Política Cultural Municipal. Quin fàstic.

No puc negar que si hi ha una política que m’agrada és la municipal. Aquesta relació amb el ciutadà i aquesta relació directa causa / efecte, m’ha motivat sempre. Però també tinc de dir que també sempre m’ha desencisat. I d’entre els molts desencisos que m’ha provocat està el fet, per a mi incomprensible, del menyspreu que el PSC ha tingut envers la regiduria de Cultura. Aquest fer-la servir de moneda de canvi , com si la mateixa no tingués cap valor, ha estat sens dubte una de les causes que m’han fet defugir de la militància.
Si en fem història be podem parlar d’abnegades tasques com les de Josep Fradera i Anna Comas, quan no es disposava d’elements per fer bullir l’olla cultural, i ells amb els pocs vímets de que van disposar prou i massa van fer. Però normalitzada culturalment la ciutat, es un dir, el PSC ha defugit de la tasca i ens trobem que sols en el darrer mandat, i quasi per pebrots que la majoria absoluta obliga, que els socialistes han intentat dirigir la parenta més pobre del desenvolupament global de la ciutat.
I tot això be a cuento per un anunci aparegut en aquest cap de setmana en els mitjans de difusió gratuïta de la ciutat. Però valgui la prèvia.
En el passat mandat es decidir crear l’IME. No va ser mala pensada, però en allò dels serrells es va decidir que també englobaria als cursos formatius que donava el PMC, és a dir l’Aula de Teatre i el Taller de Gravat. Una bajanada com un cove a la que curiosament sols s’hi oposà IC. El poder del teatre ( Toni Cabré i Tere Almar ) van fer possible que l’Aula de Teatre romangués a Cultura, tal i com calia, però l’art sempre menyspreat i mai defensat en la política municipal, va caure en mans de l’IME.
En aquest darrer any he parlat amb Pep Comas (IME) i Jaume Graupera (Cultura) ambdós d’IC per comentar el desgavell i la resposta va ser unànime: “Tens tota la raó, ja ho havíem pensat. El curs que ve, tot arreglat”. I arriba el curs i el Taller de Gravat, considerat pels experts un dels millors de l’Estat, amb dos professors ( Pilar Lloret i Jordi Roses) considerats mundialment i que fan el tiratge d’obres dels millors artistes, queden englobats en l’apartat “Cursos de Lleure” al costat de la fotografia digital i d’un taller de Photoshop. Quins pebrots, o millor dit, quina vergonya, quina misèria cultural. Quin fàstic.
Fàstic que augmenta quan paral·lelament es presenten les bases del Concurs per dirigir Can Xalant. (Per cert s’assegura que hi ha un premi per qui aconsegueixi llegir-les sense ni tan sols fer un badall). Unes bases amb tal dirigis-me ideològic que fa fredar.
Unes bases curiosament estructurades per un dirigent d’una associació que es presenta al concurs ( Això de ser art i part no està be Sr. Graupera) , i a les que hom diu que sols falta que s’indiqui que es obligat que qui es presenti al concurs tingui unes sigles (ACM) per aconseguir el tall del pastís .(Els de l’Arcàdia intenten colar que ACM = Arcàdia Cultura Mataronina , però ho tenen pelut).
I així marxa la cultura mataronina, i en especial l’artística. Mentre un va demanar en el mes de Juny dia i hora per presentar les més de seixanta signatures pel Fons d’Art de la Casa Arenas i aquí està esperant, es reparteix un pastís de molts milions , que pararà a mans de qualsevol, amb la mirada d’un PSC que mana a la ciutat des de la democràcia però que té en la cultura l’assignatura més oblidada.
Un fet que caldria considerar cara a uns nous temps que estan més prop del que alguns consideren.