Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sala del Casal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sala del Casal. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’octubre 10, 2022

INADMISIBLE

 



Entre les més diverses tasques que ha d’emprendre la nova junta de l’Associació Sant Lluc per L’Art Mataró, n’hi ha una que és fonamental ja que és la que li dona més visibilitat. Es tracta com no, de la renovació programàtica de les sales d’exposicions que depenen d’ella.

En fa uns quants anys, la cosa quedava ben clara: A Aparelladors, s’exhibien les exposicions “de primera”, bones i variades, amb presència d’autors locals i de fora. A la sala de la Presó , bàsicament artistes locals que havien depassat el qualificatiu de simples afeccionats  i estaven en un nivell prou valorable. Era la promoció per fer el salt a Aparelladors. Finalment la sala del Casal anava destinada a autor afeccionats, artistes novells i experiències iniciàtiques, generalment de poc nivell i qualitat però entre les que de tant en tant apareixia una espurna esperançadora.

En les darreres temporades, essencialment des de poc abans de la pandèmia, tot el castell anava en orris  en un desmembrament que començà un temps abans quan l’Associació va ser desnonada de la Presó i perdia aquell espai que tant útil era per els artistes diríem que de classe mitjana de Mataró.

Actualment, Aparelladors ha perdut molta embranzida, i al costat d’exposicions notables, com l’actual de Badosa, han cohabitat d’altres  d’un nivell indigne en relació a la vàlua de la sala. Però on s’ha arribat al desideràtum total es en la programació de la sala del casal Aliança en la que es succeeixen de manera continuada un seguit de mostres de suspens absolut , indignes de ser qualificades com exposicions d’art realitzades per artistes.

Entenem perfectament que les inhòspites condicions de l’espai faci que siguin molts els artistes que ni tan sols el considerin com indret per exposar els seus treballs, però això no hauria de provocar que s’accepti qualsevol proposta  expositiva sense exigir un mínim de qualitat que faci que l’exposat no esdevingui un insult a l’art i de retop a la cultura.

Tota aquesta reflexió , que es generava ja fa temps, ha explotat després de visitar la mostra dels que s’ auto anomenen “Amics de les Arts”, quan no ho son , ans el contrari. Amb l’excepció de Tomàs Filbà, digne afeccionat com ho demostra cada any en el Sant Lluc amb el seu detallisme poètic del quotidià, els tres que l’acompanyen, a qui em nego a qualificar com artistes, perpetren un castic total al concepte artístic que no hauria d’haver estat acceptat per una associació que té un per l’art en el seu nom i en el seu ADN.

Mai he entès la laxitud amb la que s’accepta que algú sense la més mínima habilitat plàstica tan tècnica com conceptual es cregui amb el dret de demanar poder exposar les seves obres  per que puguin ser “admirades” per el públic en general. I em sorprèn encara més que associacions i institucions publiques i privades escoltin els seus precs.

Per que això sols succeir amb la plàstica. Si est un afeccionat o estudiant de música, saps abastament que fora del festival de fi de curs, sols podràs accedir a la realització d’un recital o tan sols a fer una audició publica quan tinguis el mínim nivell per que no grinyoli i soni a música i no sigui tan sols un soroll poc agradable. Per que aquesta exigència no l’apliquem també a dibuixants, pintors , escultors i artistes de tota mena?.

Tasca difícil i complexa la que ha de solucionar la nova Junta de la sant lluc però alhora essencial per el desenvolupament de l’Art  a la ciutat i el dels seus artistes. Esperem i desitgem que se’n surtin i ben aviat els espais expositius de l’Associació tornin a brillar com fa unes temporades.

 

   

dimecres, de setembre 30, 2020

CARME REY. RECERQUES



Una de les tasques més lloables que realitza l’activament prolífica associació Sant Lluc és la del manteniment de la petita sala d’exposicions del casal Aliança que mes a mes és ocupada per un artista afeccionat intentant treure el cap en el sempre complex mar de la creació artística.

Una meritòria tasca de substitució la que realitza la sant Lluc,  ja que la mateixa hauria de ser paper de la Cultura oficial, que bé podria establir-se en el circuit de centres cívics de la ciutat, però no com es fa ara en forma d’exposicions aïllades i quasi clandestines, i sí en la configuració d’una temporada en la que es podria fer fins i tot un circuit expositiu amb els diferents centres. Però ja sabem el menystenidor paper de Cultura envers la plàstica.

Acostumo a visitar les exposicions que allà es celebren en l’espera d’alguna grata sorpresa, d’una espurna que presagi positius futur, però el cert és que quasi sempre surto decebut quan no emprenyat per la gosadia d’uns pintamones que pretenen ser considerats artistes i exhibir les seves malifetes  plàstiques en un espai seriós, i a més ho fan amb ínfules.

Però jo persisteixo en la visita i aquest mes em sembla haver trobat recompensa amb l’exposició de Carme Rey que sota el títol de “Recerques” ocupa l’espai.

No és que sigui una gran exposició, però supera abastament l’habitual de la sala i malgrat que presenta els habituals errors dels novells com pugui ser el ja tradicional excés d’obres , -cap d’ells entén que les obres en una exposició precisen també d’una distància de seguretat-, i no existeix un fil unitiu de les obres que queden escampades com si d’un mostroari variat es tractés , amb afegitons anecdòtics com uns treballs d’aires orientalitzants perduts en el global de la mostra, l’aire general de la sala manté el flaire d’un ideari pictòric, encara potser incipient.

Encerta Rey amb el títol de l’exposició . I ho fa per què les seves obres son treballs a la recerca de la seva veritat. Posseeix l’autora uns conceptes plàstics , tant en el que pertoca a la tècnica com el concepte, el suficient assentats com per progressar sobre els mateixos. Marca tempos i sembla tenir clar a on vol arribar, però assolits els fonaments ara és el moment de reflexió.

 L’obra ha de gestar-se al cap abans de que es plasmi a la tela i Rey improvisa, toca i retoca el que produeix un enfarfegament, una sensació de manca de llibertat i de voler acabar massa l’obra. Estic convençut que en alguna d’elles encara hi faria retocs al mig de l’exposició.

Cal ara, en la laxitud post-exposició, parar-se a pensar i principalment fer-ho en el sentit de com alliberar els treballs depurant tanta anècdota inútil, tant fons pastós,  per a que les obres respirin més i assoleixin així un millor poder comunicatiu. I cal seguir treballant en polir alguns detalls tècnics el que se’ns dubtes milloraria el global.

L’exposició de Carme Rey justifica del tot el treball de promoció dels autors afeccionats i també la constància que tenim alguns en visitar aquestes exposicions, en espera de la sorpresa, per més petita que sigui. I ara a l'autora el que li toca és treballar molt i per cercar nous i evolucionats fruits.