COL•LECCIÓ

Des de la passada setmana , les sales de Can Palauet ens ofereixen visió de la quarantena de peces que d’ençà la inauguració de Ca l’Arenas ,s’han afegit a les diverses col•leccions municipals , ara rebatejades amb el nom de “Fons d’Art”.
Unes peces que tenen procedència diversa que s’estructura essencialment en la donació de particulars , - cas de les obres de Jaume Arenas i Eduard Comabella -, entitats ,- Premis Torres García -, i en l’obligada contrapartida que s’exigeix a tot artista que exposa en les sales “joves” de cedir una obra com a “pagament” de la mateixa. Tan sols provenen del pagament els cartells de Les Santes i les tres obres ( Marc Prat , Manuel Cusachs I Pere Fradera ) adquirides per Alcaldia i que varen servir de felicitació nadalenca en el seu moment.

Ens trobem dons davant d’una bigarrada exposició , convertida en un veritable calaix de sastre i de la que es poden fer lectures diverses que haurien de provocar oportunes reflexions.
Així hem de dir que queda clar el domini qualitatiu de l’apartat plàstic amb un conjunt de peces , algunes d’elles ben notables , absolutament dignes de pertànyer a una col•lecció municipal que vulgui tenir pes. A la sabuda qualitat dels treballs d’Antoni Perna i Marc Llacuna , guanyadors de les darreres edicions de la Biennal Torres García, s’ha d’afegir la importància de les obres de Comabella , la dignitat de la de Duvan , l’especificitat del treball d’Emília de Torres i el bon to de les adquisicions d’Alcaldia. Cal apuntar també el treball de Marc Prat , encara que curiosament sols es tracta d’una de les dues peces del díptic “Índica” ( dos búfals front a front) que tant van donar a parlar per la seva absurda col•locació degut a la manca d’espai, com fer-ho amb l’especificitat de la mirada de Sandro Soriano, no deixant en l’oblit la peça escultòrica de Pol Codina.



Una qualitat pròpia , que es remarca per allò que en argot diem que son unes peces que “s’aguanten” tot i el pas del temps, fet que curiosament no succeeix en la gran majoria del treballs dels contemporanis que amb el petit lapsus de temps han perdut bona part del seu interès , si és que n’havien tingut alguna vegada. Si exceptuem algun treball fotogràfic prou interessant ( Humberto Rivas, Blanca Casas ) en la resta ens queda un tot tou , fonedís , sense aquella mínima espurna per captar no l’emoció, ans tan sols l’atenció de l’espectador.

S’ofereix així un conjunt que cal qualificar de poc pes específic , difícil d’enquadrar en el que hem de considerar la col•lecció oficial d’art de la ciutat. Malgrat aquest apunt , benvingut sigui aquest creixement de la mateixa, ja que crec que la ciutat hauria de posseir obra de tots els seus artistes, i el que avui poden ser treballs menors , m’agradaria pensar que en raó de la seva joventut , amb el temps assoleixin una nivell d’importància de la que tots en puguem estar ben orgullosos.

Altra cosa és però com s’ha d’estructurar aquesta col•lecció , punt fonamental, i quin ha de ser el seu destí, punt que no és pas accessori. Diem com s’ha d’estructurar, ja que no queda gens clar l’engranatge dels diferents elements que la conformen , ni tampoc aquesta " comissió integrada per reconeguts especialistes en el món de l’Art” que anualment avaluarà les peces susceptibles d’ampliar la col•lecció ( ni que fóssim el MABA o el MNAC ). Per altra costat , tenint en compte la línia de l’IMAC amb el que comporta la dictadura de l’art contemporani i el menys teniment quasi genocida de la plàstica , molt difícil veiem que es pugui complir “ l’objectiu de completar els buits de contingut detectats” .

Igualment cal incidir en el destí d’aquestes peces. Es diu ( esperem que algun any sigui veritat) que tot el fons es podrà examinar a través de la xarxa ( espero ser viu encara) però, i mentre ?. És aquí on de nou surt el greu error del Pla d’usos de Ca l’Arenas i tota la seva estructura. És evident que capgirant el concepte , convertint el pis en sala/es d’exposició temporal , la planta baixa podria ben bé ocupar el concepte museístic que la ciutat requereix , amb una rotació important d’activitats, acomplint-se així el sentit de la deixa de Jordi Arenas, que fins ara ha estat vulnerat del tot.

Amb exposicions com aquesta , i molt especialment amb el sentit que se li vol donar , és quan encara em costa més d’entendre la negativa frontal per part de Penedès ( o hem de dir Noè ) a l’existència del projecte de Fons d’Art que justament tenia com objectiu omplir aquest buits que espero siguin els que ara han detectat. A més, fer-ho amb obres de qualitat que aprofitant la possibilitat de l’intercanvi mantindrien sempre la seva actualitat i pujança , evitant el que ara ja és evident en algunes de les obres exposades , la seva absoluta obsolència.

Una exposició dons de discret nivell que ens hauria de portar a noves vies més imaginatives si de veritat volem tenir a Mataró una col•lecció pública de nivell en el concepte general i de molt alt nivell en el que pertoca als artistes locals.

Ps.- En l‘exposició existeix una errada ( intencionada ?) que caldria esmenar. Es diu que les obres premiades a la Torres García estan habitualment exposades a la Biblioteca Pompeu Fabra. En el blog de l’Associació Sant lluc , organitzadora de la Biennal, i en el post del dia 18 de febrer deia textualment :

"Evidentment és una satisfacció per nosaltres poder-vos-ho comunicar, ja que la finalitat última de la Biennal, en definitiva, és aquesta: la de que les obres guanyadores del Premi quedin com a patrimoni de la Ciutat, per enriquir-ne el seu fons artístic.
És recomanable la visita per tenir l'oportunitat de veure aquestes dues obres, de nou, penjades en una exposició, ja que el seu emplaçament actual no convida gaire a la seva contemplació (la d'Antoni Perna és a la Biblioteca Pompeu Fabra, en un racó bastant inabastable, i la de Marc Llacuna encara està esperant destinació, més de mig any després de ser premiada)".

Al que un afegeix la promesa de l’alcalde Baron de penjar l’obra en un espai acordat amb l’artista Marca Llacuna , que ahir mateix afirmava desconèixer del tot el lloc on es trobava la seva obra.

EMOCIONAT RECORD

El passat divendres i a la sala del Casal Aliança , seu expositiva de l’Associació Sant Lluc per l’Art , els que varen ser alumnes de Pepe Novellas en el seu estudi taller del carrer Campllonch varen voler retre-li homenatge de record en aquest temps d’impasse que va des de el que hauria estat el seu seixantè aniversari i el que serà primer aniversari de la seva mort.

Un record , compartit per tots els assistents a la inauguració, que comporta dues vessants , per un costat l’afectiu , de proximitat , d’afecte i de respecte , al qui va ser mestre i mentor i l’altra el pròpiament artístic. Un record que els seus amics / deixebles , que mantenen encara una certa unitat ja que segueixen treballant en un estudi conjunt, realitzen amb una mostra col·lectiva de mides uniformes , en la que cada artista presenta una obra que correspon a la seca veritat artística.

Sortosament els artistes han estat savis , tal i com correspon a qui ha tingut un mestre com Pepe , i no han volgut caure en el parany ,- que hauria estat el més fàcil- , d’una exposició de caire necrofílic. Han fet el que calia i s’han despenjat en un conjunt bigarrat de conceptes , estils, tendències i emocions que respon a la identitat personal de cada membre del grup. Un conjunt expositiu del que no s’ha d’esmentar a ningú , ja que ni aquest és el concepte de la mostra , ni tampoc el desig dels participants.

Però si potser que caldria repetir el toc d’atenció que Manuel Patricio, presentador de l’acte , realitzà en la seva atinada ,justa i emotiva presentació. Com ell afirmà tan sols començar , Pepe Novellas tan sols de fer una ullada a la col·lectiva a bon segur hauria exclamat: “ Nois , cal treballar més”.

Certament els artistes que comencen precisen com pocs de la mà que dirigeixi les seves passes. Tot el grup ara present a la col·lectiva , havia avançant a pas ràpid i de manera sorprenent en la seva evolució plàstica i ara lògicament existeix en bona part d’ells una lògica sensació de desconcert , en un no saber si el camí escollit és el correcte o si al contrari les coses no van bé del tot.

És una situació lògica i que amb el pas del temps els enfortirà personalment , però també és una situació que cal superar , i el més ràpidament possible. Serrat diu que “ nuca es triste la verdad , lo que no tiene es remedio”. És en l’autocrítica , personal i conjunta , en el suport de tots amb tots , i principalment amb les ganes més absolutes de tirar endavant, com s’aconseguirà superar aquest mal tràngol que ha estroncat la senda positiva.

Però com que hi ha molt bona sement . el fruit sortirà segur. Però això sí, cal mirar endavant, sempre endavant. Amb l’enyor i el record, però endavant, sempre endavant.

NOTÍCIES PARAL·LELES

Mentre segueix en els llimbs de la indecisió la mostra antològica de l’artista que hauria de servir d’homenatge ciutadà a Pepe Novellas, i de la que com he repetit per activa i per passiva , la família no en té cap mena de notícia oficial malgrat saber que l’alcaldia en fa esment en cada acte artístic en que dirigeix la paraula al públic, sí que podem assegurar que al voltant de Sant Jordi és celebrarà una exposició de Novellas en la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Encara que evidentment és ben d’hora per concretar el material que serà exposat , tot indica que es tractarà de les peces de l’exposició pòstuma celebrada al Col·legi d’Aparelladors i que per les especials condicions horàries , va impedir a molts amics i afeccionats visitar-la. L’acompanyaran altres obres , entre les que a bon segur hi haurà algunes de inèdites.
Una exposició de la que caldrà parlar i concretar , i de la que se m’ha encarregat el text que acompanyarà al catàleg , fet que és com poques vegades s’ha convertit per a mi en un honor i en una absoluta emoció.

També aquests dies s’ha aclarit definitivament l’assumpte del mural dedicat a Machado que havia de realitzar Novellas i que per les tristes circumstàncies no va poder ser possible.
Estem en condicions de dir que el nou projecte contempla el mural que segueix el mateix ideari projectat per Novellas però que serà desenvolupat per Ricard Jordà en la seva personal línia creativa. El mural no anirà a l’interior de l’escola i sí en la façana exterior alhora que la figura escultòrica de Machado serà retornada al giratori superior , i en els jardins del mateix es plantarà un om , signe machadià per excel·lència.

Igualment vull dir que per el que he vist, el projecte de Jordà és esplèndid i tot indica que dintre d’uns mesos , tots estarem ben joiosos d’una nova peça artística pública en la nostra ciutat, que amb la firma de Ricard Jordà ens portarà en el record al seu gran amic Pepe Novellas.