CARTELL DE SANTES 2017. LES EMOTICONES SANTERES DE RAüL RONCERO

El barceloní Raül Roncero, i dic barceloní ja que així mateix es qualifica en el seu web en el que no apareix enlloc la referència de Mataró ,ha estat l’autor escollit per a ser protagonista del cartell de Santes d’enguany.

Un cartell que, deixant-me del tot indiferent, en especial per la seva simplicitat elemental en el concepte , composició i realització, per a mi té però un element  ben positiu que és el de mantenir el criteri establert de fa anys,  amb el concepte de “cartell d’autor” com a definitori del projecte. Fet que succeeí  a partir del cartell de Parés de Mataró que va ser el que va marcar el tret passional de sortida.  

I és obvi que aquest cartell és made in Raül Roncero, artista mimat de Cultura que quan encara no havia arribat als vint-i-cinc ja havia disposat d’exposició al Foment,  Can Palauet i a ca l’Arenas, fet absolutament impensable en un artista plàstic mataroní per més qualitat que atresori.

Roncero no s’ha trencat molt les banyes en l’ideari ja que ha repetit el concepte que va desenvolupar en el “Welcome to Mataró” en el que va dibuixar un centenar de “protagonistes” de la ciutat entre els que un s’hi trobava encara que no s’hi reconeixia i que ara mateix encara es pot veure a Can Palauet. Ara repeteix concepte amb la variació d’establir-ho en forma d’emoticons representatius dels mil i un objectes i personatges que configuren l’especial planeta “santero”, confegint un cartell jove i visualment atractiu i que òbviament serà del gust del hooligans de la festa.

Altre cosa és si fem reflexió el concepte cartell i de la seva funció. Ja fa molts anys un saberut especialista del tema em deia que el cartell de Santes  era l’anti cartell ja que és un cartell que per la seva difusió tan sols localista, en comptes d’anunciar un acte a gent que el desconeixia, anuncia un acte conegut a gent que ja sap de que es tracta. El cas d’enguany és el paradigma. Un cartell del tot clar  per els santeros i enigmàtic del tot a qui no sàpiga de que es tracta.

Potser per això un reivindica de fa anys una definició clara de com ha de ser el cartell i a qui ha de ser encarregat , per evitar els trip i joc de cada any en que les forces contradictòries en l'estilistica, negocien com si d’un mercat de baixa estofa es tractés. De sempre que defenso la postura que per ex, tenen els ajuntaments de Barcelona o Lleida d’apostar sempre per un artista consagrat que en el cas de Lleida serveix alhora com homenatge de la ciutat per la trajectòria del creador.

Resumint: Cartell dque a bon segur serà del gust del món santero, però que no passarà a la història dels millors cartells i que alhora serveix per a l’objectiu actual de Cultura que no és altre que col·locar de nou  el mon MAC en la visualització  creativa de la ciutat.

CAPS.A. / RAÜL RONCERO

QUALSEVOL TEMPS PASSAT VA SER MILLOR

Coincideixen en dos espais públics locals dues mostres que presenten unes experiències que, encara que separades en el temps, mantenen en la seva essència més profunda uns evidents paral•lelismes. Es tracta de CAPS.A. (la literatura i l’art . Mataró 1982-1985 ) que es presenta a Can Palauet i “El valor dels símbols” de Raül Roncero que ocupa l’espai “f”. Caldrà dons fer-ne anàlisi individualitzat i també en la seva comparança, i en aquest cas especial afegir-hi una individualització personalitzada, degut al no volgut petit protagonisme de qui això signa.

CAPS.A.

La revista CAPS.A. , i diem revista per emprar el genèric que serví per qualificar un ens de difícil definició , que va tenir una curta però intensa vida que durà del 24 d’abril de 1982 , data de la presentació de la primera , fins al 12 d’abril de 1985 en que va aparèixer el vuitè i darrer número d’aquesta experiència col•lectiva.

Una experiència que com hem dit és difícil d’etiquetar . Potser la paraula “artefacte” que és la que es va usar més en aquell temps aprofitant que la mateixa és de per se una de les definicions de la paraula art ,n’és la més adient. Un artefacte que al meu entendre agafa en cada ocasió una definició diferent . En uns casos és plàstica , en altres és poesia visual, en altres, llibre objecte , més enllà és una instal•lació... Una experiència encapçalada per J.M. Calleja , Jordi Cuyàs i Jaume Simon , que va tenir diversos col•laboradors com Lola Albararcin , Eduard Comabella, Nefer, Benítez ..., que aportaren la seva personalitat en algunes de les propostes.

Ara Can Palauet acull una mostra de tipus enciclopèdic, on aplega tota la documentació al voltant de l’experiència , englobant-lo alhora en el concepte més ampli de la literatura i l’art , al voltant del qual ofereix una acurada visió didàctica i explicativa.

Una mirada conjunta prou vàlida i valuosa , encara que no acaba d’aprofundir en la realitat de que CAPS.A. no era un fet aïllat i que s’ha d’integrar en l’especial moviment conceptual que en aquells moments gaudia Mataró. Una ciutat amb experiències tan senyeres com les Propostes a la platja , les exposicions al Museu de Mataró dels llavors “joves valors” , les propostes , provocatives en aquell temps, i que ara ens semblarien puerils , com “Pirulí” de Jordi Cuyàs amb accions en el “xino” de la Plaça de Sta Anna , o el Rosa-Rosae amb Calleja al capdavant per pintar de rosa el carrer de Santa Marta , per un llavors d’alta densitat de tràfic. O els poemes escultures de Simon. O ...

Una mostra però que no acaba de ser reeixida ja que la documentació, el didactisme, la reproducció del paper escrit al seu voltant , l’excés de lletra en una paraula, en demèrit de la visió clara i contundent de les veritables protagonistes , com ho haurien de ser les pròpies “capses”, la converteix en una mostra massa documental, massa de tesi , fugint justament de l’esperit real de “CAP.S.A” que n’era la directa provocació artística , l’estímul a la reflexió, la recerca del concepte mitjançant qualsevol element.

Tot un garbuix que deixa en molt segon pla els veritables elements “objectuals” de l’exposició que resten amuntegats i poc individualitzats en la simbòlica taula / capsa central.

Una exposició que òbviament s’ha de visitar. Per aquells que ho vam viure de primera mà, en un exercici de reflexió de la seva transcendència en el temps , més que d’un exercici de nostàlgia, que en part és tan natural com vàlid. I per aquells que no ho van viure o no en tenien coneixement, exercitar també el poder d’aquella transgressió i comparar-la amb l’actualitat d’avui mateix. Una comparança que a bon segur ens pot dir moltes coses.

Una exposició però que tindria poc sentit si es queda tan sols en el físic que acull la sala. Una exposició que agafarà pes i volada si s’edita un complert catàleg que en aquest cas és absolutament necessari. No sabem si serà així ja que les penúries econòmiques inciten a poques despeses , però si no fos així seria ben trist ja que hauríem de pensar que aquesta hauria estat una exposició ben malgastada.

EL VALOR DELS SÍMBOLS

La mostra d’Art Jove que organitza l’IMAC , que segons els propi catàleg vol dir: “Institut minicipal d’Acció Cultural” , en una traïdora errada prou subliminal, ja que tots sabem que al casalot de Beneficència és del tot “mini” l’interès per la cultura del territori. Dons bé, com molts saben aquesta mostra té com a premi una beca de producció per a una exposició, que és justament la que avui ens ocupa.

Roncero presenta la mostra “El valor dels símbols” , que és” una recopilació personal de 100 elements simbòlics de la capital del Maresme, en una col•lecció que pretén desvirtuar la idea del símbol com a element perfecte i model d’admiració que és adoptada per les institucions públiques en la promoció de la ciutat” , segons la presentació del catàleg. Una exposició que és ni més ni menys que l’actualització ampliada del projecte amb el que va obtenir la beca “Mataró” a Can Xalant , el que al meu entendre vulnera del tot el sentit de beca per producció , que en lògica hauria de correspondre a un treball si més no original.

Ens trobem dons d’un punt de partida prou vàlid per construir una reflexió potent que se’n va en orris des de el primer moment degut a la lamentable utilització dels cinc pilars capdavanters del producte. Un tractament en forma de trapelleria d’estudiants en un esquema comparable a les pel•lícules tipus “Porkys” en les que el mal gust, la sal grossa, la barroeria, desnaturalitzen el concepte que perd del tot aquella petita espurna que presentava en “Le Grand Pétomane”, per caminar per indrets de la més absoluta intranscendència, que deixen fred i indiferent a qualsevol que vulgui acostar-se a la seva lectura. I més amb l’afegitó d’un pobre muntatge que encara desmillora més la poc interessant mostra.

Una exposició molt fluixa que deixa en mal lloc a l’artista i en pitjor a l’IMAC i la seva valoració de l’art jove.

COMPARACIONS ODIOSES

Veure les dues exposicions provoca una comparança obligada. Si Raül Roncero és del millor que hi ha entre els artistes joves de la ciutat , i el seu currículum avalat per l’IMAC i Can Xalant sembla donar-ho per fet , haurem de pensar que l’art jove a Mataró està molt fotut.

La generació de CAPS.A. , sense cap mena d’ajut , no sols obtenia uns “productes finals” de gran qualitat en l’exterior, ans la seva càrrega conceptual, ètica i estètica estava a anys llum de la pobresa que dels mateixos conceptes ens demostren aquest reguitzell de creadors mimats per les institucions i el diner públic, incapaços d’aconseguir una fita que ni tan sols arribi a la mediocritat.

En el sempre odiós camp de les comparances , avui com mai podem caure en el tòpic de que qualsevol temps passat va ser millor. I fins i tot accentuar-ho en aquest cas amb un “molt millor”.

PERSONALITZACIÓ

És obvi que avui cal una puntualització ben personal, ja que d’una o altra manera soc en part protagonista d’ambdues mostres.

En el cas de CAPS.A. em sento en part protagonista ja que vaig viure en directe tota la història, amb moments certament memorables com en el cas de la 6 presentada a ARCO , o la 5 ( Febre) a la Rambla de Barcelona després d’aparèixer la paraula diverses vegades en els anuncis econòmics del dia. Soc un dels joiosos afeccionats que disposen de tota la col•lecció i en vaig ser-ne fervent defensor.

Però hi ha dos detalls ben personals. Un, l’error de concepte que se m’atribueix al voltant del nom del projecte, en relació a que en una entrevista que vaig realitzara Ràdio Mataró als promotors , deia que potser caldria “rizando el rizo” , acabar de donar la volta al concepte i considerar CAPS.A. com un acrònim d’una incongruència tal com “Cooperativa d’Artistes Plàstics S.A.”. Algú no va entendre la juguesca i d’aquí l’error que encara perdura.

L’altra és que un n’era el protagonista d’un flascó de “febre” , ( el buit de líquid i ple sols d’aire ) que en la posologia s’indicava per als crítics unes dosis de 5 ml, amb la ironia que una injecció d’aquest tipus ( aire) pot arribar a ser letal. Constava en el genèric “crític” però ja en el primer moment la riota de la individualització personalitzada va ser general, fet que ara recordo amb més alegria si cal que la molta que va provocar la burleta.

En el cas de la mostra de Roncero, la qüestió és que un ha estat escollit com un del seus cent “símbols” ( i per a portada ). El cert és que és una selecció que em deixa del tot indiferent. Una anècdota més a explicar als nets i res més, ni fred ni calor. Potser l’únic a lamentar és el fet de que certament no em reconec amb aquesta bandolera que mai ningú m’haurà pogut veure per Mataró ja que sols l’empro en vacances per allò de la guia, l’aigua , la càmera...... I si de símbols de la ciutat es tracta.

Però si per Roncero soc un símbol, dons que hi farem, res a dir. Ell pot tenir per segur que si un en fes llistat dels cent artistes de Mataró a considerar , el seu nom no estaria a la llista. I òbviament es repetiria el fet. Indiferència. Ni fred, ni calor. Res a dir.

És a dir.Com ha de ser.

 Aquest post que és el nº 900 ha estat escrit mentre sonava "Concert per a piano" i "Peer Gynt" de l'Edward Grieg

9 MOSTRA D’ART JOVE .

VISITA OBLIGADA

Bona part del poc que sé d’art ho vaig aprendre amb el meu pare. Recordo una frase que deia sovint als artistes , sempre mandrosos en això d’anar a veure exposicions . Deia que un creador havia d’anar a veure tantes exposicions com pogués, que això formava part de la feina. Que calia fer-ho ja que sempre , en totes les exposicions, s’aprenia alguna cosa positiva. En algunes ocasions s’aprenia el que s’havia de fer , però el millor és que en moltes s’aprenia el que un artista no havia de fer de cap de les maneres.

Aquesta reflexió m’ha vingut a la ment després de visitar la 9 Mostra d’Art Jove que ocupa la sala de l’espai f, fins el 4 de juliol.

Molt ha canviat el projecte de les mostres d’Art Jove que començaren de la mà de Consol Prados en la regiduria de Joventut. Llavors el que es pretenia era apostar per la disparitat multidisciplinar de la creació dels joves artistes que podia anar del camp pictòric i escultòric més tradicional fins a la instal•lació i el multimèdia més contemporani.

De fa un temps, i absorbida la mostra per Cultura , l’amplitud del vano s’ha anat reduint , i mantenint el toc genocida envers la plàstica que impregna tota l’activitat de l’IMAC, totes les expressions han quedat encerclades en el reduccionisme mental d’això que per Beneficència en diuen “art contemporani” i que dona com a resultat final una misèria creativa tan impressionant que crec que tot afeccionat a l’art hauria d’anar a visitar repetides vegades per veure l’estadi de decrepitud en el que es troba aquest segment artístic representat per uns joves que segons diuen és del millor que corre per el país . Dit d'alta i més popular manera, que més val que Déu ens agafi confessats.

Nou han estat els artistes escollits per aquesta gran bouffe artística , d’un nombre desconegut de participants, essent el just guanyador el mataroní Raül Roncero amb el projecte “Le Grand Pétomane” , en el que pretén segons ell mateix “ donar a conèixer la figura del Pétomane a Mataró i alhora reflexionar sobre l’apropiació dels símbols per part de les ciutats : Per què els mataronins no sabem qui és aquest personatge?. Succeiria el mateix si en comptes de ser un virtuós dels pets fos un famós pianista?.

El projecte es refereix Joseph Pujol i Mauri ( 1857) , fill de mataronins, que assolí gran fama per la seva facilitat en crear melodies mitjançant el domini de les seves ventositats.
Un projecte , aquest de Raúl Roncero, si més no, divertit. Com diria la meva avia , malaguanyat el temps gastat que el podria haver invertit per alguna cosa de profit, però el projecte està treballat tant en el plantejament històric / teòric com en el del desenvolupament plàstic i encara que defuig de tota transcendència ( és a la plàstica com un paisatge tradicional de la fageda d’en Jordà) era sens cap mena de dubte el millor del presentat.

Però dir ser el millor no vol dir ser bo, és a dir allò del borni en el país dels cecs ,que és el que justament succeeix, ja que la mediocritat de la resta de participants és tan absoluta que cap d’ells assoleix l’aprovat ni emprant la màxima de les benvolences. Projectes insubstancials, avorrits , sense cap mena d’atractiu en el format final i molt menys en el desenvolupament de la teòrica idea de pensament que n’és el fonament. Uns projectes amb tantes pretensions com manca de fonaments , que acaben convertint-se en uns absoluts desgavells

Uns treballs que tenen el súmmum del seu desideràtum en el cas de David F. Mutiloa amb la seva acció “Keep Out” que tracta ni més ni menys del fet de que en el marc d’una presentació artística es dificulta el trànsit dels visitants per l’espai expositiu instal•lant-hi una tanca elèctric. Es fa servir un mecanisme similar ales tanques elèctriques d’ús ramader, de tal manera que la tanca produeix una descàrrega elèctrica a tothom que hi entra en contacte físic. (Evidentment que el mecanisme ha hagut de ser desconnectat per evitar accidents).

Una mostra de tant baix nivell i estofa que esdevé d’obligada visita. Per a tot creador per poder saber en viu i en directe justament tot allò que mai ha de fer, i per el públic en general per observar sens cap mena de dubtes l’engany i l’estafa que ens realitza l’IMAC amb una aposta que res aporta i a res condueix.

DIA DELS MUSEUS

Sempre he pensat que malament rai quan s’ha de celebrar el dia de..... Avui toca celebrar el Dia dels Museus i per tant per arreu s’intenta celebrar un munt d’activitats que siguin ben atractives al públic en general , per així cridar l’atenció i motivar-los a visitar els Museus ( així en plural, i sense individualitzar).

Tal i com s’havia fet en altres anys amb coincidència de cap de setmana , la diada ha estat separada en dues. Per un costat el passat cap de setmana es celebra la Nit dels Museus amb un èxit absolut en bona part , per no dir la totalitat dels Museus que van celebrar coherentment l’experiència en un entorn lúdic, festiu i de portes obertes, mentre que avui és més una jornada complementaria en la que a les portes obertes s’adjunten unes activitats més especialitzades que arrodoneixen la diada, però això sí, en un concepte clarament popular i divulgatiu.

Però a Mataró com sempre el Museu , aquest veritable càncer que pateix la cultura mataronina sense que ningú gosi actuar extirpant el nucli central causant de tots els mals,ha actuat amb desídia , vulgaritat, avorriment i principalment amb la circumstància que més el caracteritza , com ho és la ganduleria , programant (?) uns actes que fins i tot han merescut la crítica (continguda i educada , això sí) de la sempre correcta Associació de Sant Lluc , que lamenta en el seu blog el tipus d’activitat programades.

Com exemple de que no va bé la cosa , tan sols cal dir que com és ja costum , cada Museu presenta el que s’anomena una “joia” del Museu. Ca l’Arenas , que és el centre d’Art del Museu , presenta com a tal un estoig de pistoles de duel franceses del segle XIX , element que concorda a la perfecció (?) amb un centre d’Art.

O sigui que de nou cal repetir una vella reflexió, que no és altra que la de que no cal preocupar-se , és lògic que la gent del Museu actuï així cada any en arribar la magna data , i és que el que ells maneguen és tan llunyà al que hauria de ser un Museu que é impossible sentir-se identificat amb la corresponent diada.