EL VIVER

Ahir, vuit de setembre, la litúrgia catòlica celebrava el que popularment es diu el dia de les Verges trobades. Un, descregut impenitent, (algun dia en parlarem d’això), te per raons tradicional catalanes, - nacionalisme se’n du dir això -, tenir molt en compte els patronímics i oblidar-se del dia del cumpleanys , com es celebra generalment a la resta de l’estat. Dons be, ahir vuit de setembre celebraven sant les Núries , Meritxell , i mil toponímics de caire local ( Tura/Olot, Vinyet/Sitges, Cinta/Tortosa, Claustre/Solsona , Queralt/Berga , Rocaprevera/Torelló etc..) , però estic convençut que el maresmencs, i molt especialment els que vivim a Mataró i rodalies, ens seria difícil anomenar una festa de la contrada , i el cert és que la tenim ben propera, essent un lloc magnífic i alhora desconegut.
Estic parlant del Viver i de la seva mare de Deu, figura del segle XIII, que es venera en la capella del seu nom. Es tracta de la baronia de Viver, finca privada que es troba a la sortida d’Argentona en direcció a Vilassar de Mar, just passat els camps d’esports, i abans d’arribar a l’antiga caserna de la Guardia Civil. Pertany als descendents del Baró de Viver , alcalde de Barcelona en el temps de l’exposició mundial.
És una finca privada que sols s’obre al públic el diumenge següent al 8 de setembre, és a dir aquest diumenge , per poder-ne celebrar veneració pública de la Verge , i no perdre els drets eclesiàstics.
Us recomano plenament la vostra vista en el convenciment que serà del tot plaent. És una finca senyorial a l’estil del segle XIX. Casa pairal, grans zones ajardinades, estany, boscos, zones de passeig, tranquil·litat, silenci i tot allò que un somiaria en un espai més per l’esperit que no pas per res més. A més ens trobem amb una magnífica capella romànica que venera una bellísima imatge de l’època. ( En confiança un dels somnis no aconseguits hauria estat que una filla portés per nom el de Viver, però...).
A més, i per a un, el Viver li porta recurs d’infantesa. La processó desprès de catequesi , el rosari, el feudalisme de la xocolata i l’ensaimada... Uns records que es fonen davant la bellesa d’un espai magnífica massa amagat d’un i de tots.
Tant amagat que per tradició oral sé que en els anys quaranta aprofitant l’espai i el tarannà monàrquic del baró, era el lloc on Don Juan, - pare de l’actual rei -, es reunia de manera consentida o no amb els seus defensors. Tradició oral de caire familiar ja que el meu avi, el farmacèutic Pere Pascual Rius ( farmàcia Riera-Carrer Nou) , era un home de mai amagada arrel monàrquica, amic del baró, i assistent a les esmentades reunions.
Igualment, i per tradició oral del meu pare , tinc coneixement que en els temps predemocràtics el llavors Príncep Juan Carlos, va mantenir en aquest discret indret, forces reunions amb els partits en la clandestinitat per a tal de formar-se una opinió de la realitat del país, amagada per la dictadura.
Naturalesa, religió i política, tres ingredients prou captivadors com per fer-ne una passejada aquest diumenge. Podria ser una bona prèvia per un historiador per fer boca i investigar a fons la possible realitat amagada en els jardins magnífics i encisadors del Viver. (T’hi apuntes Ramon?).