, el que això escriu i quatre personatges més que coneixen abastament a l’artista i a les seves obres. I és així , en primer lloc, per que Miquel Arnau ha treballat en el món de l’art més de restaurador . amb amples coneixements i clientela important, que no pas d’artista. I en segon que la seva forma de ser no el fa procliu a entrar en la discussió d’espais i galeries, i per tant malgrat la seva edat , el currículum és petit i escadusser.

Aquesta escassa presència expositiva fa que quan presenta la seva obra , cada cop enganxi i enamori a més persones que rendits a l’evidència artística del seu fer resten com embadalits seguidors del seu treball.

Aviat farà vint anys que li presentava una exposició, amb un escrit que en rellegir-lo veig que segueix essent absolutament actual, per tant no em fa res repetir-lo en aquesta crítica. Deia així:

“En Miquel Arnau és argentoní de soca-rel. És home de pagès, de camp i de natura. Però també és pintor d’ofici i de benefici. D’ofici perquè com pocs domina els secrets tècnics, cosa que li ha permès desenvolupar una intensa carrera de restaurador i de benefici perquè ha sabut aprofitar aquests coneixements en la realització d’una pintura pròpia en què tots els elements de la seva personalitat hi son presents.

Ara en sorprèn a tots amb una visió tan apassionada com agosarada. Defugint del detall anecdòtic, de l’afalac fàcil de la referència propera, Miquel Arnau no busca la similitud amb la realitat i sí en canvi, intentar aprofundir en l’essència d’allò que reflecteix.

Heus aquí turons i boscos expressats en el gest, en el ritme intens de la pinzellada hàbil, en la creació d’un concepte que fuig de l’aparença per endinsar-se en l’ànima , en la remor, en l’aroma d’uns indrets tan estimats com a vegades desconeguts.

En la llum, el color, la força de la pintura de Miquel Arnau , hi ha quelcom més que el sentiment d’un artista. Hi ha l’estimació envers un terra que és la seva, que ens la vol fer avinent mitjançant una exposició com aquesta, que depassa el senzill concepte del paisatge per esdevenir un personal crit per un entorn que forma part de la seva arrel més íntima”.

Per a Miquel Arnau  pintar allò que diríem vulgarment , un paisatge, no és simplement fer-ne una fotografia del mateix, i sí en canvi és fer-ne la pròpia fotografia, aquella que destaca i remarca els elements claus de l’entorn i a més a més amb el cromatisme interior sentit per l’autor que acostuma a ser ben diferent d’aquell que podem sentir com espectadors e inclòs sentint-nos protagonistes del mateix espai.

Avui al Museu del Càntir d’ Argentona, la població on va néixer i resideix l’artista, ens  demostra a qui no és cec o no ho vol veure, la potència de la seva força interior que juga i conjuga perfectament amb l’entorn que l’envolta. Amb tocs expressionistes, demostrant el vàlids que son,  apropant-los a la realitat visual i estructural d’avui mateix, l’artista ens planteja uns paisatges naturals perfecta i destrament expressats amb una vivantor conceptual ajudada per una força cromàtica, que demostra i fa evident la “realitat” del indret, una realitat que es copsada de forma natural per a qualsevol espectador que s’hi acosti a ella amb els ulls i la ment ben oberts.

La mostra que Miquel Arnau presenta ara mateix al Museu del Càntir d’Argentona, està formada tan sols per deu peces presidides per un paisatge de mides grosses en la que ens ofereix la visió del menorquí indret d’ “El Toro”. Un espai que és rellegit amb tota saviesa per Miquel Arnau amb una visió des del mar que subjuga per la seva saviesa i personalitat. Peça que presideix la mostra acompanyada per les intensament viscudes vistes de Moià i el Montseny i el contrapunt d’unes íntimes i personals visions de boscos propers .

Tot, tocat amb un to vibrant i enèrgic , eliminant els detalls i amb l’ús d’un color que és capaç de generar l’ambient precís per que un comprengui el particular esperit de l’autor, que mitjançant aquests estris domina sobre l’espectador que en cas d’acceptar-lo és veu submergit en la capacitat generadora d’espais de l’autor i abduït en la seva totalitat per el seu fer.

L’exposició de Miquel Arnau és una exposició de primer nivell , capaç de generar un munt  de sensacions a l’espectador que s’hi acosti amb ganes i desitjos de copsar les seves essències i alhora gaudir-les. Sens dubte l’obra de Miquel Arnau conforma una gran exposició que mereix una atenció superior a la que li pot oferir el Museu del Càntir. Una gran exposició de la que els ciutadans del Maresme ens en podem aprofitar visitant-la, amb la quasi certesa de trobar-nos davant d’un dels millors creadors de la comarca que alhora mereix abastament una atenció en lloc i indret més important.

No us la perdeu.

Moltes felicitats Miquel.

 

“Locus et Lucus”. Miquel Arnau

Museu del Càntir. Argentona

Del 3 de març al 10 d’abril de 2023