LAFIGURACIÓ IMAGINATIVA DE JOSEP M. GOMIS I SANTI CLAVELL

Encara que son bastant parells en edat i en altres coses, és difícil lligar el fer artístic de Josep Mª Gomis i Santi Clavell, coincidents ara en l’actualitat per les seves exposicions a la sala d’Aparelladors i a la Destil·leria.

I dic parells, ja que ambdós han tingut una activitat professional ben llunyana a l’art. La banca ha estat el modus vivendi de Gomis i la xarcuteria el de Clavell. Alhora ambdós mantenen una passió més o menys amagada que  a bon segur és la que els provoca més satisfacció, com és el teatre en el cas de Santi o les restes prehistòriques ( fòssils) en el cas de Josep Mª ,ambdós en nivell d’excel·lència en la seva especificitat.

 Però en el seu fons quan volen expressar els seus sentiments més íntims els dos s’aboquen desfermats per els camins de la plàstica , comq uead ara ben palés amb els “ninots” de Santi Clavell a La destil·leria o els dibuixos i escultures de Gomis a Aparelladors.

Josep Mª Gomis és home del volum i és justament allà a on aconsegueix les seves millors fites i en aquesta exposició succeeix el mateix encara que sols presenti quatre peces que es distribueixen com elements d’ancoratge en les quatres cantonades de la sala. Unes peces en ple domini de la figuració però fugint del realisme estricte per anar per un camins imaginatius, lliures i simbolistes. 

Camins que es mantenen en tot el treball dibuiistic amb el que desenvolupa tota la seva exposició. Un onirisme  ple de serenitat domina en aquestes obres àgils i etèries proclius a una poètica que de fa temps practica la’utoe a la que afegeix una dosi d’ironia  i alguna entremaliadura en forma de rompe l’peil també característic en le evs darrers exmostres.

Una mostra subtil que fa evident el domini tècnic de l’autor , encara que un,  el prefereix molt més en el camp escultòric, la seva raó i essència que no pas en el del dibuix, en el que l’obra es suavitza i sembla diluir-se en la intensitat.

Per a Santi Clavell, l’home present o absent és sempre el protagonista de les seves vivències plàstiques. Ja ho era en els seus començaments en els que els paisatges  no eren sols referencials i sí viscuts amb la presència o la latència d’uns personatges que li donaven brillantor vital.

L’home , expressat mitjançant la varietat del seu interior: emocions , passions , pors, desitjos i somnis eren els motors de la seva potent abstracció que podia esdevenir poètica, lírica o vibrant segon el seu puntual punt de mira.

Ara , a la Destil·leria, Clavell es converteix en l’apuntador de la realitat que li toca viure. Com un veritable ninotaire periodístic, s’acosta a l’actualitat personal i social, als desitjos, i anhels, però també a les ombres  i les pors per, amb elegància, fina ironia i quan s’escau potent mala llet, llençar-nos reflexions sota l’òptica d’ell mateix, rebel sense causa, gens acomodatici, crític punyet , lluitador nat, vencedor i vençut en mil batalles i disposat a tornar-ho a ser en mil més.

Cada peça, cada apunt, és més que això, és filosòfica i afinada reflexió que amb un petit somriure ens obliga a pensar i provocar aquella inquietud sense la qual l’art no pot ser considerta com a tal.

Josep Mª Gomis i Santi Clavell dos autors baquetejats en mil batalles que segueixen mostrant saviesa, intenció i art. I el que els hi queda per mostrar...

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

SANTI CLAVELL. TRES ANYS DESPRÉS

En Santi Clavell és un artista en l’expressió més pura de la paraula, aquella que parla de la capacitat d’expressar les sensacions i emocions més íntimes. Però alhora és un artista dels que abans es deia polifacètics i ara es diuen “multidisciplinars”. Per a ell, tot serveix ja sigui  la paraula escrita, la representació escènica i com no l’execució plàstica.

Una polivalència que cal remarcar però que comporta sempre un perill que no és altra que la necessitat d’una dedicació absoluta i concreta en el camp que es vol conrear en cada moment, el que no vol dir que no es puguin conrear diversos però sempre amb nivell d’exigència màxima  i absoluta al triat en cada instant.

Els que coneixem en Santi , i que voleu que us digui  jo ja fa anys que el conec , fins i tot d’abans de que comencés en el seu caminar plàstic en l’aprenentatge amb Albert Alís, tots sabem de les seves capacitats, dels seus alts i baixos, dels seus sotracs, havent confegit amb tots ells una important base creativa que li ha donat unes oportunitats curriculars importants , havent pogut exposar per ex.  A ca l’Arenas  o omplir l’espai zero de l’Ateneu, fet que no han aconseguit autors  més ben considerats , i per que no dir-ho, situats en un nivell superior.



Un ha seguit la seva carrera artística i si no han estat totes, han estat quasi totes  les exposicions seves que he visitat. I com sempre no puc estar de recordar una de les primeres, si no la primera, a la sala del Foment on Clavell es presentava  amb un paisatgisme viscut d’alta qualitat. Recordaré sempre una vista , crec de Praga, amb uns personatges en primer terme, simplement magnífica.

Després he seguit el seu caminar en aquest viatge en aigües que tant han estat de l’abstracció com de la figuració, i ara ens retrobem a Moldumat amb una exposició que lamento dir-ho queda clarament marcat per el sentiment qualificador de decepcionant.

Ho diem així ja que la mateixa està composada per un grapat d’apunts de petit format, amb acurada realització tècnica però amb una absoluta intranscendència d’ànima, sense trempera de cap mena i sense aquella comunicació interior que sempre acostuma a trametre el treball de Santi Clavell.

Al seu costat uns petits quadres de línia abstractiva on es concentra el millor del presentat, encara que la petitesa de mides els deixa ofegats i sense aire, fet al que ajuda unes intranscendents cites literàries afegides.

Una exposició , aquesta de Clavell a Moldumat, absolutament buida de continguts i que fa més mal que bé a l’artista i a qui l’acull, i que demostra una vegada més les reflexions amb les que encetàvem el comentari, de la necessitat del creador de centrar-se i concentrar-se  en la peculiaritat de l’activitat creativa, ja que qualsevol distracció, com en aquets cas és l’escènica, provoca una manca intensa en la capacitat expressiva i comunicativa de l’autor.

Una mostra innecessària per a l’artista i que l’obliga a una potent reflexió interior per veure que la permanència de la seva actuació plàstica no li permet entrebancs com ho és sens dubte aquesta exposició a Moldumat.

ESPAI D'ART. SANTI CLAVELL

Com sempre aquí teniu el darrer “Espai d’Art” , ben calentet dons fa tan sols poc més d’una hora que ha estat emès, com sempre a m1tv.

En el programa d’avui el protagonista és SANTI CLAVELL. Ho és , com no, per la seva exposició, o potser hauríem de dir doble exposició que presenta a l’Ateneu Fundació Iluro , amb un  títol tan atractiu com “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan” , una expressió basca que significa més o menys en el fons del pou.

Una exposició entre reflexiva , en el que pertoca a la seva lectura plàstica de les més diverses obres de teatre, i visceral amb l’excreció plàstica dels seus dimonis més personals i interiors.

Una exposició de visita ben recomanable i a la que no anirà gens malament la prèvia de les seves sinceres paraules.

SANTI CLAVELL. AMB LA RÀBIA AL COS

Segueix la Fundació Iluro amb la programació artística que havia establert la ja desapareguda Fundació Laietana i en aquest llistat, ja que no es pot parlar de projecte artístic i expositiu , arriba l’hora de Santi Clavell que ens presenta una doble mostra de títol “Amb la ràbia al cos / Potzuaren barruan”.

No deixa de ser curiós, si més no, la presència de Santi Clavell ocupant tota la planta baixa de l’Ateneu. I ho diem ja que fa poc més d’un any que l’artista realitzava una performance ben personal regalant tota la seva obra a canvi del que tingués a be oferir el receptor del regal. Un acte simbòlic que deixava bé a les clares la renúncia de l’artista al seu passat creatiu com si digués que ja no combregava amb el mateix. Això per no fer pensar en la seva renúncia a l’activitat creativa plàstica , deixada en segon terme per altres activitats creatives , com per ex. el teatre , actualment molt més vives en ell.

Però per el vist avui, res de res. Santi Clavell segueix en aquest el seu camí creatiu en el que l’obra brolla sense embuts i sense cercar en cap moment una línia o una coherència que pugui implicar un llenguatge unitiu. Per ell l’art son emocions i aquestes apareixen com apareixen i es desenvolupen segons els moments i les circumstàncies. Així l’obra de Clavell es va escampant per l’espai en certa manera com en una ampliació , general i individual, d’aquella la seva exposició de fa unes temporades  a Ca l’Arenas.

Malgrat que la mostra quedi separada en dues parts teòricament diferenciades, la mateixa segueix el personal monòleg de Santi Clavell amb si mateix. Per un costat ens trobem amb “La ràbia al cos” un seguit de representacions plàstiques d’obres teatrals que han motivat en l’artista alguna reacció ben interior. Son peces establertes a modus i manera de possibles portades de cartell o del catàleg de mà. Peces que evidentment son vistes sota el segell i l’emoció personal que per l’autor ha significat l’obra teatral, però que evidentment venen mediatitzades per el sentit de la pròpia obra teatral en sí mateixa. Una mediatització que potser les edulcora en part i fa que en ells predomini més el sentit plàstic i estètic que no pas el visceral, potser en la bona entesa del desconeixement per bona part dels espectadors  del sentit de l’obra agafada com arrel i eix.

Altra cosa és la part de “Potzuaren barruan” , que si el traductor de Google funciona , que ja sabem que generalment no ho fa, vol dir alguna cosa així com enfonsat en el pou.  Son obres que encara que mantenen el sentir de Clavell, es mouen en un intimisme intens i sense cap mena de desig de ser “llegides” i reconegudes per els espectadors.

Son peces críptiques, plenes d’iconografies personals, senyals d’identitat, frases , noms, números... tot en un equilibri inestable que sembla pugui desmuntar-se en cada moment però que en la mirada interior un compren que no serà així ja que responen a la veritat més íntima de l’artista , aquella que de manera ciclotímica i arrítmica , provoca enlairades imprevisibles i fondalades  de les que n’és difícil sortir.

Amb tots aquest elements, lògic és que la mostra quedi en certa manera esfilagarsada. Existeix el lligam d’un fil interior i personal que identifica i arrodoneix el conjunt , però les obres salten i ballen en aquella visceralitat que tant li agrada a l’autor ja que per ell és símbol i senyal d’una sinceritat absoluta i això el complau.

Però clar , l’espectador no ha d’entendre ni copsar aquesta mirada. Sempre s’ha dit que les obres les acaba sempre l’espectador segons el seu sentit personal. Potser per això s’agrairia una mirada plàstica més reflexiva , més meditada , menys impulsiva si es vol, el que no voldria dir que menys sincera. Plàsticament moltes obres queden coixes , l’estructura de la peça trontolla i el resultat no és del tot correcte amb uns evidents defectes fàcils de solucionar amb un treball en el que la cuita tingui el seu temps per obtenir-ne un perfecte sabor. Unes obres a les que cal potser una depuració que els despulli d’anècdotes i les reforci en la seva intensitat comunicativa.

Presumint , una exposició amb un excel·lent text però que precisa d’una interpretació més afinada. Aquella que Santi Clavell sap fer molt bé, però que potser ara està lluny de les seves intencions.

(Les fotografies han estat manllevades de les xarxes socials de la Fundació Iluro)