CARTELL DE SANTES. APUNTS AL MARGE (II)

El segon apunt al marge en el que pertoca al cartell de Santes d’enguany és al respecte d’una certa pudor a incompatibilitat de l’autora Regina Puig per el fet de que pertany a la “quadra” de dissenyadors de capçalera de la Direcció de Cultura. Aquest fet no mereixeria ni un apunt , ni un comentari i passaria del tot desapercebut en un departament de Cultura normal en un Ajuntament culturalment normal, però està clar que aquest no és el cas de Mataró.

En el post del passat 2 de maig ja fèiem esment a que un dia d’aquests hauríem de parlar de l’affaire dels dissenyadors de Cultura ( i deixo en la nebulosa del dubte si l’avís era intencionat ja que un era coneixedor de qui era l’autor del cartell de Santes). Un tema poc net ja que Cultura “juga” amb uns pocs dissenyadors “de capçalera” , triats a dit , que de forma rotatòria es van ocupant dels diferents treballs. 

Una manera d’actuar en un cercle tancat al que no hi tenen accés la resta de dissenyadors locals sigui quina sigui la seva qualitat, fet que no sols incompleix la lliure competència , ans també crea un status de privilegiats que no es pot defensar de cap de les maneres , ja que la qualitat , que en aquest cas s’ha de reconèixer com alta , també és existent en alguns dissenyadors que han estat sistemàticament rebutjats. Amiguisme?, Nepotisme? , Tràfec d’influences?... Difícil de definir però clarament fosc i difícil de defensar.

Regina Puig està entre aquests i per tant susceptible de dubtes com així s’ha fet constar en diversos comentaris dels mitjans digitals. Per a mi no hi ha cas. L’elecció de Regina Puig és absolutament legal com legítima , i el mateix s’ha de dir en la postura presa per l’artista. Ara bé , és ètica?.

Jo crec que l’error està en l’elecció i no en l’acceptació. Calia mesurar de manera fina si era correcte escollir a algú de la casa , i jo penso que per més legal i legítim , no és correcte. És allò dels més diversos concursos , en el que està taxativament prohibit prendre part persones relacionades amb l’empresa organitzadora. Per tant i per a mi , entenc l’acceptació de l’autora , però no entenc la seva elecció en el que jo crec és un veritable conflicte d’interessos.

I és aquí on hauríem d’haver-nos deturat. Tot es resumeix en l’ètica personal d’entendre si un està afavorit o no , per raó de la seva relació laboral. Per a mi l’ètic seria dir no, per a Regina Puig , és dir sí, i per tant res a dir.

Però el que succeeix és que això no és la primera vegada que passa amb els mateixos protagonistes. La temporada 2012-2013 a ca l’Arenas el protagonisme va ser per l’exposició “Mar de fons”. El disseny de la mateixa amb tot el que comportava ( catàlegs , cartellisme, etc..) va ser de Regina Puig , que ,oh meravella!!, va ser protagonista com a pintora d’una exposició conjunta amb Margarida March, de títol “Dues dones i el blau”.

Una exposició que va ser durament criticada en el seu moment ja que si Regina Puig té un nivell i una qualitat important en el camp del disseny , en el camp plàstic ni l’any passat ni avui mateix està en condicions com per exposar a Ca l’Arenas , i menys quan no han tingut aquesta possibilitat un munt d’artistes que la superen amplament en currículum i qualitat.

Una exposició en la que va presentar el quadre que encapçala el post i que com poden observar podria ser l’origen del cartell d’enguany. Un  quadre amb tan poca qualitat com el cartell ara presentat.

CARTELL DE SANTES 2014

Aquest dilluns a Can Palauet va ser presentada públicament l’única peça artística de l’any que sembla interessar a la ciutadania, com és el cartell de Santes, una obra que enguany porta la signatura de Regina Puig. Un cartell en el que  segons es pot observar en la imatge, un munt de personatges plasmats en grafisme infantiloide  o de còmic, pretenen expressar sensacions i emocions festives de les que es poden gaudir en l'àmbit de la Festa Major local.

Un cartell , aquest de Regina Puig, que en que a mi pertoca és un cartell que m’interessa molt poc i em motiva menys, doncs ,al meu entendre, és un cartell fluix amb esquerdes abundants,  ja que conceptualment és  referencial, tècnicament és desgavellat, estèticament és poc llaminer i amb una volguda confusió visual poc encertada, i funcionalment no és comunicatiu.

Un conjunt de negativitats que tenen una clara causa comú i que no és altra que l'actitud de la protagonista /creadora (Regina Puig), que com Pol Codina l'any passat , es traeix  a si mateixa en el que pertoca al seu llenguatge gràfic i visual, per aventurar-se per camins ignots per a ella, camins que no domina i no sé si ni tan sols li plauen. I com algú deia, “els invents amb gasosa” , és a dir , si es vol investigar altres camins hi ha altres ocasions que no pas l'oportunitat capital del cartell més important de l’any , que alhora marca petja indeleble en la  història de l’artista creador.

Regina Puig és una dissenyadora gràfica de nivell, i com a tal té un llenguatge visual personal en el que les línies, volums i colors es donen la mà en uns treballs potenciats per un cert ordenament genèric que els hi permet establir un equilibri estructural molt important.  Un llenguatge en certa manera equilibrat i cartesià dominat per un toc d’elegància i status, en el que el gest i la improvisació no semblen tenir-hi cabuda. 

Curiosament però, a l’hora de realitzar l’ encàrrec Regina Puig sembla haver-se oblidat del seu plantejament de dissenyadora i aposta per un llenguatge conceptual menys habitual per a ella, com seria el llenguatge  a l’estil Mariscal , o en menys grau a l’estil Kukuxumusu , que queda clar que no domina i se li esmuny de les mans.

És així ja que mentre aquells tenen clar la necessitat d'una idea central i cabdal,com pal de paller que domini el conjunt i que al seu voltant puguin girar un seguit de satèl·lits , i més enllà tot allò que el dissenyador cregui convenient, l’obra de Puig sembla establerta en la tasca de tapar forats , i així confegeix una peça  esdevinguda conjunt bigarrat,  en el que el munt de petits protagonistes no estableixen un nivell de dependències i prioritats, i sí un cert desori en un desig de globalitat mal aconseguit .

Si a aquesta greu errada conceptual afegim que la peça està tècnicament desequilibrada , a bon segur per no ser concebuda com un global i sí com un seguit d’anècdotes individuals. Si estèticament el cartell és poc atractiu degut a l'apagat joc cromàtic al que ni dona vida l’escarapel·la magentosa i que el global no és comunicatiu visualment ja que no crida l’atenció a primera vista i és feixuc en la lectura propera , haurem de convenir que el resultat general és obligatòriament d’un suspens , ben lluny del mínim exigible.

Un cartell que no compleix de cap de les maneres la seva funció malgrat que  ofereixi un munt de possibilitats en la seva dissecció particularitzada dels elements que el conformen , el que el pot convertir en un cartell exitós en altres verals de la pròpia festa i el seu merchandising .

Però està clar que aquí parlem del cartell com element plàstic i no en benefici dels que podríem dir “fets colaterals”.  És per això que  cal resumir tot dient que el cartell de les Santes 2014 , realitzat per Regina Puig ,  és dels pitjors de la darrera època. Fet , que com no, lamentem profundament.

A CONTRAPÈL

No feia falta ser molt espavilat , i jo no ho soc , per preveure el que ha passat en aquesta malaurada mini temporada de “Mar de fons” organitzada per la Sant Lluc, que ha tingut com a cloenda la mostra “Dues dones i el blau” , amb el protagonisme de Regina Puig i Margarida March.

Vàrem dir en el seu moment que era difícil d’entendre aquesta mostra en forma de duet i més encara quan l’excusa unitiva era un “blau” que no quallava precisament amb l’evolució creativa d’ambdues. Ara , un cop vista l’exposició , ens hem d’aplaudir a nosaltres mateixos per el nostre pronòstic ja que ni existeix lligam algun entre les protagonistes , ni el concepte “blau” que serveix per “unir” la mostra apareix com element essencial i fins i tot tangencial, i el que és més important , la subordinació de les autores al concepte unitiu del “ mar de fons” les descol·loca del seu i les obliga a unes subjeccions formals que desnaturalitza bona part del seu treball, en especial en el cas de Margarida March.

I cito a Margarida March ja que ella és qui amb la gran qualitat dels seus esmalts manté del tot el nivell d’una exposició , que fora d’ells no deixaria de ser una anècdota no mereixedora de cap manera de ser exposada en un indret com Ca l’Arenas, si és que de veritat volem que Ca l’Arenas tingui nivell i pes específic , i no com hem vist aquest any.

March ens presenta en aquesta mostra les dues cares del seu fer artístic: la de l’Ofici ( els esmalts ) i la més passional ( el gravat). Certament Margarida March és una gran mestre de l’art de l’esmalt , i no exagerem si la considerem una de les millors esmaltistes del país. Aquesta immensa qualitat la ha dipositat en aquesta ocasió en el seguit de peces que ensenyorejen el menjador de ca l’Arenas , tot i que queda ben palesa la seva subjecció interior a aquest concepte marí esdevingut d’obligat compliment.

Però està clar que quan un és un excel·lent artista , i Margarida March ho és , es té la capacitat de convertit la limitació en virtut i reconvertir la juguesca en una recerca personal que doni com a fruit uns resultats reeixits. Així succeeix en aquesta ocasió en la que la sensibilitat , el concepte creatiu i la capacitat tècnica es donen plenament la mà per aconseguir uns esmalts resplendents dignes de l’habitual ben fer de l’artista.

Altra nivell però succeeix en el cas dels gravats. Certament tres gravats simplement gestuals i d’un minimalisme impactant , criden l’atenció i marquen un elevat nivell, però aquest es descomposa ràpid en unes peces massa subjectes a la temàtica i en els que l’habilitat de l’autora poc i pot fer davant de la insubstancialitat del concepte , massa lligat a un univers figuratiu, arribant a un punt de no tornada , en el cas més figuratiu de tots (meduses ), que fora del treball tècnic no comporta cap valor afegit a la línia de l’autora.

El cas de Regina Puig és ben diferent. Excel·lent dissenyadora , està encara en les beceroles del que podríem considerar concepte plàstic , i per tant encara està molt lluny de disposar del mínim de mèrits precisos per exposar al vell casalot del carrer Argentona , si de veritat volem que es prengui de manera seriosa la seva projecció artística i cultural.

Sortosament Regina Puig ha estat llesta i deixant del tot el concepte plàstic ha apostat per el camí que bé coneix i que de manera ben exitosa conrea , com és el cas del disseny. 

Així les seves obres responen únicament a aquest concepte i fan aposta total per una mirada visual parella a la que ens podria oferir un cartell publicitari. Així fàcilment podríem concebre les seves obres com grans  plafons publicitaris en els que en un costat aparegués de manera ben remarcada , el logo d’una cervesa, una beguda refrescant , o qualsevol altra marca relacionada amb l’ambient de platja.

Algú podrà dir , i a bon segur tindrà la seva part de raó , que a fi de comptes això és el que feia Warhol per exemple , però en aquest cas el concepte no és aquest ni de bon tros. L’obra de Puig té una única raó i aquesta està fonamentada en el disseny i li cal urgentment , si és que vol seguir per el camp de la plàstica , fer-ne reducció per establir una nova paramètrica més lliure i personal que l’allunyi d’aquesta dinàmica intranscendent , que a més bé reforçada per un muntatge visual funcional i identitari que en aquesta ocasió frega del tot el ridícul , rebaixant la possible força d’un concepte plàstic que s’ha de revisar de manera urgent.