Estic començant el primer escrit en el meu blog. Qui ho diria. N'era reticent. Em semblava massa exibicionista. Però si tu escrius sempre i ets un d'aquells atrevits ignorants que gosen de publicar la foto al davant de la columna?. Però queda clar que una cosa es parlar d'allò del que més o menys hi entens, encara que nomès sigui per osmosi dels anys viscuts, que no pas parlar del diví i de l'humà. I més quan xafardeixes pels blogs del voltant i et quedes esporuguit davant la saviesa d'en Ramon Bassas, l'habilitat d'en Joan Salicrú, el punt d'en Quico Castanyer, el nivell de Manuel Mas, i podem seguir.... Així, que coi faig aquí?.

Dons la veritat és que no ho sé. Però de perduts al riu. Començo el meu Transport públic. L'anomeno així ja que he vist els blogs com un transport públic d'idees, pensaments, reflexions. Les llencem a l'abast de tothom i qui ho creu conveninet les agafa i qui no... A més penso que bona part del que escrigui estarà pensat en el transport públic. I és que més d'una hora de bus diari per anar i tornar a la feina a Barcelona, dona per moltes parides mentals.
I ja que comencem cal fer-ho en el punt segur. Toquem l'art, i d'ell la mort d'Antoni Clavé. El cert és que he quedat espantat. Es parla d'un artista quasi desconegut quan per qualsevol bon afeccionat Clavé forma part d'aquells noms que ocupen els dits de la mà d'entre els artistes importants del país en la segona part del segle XX. I això porta a l'acurada reflexió de l'art com element mediàtic. Com aquells grans creadors es queden en segona fila, mentre hom s'admira davant d'aquells noms que ens diuen cal respectar, ja que així ho han dictaminat els gurús que marquen allò que és important en una societat i el que no.
Per cert Clavé va fer la mili amb el pare de Miquel Reniu, l'antic Director de Política Lingüistica en temps de CiU. I si no recordo malament tenia un dibuix figuratiu d'un milicià que es va publicar en algun dels llibres del Sr. Reniu pare. M'agradaria que algun lletra o art-ferit el tornés a la llum.
I parlant d'art i de gurús, aquestes vacances he estat a Holanda. Dir Holanda és en art dir Van Gogh i cal dir que el seu Museu és una petita enganyifa. El millor la mostra itinerant que presentava dibuixos seus. La sala estava quasi buida, mentre que a dalt s'amuntegava el munt de turistes que al tornar als nostres ambients podríem parlar d'haver estat en el Museu i magnificar les emocions que això ens va significar. I queda clar que dir que el Kröller-Müller és millor en Van Gogh i en la resta, semblen ganes d'epâter les borgeois, quan és una veritat absoluta. Si visiteu Holanda en alguna ocasió val molt la pena. I fer estada en el Parc encara més. És d'aquells conjunts art i natura, absolutament envejables.
Dons qui ho diria però el prímer capìtol ja està enllestit. Esperem i desitjem que les muses siguin propicies i que tot el que un pensa no sigui flor d'encenalls i que avui encetem un transport públic com cal, és a dir regular i amb uns mínims de dignitat. I com diria algú, que així sigui.